Francesc Murall Ravanals és l’altre vèrtex del triangle maçònic format pel seu germà Viriat i per Sebastià Campos Terré. Els franquistes van investigar-los just acabada la Guerra Civil, però també anys després, a través del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (TERMC). En el cas de Campos Terré, set anys després d’haver-lo afusellat. De fet, ja hem explicat que el periodista va ser iniciat el 18 d’abril del 1935 a la lògia Humanitat de Barcelona, apadrinat per Francesc Murall Ravanals i per un altre maçó tortosí, Joan Baiges Cid, ‘Salmerón’. La intenció de tots tres era formar a Tortosa un triangle, que és un nucli elemental de maçons quan no reuneixen el nombre suficient de membres per formar una lògia.
Però no tenen pressa i, tenint en compte el caràcter conservador de la ciutat, es marquen el repte de captar persones de prestigi intel·lectual i liberal. Pensen que val més la qualitat que la quantitat… Així, altres maçons tortosins seran l’exalcalde republicà Joan Benet Piñana, cunyat de Marcel·lí Domingo; el doctor Primitiu Sabaté Barjau; el regidor, diputat i comerciant Domènec Piñana Homedes, i l’advocat i alcalde Josep Berenguer Cros. A banda, també cal destacar que dos republicans tortosins força il·lustres ja pertanyien a la maçoneria: el ministre Marcel·lí Domingo, adscrit des del 1914 a la lògia La Catoniana del Gran Orient Espanyol, amb el nom simbòlic ‘Ebro’; i el dirigent comunista i conseller Rafel Vidiella, que es va iniciar el maig del 1931 amb el sobrenom de ‘Gutenberg’, com a membre de les lògies Karl Marx número 92 i Justícia nuḿero 9 de Barcelona.
Els intents per rellançar la maçoneria a Tortosa comencen el maig del 1934, quan el germà Josep Cibrizzi, de l’Ametlla de Mar, visita la seu de la Gran Lògia de Catalunya amb la carta d’un profà de la capital del Baix Ebre que vol activar un nucli a la ciutat. Segons l’historiador Josep Sánchez Cervelló, això no prospera fins al 23 de març del 1935, que és quan Baiges Cid —que era un maçó dorment— demana tornar a l’activitat i organitzar un triangle a Tortosa. El 17 de juny següent, Francesc Murall Ravanals, que és oficial de Correus, rep una cartera amb tres títols i el carnet corresponent, tot i que la Gran Lògia de Catalunya fa constar que a ‘Salmerón’ no li poden enviar perquè no han facilitat les fotografies, i que encara esperen notícies de la data d’iniciació del profà Campos Terré. Durant el mes de juliol, és quan Baiges Cid també envia informes dels profans Piñana Homedes i Berenguer Cros, iniciats també a la lògia Humanitat de Barcelona. Finalment, cap al setembre, Francesc Murall Ravanals sol·licita la creació del triangle de Tortosa, però això no és possible perquè de seguida s’activa la precampanya per a les eleccions del febrer del 1936, amb les negociacions per crear el futur Front d’Esquerres, i tots els maçons tortosins es troben implicats d’alguna manera o d’una altra en la lluita política.
Per tant, ja sabem que si hi ha “un tal Murall” que és el cap de la maçoneria tortosina no és Viriat, com creia la justícia franquista després de la detenció de Campos Terré, sinó Francesc Murall Ravanals. Per això també demanem consultar el seu expedient a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona. El procediment sumaríssim d’urgència contra Francesc, que s’inicia el 22 de setembre del 1939, està arxivat amb el número 14.938, i la primera sorpresa és que el seu nom no figura en les bases de dades que hem consultat sobre ebrencs represaliats pel franquisme. La raó d’això ha de ser que Francesc Murall Ravanals, tot i que nascut a Xerta, afirma que és veí de Valls, i que el seu domicili es troba al número 472 de la Gran Via de les Corts Catalanes, a Barcelona. Per tant, el seu cas no s’explica en cap dels treballs que havíem consultat sobre la repressió franquista a l’Ebre.
La segona sorpresa és que a la portadeta de les diligències ja veiem que algú ha escrit, amb un llapis, la paraula ‘Sobreseído’. Tot seguit, el primer full que s’inclou en l’expedient és un acord amb data del 9 de desembre del 1939, en què s’afirma que Francesc Murall Ravanals no té cap responsabilitat exigible per via judicial, i en què es proposa a l’Auditoria de Guerra que arxive la causa, “estimando que el referido procesado debe quedar en libertad”. Però la tercera sorpresa és que les diligències contra Francesc no comencen a partir d’una detenció, com en el cas de Campos Terré o del seu germà, Viriat Murall Ravanals, sinó a partir d’una depuració. Com a funcionari de Correus, Francesc es presenta davant de les autoritats franquistes per conservar el seu lloc de feina, i és quan la dictadura l’investiga per determinar les seues accions i responsabilitats durant la Segona República i la Guerra Civil. Francesc Murall Ravanals és el que es coneix com a “presentado”.
Per tant, el següent paper que ens trobem és la declaració jurada de Francesc Murall Ravanals davant de l’Auditoria de Guerra de la Quarta Regió Militar, i més concretament, del Jutjat Especial de Depuració de Funcionaris Civils. La declaració està signada el 15 de febrer del 1939. Exactament, 20 dies després de la caiguda de Barcelona i de la seua ocupació per part de les tropes franquistes. Francesc hi diu que té 39 anys, que és nascut a Xerta —recordem que la família Ravanals hi té la casa pairal, que és un palau del segle XVII—, i que és fill de Salvador i de Juana. Veí de Valls, però amb domicili al cinquè segona del número 472 de l’avinguda de les Corts de la capital catalana. Serà esta l’adreça que Campos Terré assegura que li revelarà a Antonio Faura Mayor quan el soldat tortosí el deté al centre de Barcelona, tot afirmant que li dirà el domicili del cap de la maçoneria de Tortosa si el deixa en llibertat? L’adreça està a només 13 minuts caminant de la plaça Universitat, el lloc on pensem que Campos Terré és reconegut i detingut per Faura Mayor.
Ara mateix pensem que sí, que esta podria ser la clau que resol este misteri. Campos Terré no devia referir-se a Viriat Murall Ravanals. Just en acabar la guerra, Viriat ja no vivia a la masia Can Camins del Prat de Llobregat on s’havia refugiat els primers mesos del conflicte, sinó que havia tornat a Tortosa, on va ser detingut el 16 d’abril del 1939. En canvi, quan el 10 de març Faura Mayor reconeix el periodista i entrega Campos Terré a la policia franquista, Francesc ja està vivint a Barcelona. De fet, a la declaració jurada diu que es troba destinat a Barcelona des del 17 de gener, pocs dies abans de la retirada republicana i de l’entrada dels franquistes a la capital. Tot i que cap al 8 de febrer Campos Terré marxa uns dies a l’exili de França, després retorna a Barcelona, i no podem descartar que entrés en contacte amb Murall Ravanals, per simple amistat o perquè els maçons busquen ajuda mútua… A més, també sabem que és Francesc i no Viriat l’introductor de Campos Terré a la maçoneria, i també l’enllaç de la lògia Humanitat amb els maçons que havien de constituir el triangle de Tortosa.
Durant l’any 1935, la lògia Humanitat aprofitava que Francesc era oficial de Correus per enviar-li a Tortosa tota la correspondència i la propaganda maçònica perquè captés nous membres. Segons la declaració jurada, Murall Ravanals havia ingressat al servei de Correus el juliol del 1921. Hi diu que va arribar a ser cap de negociat de tercera classe, i que a l’octubre del 1938 se li va concedir un quinquenni d’antiguitat que no va arribar a percebre. Quan se li pregunta si ha format part d’algun partit o sindicat, confessa que ha sigut membre del Partit Republicà d’Esquerra des de la seua fundació a Catalunya, i que l’agost del 1936 va ser forçat a afiliar-se a la UGT, en què va cotitzar fins al febrer del 1937. De fet, en el seu expedient s’adjunta físicament el seu carnet original d’afiliat a la UGT, un document excepcional, amb forma de cartera i tapes enquadernades, de cartró dur. Porta el segell de la UGT de Tortosa i, efectivament, hi diu que la data d’ingrés de Francesc Murall Ravanals, tècnic de Correus, és l’1 d’agost del 1936. En la seua declaració, afirma que tant al partit com al sindicat no va tenir cap càrrec, però sí que admet que va ser apoderat a les eleccions del 16 de febrer del 1936, per “amistat” amb un dels candidats del Partit Republicà d’Esquerra. També diu que coneixia les represàlies contra els companys que es negaven a afiliar-se a la CNT o a la UGT, però que no recorda haver ajudat la República a combatre el “Glorioso Movimiento Nacional”.
En canvi, Francesc recorda que va ser oficial de Correus a Tortosa fins a l’abril del 1938, que és el moment d’evacuació de la ciutat quan els franquistes ocupen el marge dret de l’Ebre. Tot seguit, entre el 4 i el 16 de maig, és oficial de Correus a Sant Feliu de Guíxols, però passarà a Valls entre el 10 de juny del 1938 i el 13 de gener del 1939, que és el dia abans de la caiguda de la capital de l’Alt Camp i just la data de l’ocupació franquista de Tortosa. Per això, el germà gran dels Murall Ravanals diu que és veí de Valls, tot i que també assenyala que té un domicili a Barcelona. I és que Francesc va ser evacuat a la capital catalana entre el 15 i el 24 de gener, dos dies abans de la rendició de la ciutat. A més, afirma que s’havia negat a ser traslladat a l’Escala, i que per això encara es troba a Barcelona.
Francesc Murall Ravanals també apunta que després del 18 de juliol del 1936 no va assumir cap càrrec de manera voluntària, que no va rebre cap gratificació, i que no va ocupar cap responsabilitat com a càrrec de confiança del govern republicà. Tot seguit, també deixa clar que no va obeir la crida a files que li havien fet els republicans, i que no ha combatut en cap batalla. “Y he de hacer constar que a dos amigos que se veían forzados a coger las armas contra los Nacionales recomendé que se pasaran a sus filas a la primera ocasión”, hi diu Francesc, que cita els casos d’Agustín Eixerch, incorporat al bàndol nacionalista; José Baulenas Barjau, que es trobava a la plaça de bous de Logroño, i José Jamás, que s’havia passat als nacionals al front de Catalunya, i que ara es troba a Barcelona. Més endavant, tots tres signaran cartes avalant les paraules de Murall Ravanals.
Tot seguit, prefereix no donar noms sobre altres companys de Correus que poguessin destacar per la seua ideologia d’esquerres. Però sí diu que no va contribuir de cap manera al “Gobierno Rojo”, i que fins i tot va rebutjar que li descomptessin qualsevol aportació o subscripció, excepte la quota per a l’anomenat Hogar Escuela de Huérfanos. Tot seguit, li pregunten els noms de persones que el podrien avalar, i Francesc Murall Ravanals cita els farmacèutics José Maria Gamundi Majordom i José Sanmartín —sogre de Faura Mayor—; el cronista i historiador local Manuel Beguer Piñol —també cap de Correus de Tortosa—; Ramón Roca Furro, cap del negociat de Correus de Tortosa —potser sense saber que uns dies més tard testificarà en contra del seu germà Viriat—, i Francisca Ivern Gelambí, que viu a la plaça Castelar de Valls, avui plaça del Portal Nou. Es tracta de la cap d’infermeria de l’hospital de Sang de la capital de l’Alt Camp, tant durant l’etapa republicana com després de l’entrada dels nacionals.
Finalment, Francesc Murall Ravanals explica que va negar-se a ser el nou administrador de Correus a Tortosa, com podria acreditar el responsable d’aleshores, Tomás Castellà Tomás. Tot seguit, assegura que va sol·licitar la baixa en el servei a partir del 14 de maig del 1938, “por no querer colaborar con el Gobierno Marxista, siquiera como funcionario”, i que 10 dies després l’amenacen amb declarar-lo “enemigo desafecto al Régimen legítimo” si no compleix l’ordre de traslladar-se a l’estafeta de Valls, cosa que finalment va fer el 10 de juny del 1938. Siga com siga, diu que conserva el justificant d’haver sol·licitat la baixa, però que només va aconseguir una amenaça de detenció. Abans de signar la declaració, conclou que també es va negar a formar part dels sindicats professionals que funcionaven a Correus (CNT i UGT).
El 26 de setembre del 1939, l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació tramita el judici sumaríssim d’urgència contra Francesc Murall Ravanals, amb el número 14.938. I el 15 de febrer del 1940, just un any després d’aquella declaració jurada que Francesc signa quan es presenta davant de les autoritats franquistes, el Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques a Barcelona comunica que ja ha rebut la sentència del Consell de Guerra Sumaríssim. Tot seguit, encara trobem un escrit de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, sense data però posterior al 27 de febrer, en què s’informa el jutge dels antecedents policials, polítics i socials de Murall Ravanals. Com a curiositat, hi diu que el seu domicili es troba a l’anomenada “Avenida del General Goded”, tot i que el nom franquista de la Gran Via de les Corts Catalanes era avinguda de José Antonio Primo de Rivera, en honor al fundador de Falange. La policia afirma que l’investigat no figura en el llistat de “conceptuados rojos” del 5 d’octubre del 1938, i que no li coneixen activitats polítiques, però que Murall Ravanals no va contribuir a la subscripció del “Socorro Blanco”.
El Socorro Blanco era una organització tradicionalista, que durant la Guerra Civil va actuar com a “quinta columna” dels nacionals infiltrats a la zona republicana. Així, recaptava fons per als dretans amagats, els anomenats “emboscats”, i aconseguia alliberar presos amb el suborn d’alguns dirigents republicans. De fet, l’organització comptava amb gent de confiança entre els funcionaris de presons, i també difonien els comunicats de guerra de la zona nacional, cosa que estava perseguida per les autoritats lleials a la Segona República. Així, quan finalment es descobreix esta xarxa franquista, alguns membres són afusellats, com la figuerenca Sara Jordà, executada l’agost del 1938 al castell de Montjuïc, el mateix lloc en què Campos Terré acaba la guerra com a comandant, tot i que després també seria empresonat, acusat de quintacolumnista pels mateixos republicans.
Però tornem a l’expedient del cas 14.938, i a l’informe policial sobre Francesc Murall Ravanals. “Con anterioridad al Glorioso Movimiento, simpatizaba por los republicanos, si bien al estallar este, en cierta ocasión, llegó a enfrentarse con Marcelino Domingo, y le dijo que aquello no era República ni era nada”, remarca l’informe policial, que continua: “Es considerado como buen funcionario, excelente persona y trabajador. En los Registros Centrales de esta Jefatura, carece de antecedentes”.
Després del document, l’expedient inclou el preceptiu informe del servei d’informació de Falange, amb data del 13 de setembre del 1939, en què l’adreça de l’investigat sí que apareix referenciada com a avinguda de José Antonio, però amb un interrogant escrit a llapis. També se citen les mateixes paraules de Francesc dirigides a Marcel·lí Domingo, però s’afirma que els seus pares i avis eren republicans, i que ell ha estat orador i propagandista d’Esquerra Republicana, on ha format part de “comitès secrets” i ha ocupat alguns càrrecs. Però els falangistes conclouen que Murall Ravanals s’havia separat de la causa republicana amb l’esclat de la Guerra Civil, mentre simpatitzava amb la causa de l’Exèrcit Nacional, “creyendo que salvaría a España”. “Concepto profesional bueno”, sentencien, tot fent servir les mateixes frases que un altre informe del Servicio Nacional de Correos a Barcelona, datat el 23 de maig del 1939, i que s’adjunta tot seguit.
En canvi, molt més dur és l’informe que arriba des de la delegació tortosina de Falange, però datat mesos abans, el 6 de juliol del 1939. És a dir, just l’endemà de l’afusellament de Campos Terré al Camp de la Bota de Barcelona. Amb només un dia de diferència, hauran arribat ja a Tortosa les notícies de l’execució de l’exdirector d’El Pueblo? Siga com siga, els falangistes tortosins afirmen que Francesc Murall Ravanals és una persona d’ideologia esquerrana, que va ocupar diferents càrrecs al partit i que havia fet mítings i conferències, a més de presidir taules electorals. “Fue redactor del periódico El Pueblo, dedicando todos sus artículos a combatir la Religión, con la cual se ensañaba de manera cruel pero no es de extrañar su proceder, si se tiene en cuenta su filiación de masón perteneciendo a una logia lo cual es de dominio público”, remarquen els falangistes, tot insistint en la vinculació de Francesc amb la maçoneria. En este punt, hem de destacar que les paraules “masón perteneciendo a una logia” estan subratllades amb un llapis roig.
De la mateixa manera, els falangistes tortosins afirmen que Murall Ravanals “se dedicaba a maltratar y zaherir a las personas de extrema derecha, y entre ellas al señor Joaquín Bau al que dedicaba los más duros calificativos”. També diuen que el 1936 va tenir un dur enfrontament amb els seus companys de partit, i que és quan va donar-se de baixa, però adverteixen que era “contrario al Glorioso Movimiento Nacional con el que no puede convivir”. De fet, com era habitual, en els mateixos termes s’expressa l’informe de la Guàrdia Civil de Tortosa, que el 8 d’agost del 1939 respon un telegrama del jutge. I just aquí és on es concretaran una sèrie d’acusacions que després voldran contrarestar l’allau d’avals que se signen des de Tortosa per intentar salvar la vida de Francesc Murall Ravanals. El comandant de lloc afirma que l’investigat era “extremista de acción, propagandista y presidente del centro republicano y además era masón; era director del diario de izquierdas El Pueblo y escribía artículos titulándose “Clarinete”. A don Joaquín Bau le llamaba asesino y al señor obispo Doña Francisquita, haciendo una propaganda desastrosa en contra de nuestra Causa Nacional”.
Però abans d’adjuntar els avals, l’expedient inclou una nota del servei d’informació de la Policia Militar, en què s’explica que Francesc Murall Ravanals no té antecedents, i una altra del cap de Telègrafs de Tortosa, que apunta a la vinculació de l’investigat amb la ideologia “extremista” de Marcel·lí Domingo. També amb el diari El Pueblo i amb la maçoneria, tot i que diu que va apartar-se del republicanisme “ya iniciado el G.M.N. y ante los crímenes y atropellos (que) se perpetraban y desbordada la burguesía republicana por las turbas se mostró contrario y repudiaba los desmanes y salvajadas que se cometían y se fué declarando a favor de la Causa Nacional llegando a divulgar las noticias que oía por Radio Nacional animando a los que esperaban la llegada victoriosa de las fuerzas del Generalísimo”. La nota del cap de Telègrafs està datada el 15 de juliol del 1939.
Però encara hi ha un document més: un segon informe de la Guàrdia Civil de Tortosa, signat el 31 d’octubre del 1939. “A pesar de las activas gestiones que tanto el que suscribe como las fuerzas a sus órdenes viene practicando, hasta la fecha no ha sido posible encontrar en este localidad a persona alguna de reconocida solvencia, moralidad, arraigo, independencia y adhesión, que manifieste conozca debidamente los antecedentes y actuación del sujeto FRANCISCO MURALL RAVANALS”, reconeix el comandant de lloc, abans d’afegir-hi: “No obstante, de los informes confidenciales adquiridos y de rumor público, se sabe que antes de iniciarse el Glorioso Movimiento Nacional era un gran extremista marxista, considerado de acción, propagandista y Presidente del Centro Republicano de esta Ciudad, así como masón también. Durante la dominación roja, continuó con sus ideales y propaganda, fué director del periódico izquierdista de esta Ciudad titulado “El Pueblo” en el cual escribía artículos con el nombre de “Clarinete” propagando el marxismo, llamando Asesino a Don Joaquín Bau Nolla, titulaba al Ilustrísimo Señor Obispo de “Doña Francisquita” y su propaganda contra nuestra Santa Causa fué desastrosa, por lo que le se le considera peligroso”.
Després d’això, el següent document inclòs a l’expedient és l’auto de processament, signat el 3 de novembre del 1939 pel jutge instructor, el tinent Fidel Nárdiz Igartua, que considera que Francesc Murall Ravanals ha tingut antecedents i conducta contraris al “Glorioso Movimiento Nacional”, i que per tant té “responsabilidades que en su día habrán de sustanciarse”. El jutge decreta presó atenuada contra Murall Ravanals “en su domicilio hasta tanto no existan motivos que aconsejen la modificación de esta situación procesal”. Segons el mateix auto de processament, “con la sola obligación de presentarse ante este Juzgado o Tribunal que entienda de la causa, cuantas veces se le cite o fuera llamado”. Amb tot, el jutge afirma que admetrà que el processat puga presentar proves de descàrrec de tot tipus, “siempre que tiendan directamente al esclarecimiento de los hechos enjuiciados en este sumarísimo y que no dilaten la rápida tramitación del mismo”.
Cinc dies després, el jutge practica una última declaració indagatòria a l’acusat, que ja ha fet els 40 anys. No hi figura la descripció física de Francesc Murall Ravanals, més enllà que vesteix de paisà. L’investigat admet que abans de l’alçament militar havia estat afiliat al “Partido de Izquierda Republicana”, i que havia publicat alguns articles a la premsa, però diu que eren de caràcter “profesional y técnico”. Tot seguit, Murall Ravanals respon taxativament que no és cert que fos president del Centre Republicà de Tortosa, o que estigués afiliat a la maçoneria. De la mateixa manera, Francesc contesta amb una evasiva quan se li pregunta si va ser director del periòdic El Pueblo, on se l’acusa d’escriure articles amb el pseudònim de Clarinete, tot propagant el marxisme, i titllant d’assassí a Joaquín Bau i de ‘Doña Francisquita’ al bisbe de Tortosa. “No es cierto, pues el indagado desde la iniciación del GMN se retiró por completo de la política, sin haberse destacado en nada”, afirma.
Com hem apuntat, l’afer ‘Clarinete’ i els suposats insults contra Bau i el bisbe Félix Bilbao centraran la majoria dels avals aconseguits per Francesc Murall Ravanals des de Tortosa. Al bisbe se’l considerava profundament antirepublicà i anticatalanista, però durant la Guerra Civil havia pogut salvar la vida perquè el juliol del 1936 l’alcalde Josep Berenguer Cros, maçó, que anteriorment també havia dirigit El Pueblo, va traslladar-lo a Tarragona i després a Barcelona, on va poder embarcar cap a Itàlia. Per tot plegat, és especialment rellevant que el primer dels avals inclosos en l’expedient de Francesc Murall Ravanals correspon a l’escriptor i cronista Francesc Mestre i Noè, referent del catalanisme a Tortosa. En aquell moment, l’intel·lectual ja té 73 anys, i certifica que el 1924 havia fundat l’Associació de la Premsa de Tortosa, de la que formaven part les redaccions de tots els periòdics de la ciutat. Mestre i Noé va presidir esta entitat professional fins al gener del 1936, tot i que en deixar el càrrec per motius de salut va ser nomenat president d’honor. En concret, el 31 de gener va cedir la presidència a José Monllaó Panisello, ‘Llaonet’, que seria un conegut periodista franquista després de la Guerra Civil. De fet, ‘Llaonet’ va ser un dels primers en entrar a la Tortosa ocupada, el mateix 13 de gener del 1939.
Però tornem a l’aval de Mestre i Noè. L’escriptor afirma que, durant la seua presidència de l’Associació de la Premsa de Tortosa, Francesc Murall Ravanals no figurava com a director del diari republicà El Pueblo. Però recorda que entre als anys 1933 i 1935 va rebre un retall del mateix periòdic, “en que se insultaba groseramente al digno y honorable compatricio y socio D. Joaquín Bau Nolla, cuyo execrable texto hirió mis sentimientos y me obligó a protestar de la injuria ante el jefe republicano de esta ciudad D. Juan Benet y Piñana, quién me expuso que el autor del escrito era D. Sebastián Campos Terré y me dió facultades para reprenderle en su nombre y amenazarle con la expulsión si no cesaba aquella campaña injuriosa”. L’autor de les ‘Contalles crepusculars tortosines’ continua: “Me entrevisté seguidamente con el autor de la gacetilla y al afearle su indigno proceder, me prometió no continuar con sus escritos difamatorios. Realmente, frenó entonces su venenosa pluma, pero algún tiempo después volvió a esgrimirla sañudamente contra respetables autoridades y algunos adversarios políticos y personales suyos”, conclou Mestre i Noè abans de signar el seu aval, escrit a màquina i datat el 10 de novembre del 1939, “año de la Victoria”. En el revers del mateix full hi ha el segell de Falange i la signatura del delegat local, José Forés Cid, que certifica que Mestre i Noè és una persona de completa rectitud moral i afecta al nou règim franquista.
Per tant, si entre els testimonis contraris a Campos Terré destacava la declaració del folklorista Joan Moreira, entre els avals a favor de Francesc Murall Ravanals és indubtable la rellevància d’este document de Mestre i Noè. En les darreres setmanes hem comunicat la nostra troballa a diverses expertes en la vida i l’obra de Mestre i Noè, una de les quals és l’escriptora Núria Menasanch i Martí, casada amb un altre besnét del corresponsal de La Veu de Catalunya i fundador, el 1899, del setmanari La Veu de Tortosa, el primer periòdic tortosí escrit íntegrament en català. De fet, també recordàvem haver llegit en un llibre de Menasanch que Mestre i Noè, com a president fundador de l’Associació de la Premsa de Tortosa, que aglutinava els diaris de dretes i els d’esquerres, havia intercedit en favor de Campos Terré durant la seua etapa com a director d’El Pueblo. Menasanch ens confirma el gest de Mestre i Noè cap a Campos Terré, tot i les diferències ideològiques que tenien.
En concret, va ser arran dels Fets d’Octubre del 1934, quan Campos Terré va ser detingut i empresonat al vaixell Manuel Arnús, al port de Tarragona. Segons detalla Menasanch al llibre ‘Francesc Mestre i Noè: l’estímul associatiu ebrenc’, el president de l’Associació de la Premsa de Tortosa va protestar enèrgicament i va entrevistar-se amb el governador civil, per exigir-li l’alliberament immediat del periodista. Menasanch hi afegeix que Mestre i Noè va oblidar els continus atacs anticatalanistes i anticlericals d’El Pueblo, i que va fer totes les gestions possibles per aconseguir la llibertat de Campos Terré. Tant és així que després el periodista va escriure una carta pública d’agraïment a Mestre i Noè, que El Heraldo de Tortosa va publicar el 6 de desembre del 1934.
Mestre i Noè, a més de catalanista, era molt catòlic i conservador, però Menasanch el considera “amic” del marcel·linero Francesc Murall Ravanals. Tot i així, en el seu llibre ‘Biografia de Francesc Mestre i Noè. Cronista de Tortosa’, Menasanch relata l’enfrontament i l’intercanvi d’articles i cartes que protagonitzen a través de la premsa, entre el maig del 1931 i l’agost del 1933, al voltant d’una forta polèmica sobre el tortosinisme i la catalanitat de Tortosa. Finalment, Murall Ravanals acaba disculpant-se, i Mestre i Noè li ho agraeix. Per això, no és d’estranyar que el cronista de Tortosa avalés Francesc per intentar salvar-lo de la presó o potser de la mort. Un gest que té un valor especial, si tenim en compte que un fill de Mestre i Noè, Ernest Mestre i Ferrús, va ser assassinat pels revolucionaris al desembre del 1936.
Uns mesos abans, al setembre, Ernest ja havia sigut empresonat pel temut Manuel Carrozas Borrallo, que la CNT-FAI havia enviat a Tortosa al capdavant de La Específica. Els anarquistes tenien detingut Mestre i Ferrús al Palau Capmany, al carrer de la Rosa, i la seua família havia aconseguit el seu alliberament gràcies a les gestions d’un catalanista d’esquerres, Joan Cid i Mulet, i dels republicans marcel·lineros. Però la nit del 10 de desembre, en protesta per la mort en combat de l’anarquista local Alfonso Pla, el grup de Carrozas assalta les cases de tortosins de dretes, i detenen de nou Ernest, a punta de pistola. Després, se l’emporten amb 13 tortosins més camí de València, i a l’altura de Vinaròs els afusellen i ruixen els cossos amb gasolina, per cremar els cadàvers. Però el fill de Mestre i Noè no mor a l’acte, i durant hores se sentiran els seus crits demanant auxili des d’un mas proper, on hi ha uns pagesos: “Sóc Mestre, de Tortosa, ajudeu-me! Sóc Mestre, de Tortosa!”.
L’endemà, 11 de desembre, arriben a Tortosa les terribles notícies de la troballa a Vinaròs dels 14 cossos mig calcinats i desfigurats. Entre les restes troben el carnet d’identitat d’Ernest, que tenia 45 anys i era veterinari. Des de l’abril del 1938 i fins a l’ocupació de Tortosa, la família de Mestre i Noè, que ja es trobava al marge dret del riu, es passa al bàndol franquista i es refugia a Vinaròs, on el 19 d’agost del 1938 fan aixecar una creu de granit per recordar els 14 ebrencs assassinats. Gairebé un any després, el 28 de juliol del 1939, Mestre i Noè recupera les restes del seu fill i, després de travessar el riu en una barcassa perquè Tortosa té els ponts dinamitats, s’organitzen uns funerals solemnes a la catedral. Com que les restes de Mestre i Ferrús estan barrejades amb les despulles de la resta d’assassinats, els 14 cossos són enterrats en una fossa comuna a l’entrada del cementiri de Sant Llàtzer.
Tot això ho explica Menasanch a la biografia de Mestre i Noè, i ens serveix per entendre per què el referent del primer catalanisme a Tortosa va acabar donant suport a la dictadura de Franco: els anarquistes havien assassinat “vilment” el seu únic fill. Tot i així, Menasanch també relata que després els franquistes van saquejar la seua valiosa biblioteca, i que van cremar en una foguera molts dels seus llibres, documents i manuscrits catalanistes. Abatut i amb llàgrimes als ulls, diuen que Mestre i Noè va acabar ajudant-los, tirant a la foguera alguns dels seus llibres, abans de dir a la seua família: “Ara mos hem de morir tots, i jo darrera de tots vatros”. Finalment, Mestre i Noè va morir el 6 de novembre del 1940, gairebé un any després de signar l’aval en favor de Francesc Murall Ravanals.
Vuit anys més tard, el seu nét, Lluís Mestre i Rexach, va esdevenir el director de Ràdio Tortosa. No sabem del cert si és la persona que va rebutjar Victòria Campos Turón quan va fer unes proves per ser locutora a l’emissora, després de preguntar-li si era filla de Campos Terré o de Campos Sapiña… Però sí que sabem que va ser el fundador de l’editorial Dertosa, en què l’any 1987 Ramon Miravall i Victòria Campos Turón van reeditar ‘El 6 d’Octubre a les Comarques’, el llibre reportatge de Campos Terré. També sabem que durant un temps, als anys cinquanta, va festejar formalment amb la jove Teresa Lluch Mestre, filla de Francesc Lluch Abella, aquell cunyat de Viriat Murall Ravanals que havia remogut cel i terra per recollir molt dels avals que finalment van salvar-li la vida. Amb tot, la relació entre el nét de Mestre i Noè i la neboda de Viriat va trencar-se abans del 1959, i Teresa, que era advocada, va casar-se la tardor del 1963 amb un jurista de Badalona. Com en el cas de Teresa Murall Lluch, la filla de Viriat, el casament va celebrar-se al monestir de Poblet i va ser oficiat per mossèn Manyà. Les dos cosines es deien Teresa, com una germana de Viriat i de Francesc Murall Ravanals. A més, les dos noies van casar-se amb pocs dies de diferència: la filla de Viriat, el 25 de setembre, i la filla del seu cunyat Lluch Abella, el 12 d’octubre del 1963.
Arran d’esta recerca genealògica, també hem pogut determinar que la jove Teresa Lluch Mestre era néta de Juan Mestre Labró, dentista i exregidor durant la dictadura de Primo de Rivera, que també signava un dels avals a favor de Viriat que vam veure en el capítol anterior. És aquell aval que sospitem que va ser redactat amb la mateixa màquina d’escriure que l’aval del cunyat de Viriat Murall Ravanals. És a dir, Mestre Labró era el sogre del mateix Francesc Lluch Abella, que al final de la Guerra Civil era alferes i exregidor del partit de Bau. Una altra vegada queda demostrat que, si el món és un mocador, Tortosa més.
Però tornem als avals que van servir per evitar la presó de Francesc Murall Ravanals. El següent aval és d’un altre periodista, Roberto Andreu Vidal, àlies ‘Tipities’, que havia sigut director d’El Heraldo de Tortosa i també vicepresident de l’Associació de la Premsa de Tortosa. El document està signat el 13 de novembre del 1939, només tres dies després que el de Mestre i Noè. ‘Tipities’ afirma que “nunca” va ser Francesc Murall Ravanals el director d’El Pueblo, tot i que va haver-hi una època, “antes del Glorioso Movimiento Nacional” en què va publicar “con su firma” alguns articles de diferents matèries. També hi diu que “en la familia periodística nunca se supo que el señor Murall Ravanals redactara otros trabajos periodísticos que aquellos que publicaba con su firma y que entre todos los que ejercíamos la profesión era por demás sabido que “CLARINETE” no era otro que el Director del citado diario “El Pueblo” Sebastián Campos Terré”. En este punt, Andreu assegura que ell ho sabia, i que per això havia trencat tota relació professional i particular amb Campos Terré, “a causa de sus soeces escritos y groseros ataques con el susodicho pseudónimo de “Clarinete”, ataques de los que en más de una ocasión fui víctima”. En canvi, el periodista afirma que va mantenir la seua amistat amb Murall Ravanals, a qui va escoltar frases “de justa condenación contra el criminal proceder de los marxistas”. També diu que no li va faltar l’assistència moral de Francesc, “y sincera demostración de condolencia cuando en Octubre de 1936 me encarcelaron las autoridades rojas”. Andreu conclou que signa el seu aval des de Tarragona, per si el seu testimoni “puede ayudar a desvanecer una equivocada imputación”.
L’expedient també inclou un aval de Manuel Beguer Piñol, cap del negociat de Telègrafs a Tortosa, “Ex-cautivo por España”, exdirectiu de l’Associació de Premsa de Tortosa i exdirector de la revista cultural il·lustrada La Zuda. L’aval està signat el 9 de novembre, un dia abans que el de Mestre i Noè. Beguer, reconegut historiador i cronista de Tortosa, és el tiet del convergent Vicent Beguer Oliveres, qui va ser el primer alcalde democràtic de la ciutat. En el seu aval, “velando por los fueros de la verdad, y entendiendo servir así al Estado Nacional, amante de la verdad y de la justicia, declaro bajo palabra de honor que el citado señor Murall jamás ejerció cargo de Director del periódico republicano “EL PUEBLO”, en el que colaboró algunas veces antes del Alzamiento Nacional, ni usó tampoco el pseudónimo de “CLARINETE” que, según es aquí público y notorio, perteneció a Sebastián Campos y Terré, individuo de malos antecedentes en quien es voz pública ha sido hecha justicia”. És a dir, aquí Beguer Piñol demostra que al novembre del 1939 ja saben sobradament que Campos Terré ha sigut afusellat pels franquistes, i no dubta en fer llenya de l’arbre caigut. Però també menteix, ja que nosaltres hem trobat articles de Francesc Murall Ravanals publicats a El Pueblo just després del cop d’estat, en defensa del govern republicà i en contra de l’alçament nacional.
“Posteriormente al citado invididuo fueron directores del citado periódico los señores José Curto [en realitat es deia Joan Curto Pla, també afusellat pel franquisme] i un tal Subirats Piñana [condemat a mort, tot i que després queda lliure], sin que antes ni después ejerciera la dirección el señor Murall, el cual desde el comienzo del periodo marxista fue contrario a la actuación de los elementos de izquierda, a los que criticó duramente, separándose en absoluto de su compañía propugnando por el triunfo de las armas nacionales”, assegura Beguer Piñol. Tot seguit, conclou que “por su educación y su cultura es incapaz el señor Murall Ravanals, de distinguida familia, de ser autor de la campaña difamatoria que se le imputa creyendo ser suyo el pseudónimo de “Clarinete” que, como queda dicho, pertenecía al que, en aquella época, fue director de “El Pueblo”, señor Campos Terré”. El cronista està dient aquí que algú de bona família no pot ser ‘Clarinete’, i que Campos Terré no és de cap família amb pedigrí. De fet, considera que amb esta denúncia es pretén “difamar” Francesc Murall Ravanals, potser ignorant que els primers que el vinculen amb el pseudònim de ‘Clarinete’, i amb els insults a Bau i el bisbe, són els dos informes de la Guàrdia Civil, del 8 d’agost i del 31 d’octubre del 1939.
Però com s’han activat tan ràpid els avals dels periodistes de dretes en favor de Murall Ravanals, per desmuntar l’afer “Clarinete? Recordem que la declaració indagatòria del jutge a Francesc és del 8 de novembre, i que Murall Ravanals contesta amb evasives quan li pregunta si va ser director d’El Pueblo, on se l’acusa d’escriure articles amb pseudònim, per propagar el marxisme i titllant d’assassí a Joaquín Bau i de ‘Doña Francisquita’ al bisbe de Tortosa. Just l’endemà, Beguer Piñol signa el seu aval desmuntant esta versió; el dia següent, 10 de novembre, es produeix l’escrit de Mestre i Noè, i tres dies després, el 13 de novembre, l’aval d’Andreu Vidal. Queda clar que Francesc Murall Ravanals té bons contactes, i que es mouen ràpid per contrarestar esta denúncia. Fins i tot arriba un altre aval, del mateix 13 de novembre, des de Barcelona: allà s’hi troba José Bru Jardí, propietari del diari catòlic El Correo de Tortosa, i cap provincial tradicionalista de Tarragona.
En el preàmbul del seu aval, Bru Jardí recorda que ell era membre de l’extinguida Junta Carlista de Guerra de Catalunya; assessor jurídic de la delegació provincial d’assistència a Fronts i Hospitals del govern franquista de Burgos, fins a l’ocupació de Barcelona, i president de la “Institución Sindical Montepío de Periodistas”, a més de director interí de l’Institut Municipal d’Estadística de Barcelona. El periodista tradicionalista recorda la campanya d’El Pueblo en contra de Joaquín Bau i el bisbe Félix Bilbao, i que El Correo de Tortosa va replicar de forma enèrgica. Segons Bru Jardí, ell va poder assabentar-se que l’autor que s’amagava “cobardemente” sota el pseudònim de ‘Clarinete’ era el mateix director d’El Pueblo, Sebastià Campos Terré. Com a colofó, Bru Jardí diu que manifesta això “a petición de don Francisco Murall”, i que dona fe posant el segell de l’oficina municipal al seu càrrec. Curiosament, Bru Jardí, nascut a Tivissa i germà del diputat d’ERC Lluís Bru i Jardí, va ser un dels vuit catalans que van testificar en contra del polític Manuel Carrasco i Formiguera durant el consell de guerra que van fer-li a Burgos el 1938, tot i que després va dir que aquella execució havia sigut un gran error polític. Després de la guerra, Bru Jardí va fundar l’Associació de la Premsa de Barcelona i va ser redactor en cap del Diario de Barcelona fins a la seua jubilació, l’any 1961.
Aquells dies, el també periodista José Tarragó Salvadó signa un altre aval en favor de Francesc Murall Ravanals. En concret, el 9 de novembre, l’endemà de la declaració indagatòria de l’acusat. L’exdirector del Diari de Tortosa i redactor d’El Correo de Tortosa afirma que Francesc és “una persona de orden”, tot i ser algú d’idees republicanes. També diu que no li consta que Murall Ravanals fos director d’El Pueblo, i considera que és incapaç de ser el responsable de calúmnies en contra de persones representatives de la ciutat. Però Tarragó Salvadó no parla directament, en cap moment, de ‘Clarinete’ ni dels suposats insults a Bau i el bisbe, i es limita a dir que Murall Ravanals sempre signava els seus articles: “Creo era muy hombre de estampar su firma y no valerse de un anonimato cualquiera”. Uns anys després, Tarragó Salvadó va dirigir La Voz del Bajo Ebro, però en morir el 1957 va ser substituït pel farmacèutic Joan Gamundi Sanz, amic personal de Viriat Murall Ravanals.
Però qui era ‘Clarinete’? Realment s’amagava Campos Terré darrera d’este pseudònim? El primer que hem fet és buscar a l’hemeroteca d’El Pueblo, que es troba digitalitzada a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, quins són els articles signats per ‘Clarienete’, i en quin moment es produeixen els insults al bisbe de Tortosa. En un exemplar de l’11 de novembre del 1932, i per tant anterior a l’arribada de Campos Terré al diari dels marcel·lineros, apareix sense signar un article titulat ‘Potin electoral’, amb una mena de confidencial sobre els problemes que tenien els dretans per posar-li el nom a la seua candidatura. “Un Bisbe va proposar que es digués ‘Candidatura Católica’. Los lligueros van indignar-se per lo del castellà. Per fi van posar això de Unió Ciutadana, que no compromet a res ni a ningú, que no marca ni un programa ni una orientació. Quan va publicar-se el títol un integriste va dir “jo, si no tenen la valentia de dir-se catòlics no els votaré. Oi, Donya Francisquita, que és molt difícil contentar la gent?”, conclou l’article.
La següent referència a Doña Francisquita, que en realitat és el nom d’una sarsuela romàntica d’Amadeu Vives, inspirada en una obra de Lope de Vega i estrenada amb molt d’èxit 10 anys abans, la trobem en l’edició d’El Pueblo del 30 d’agost del 1933. Ja apareix en la secció ‘Apostillas’, que habitualment signava ‘Clarinete’, però en este cas l’article porta la rúbrica de ‘Detective’. “A nosotros se nos ocurre una barbaridad de chistes con la representación de ‘Doña Francisquita’, pero por respeto a la genial triple María Espinalt los dejamos adrede en el tintero”, diu ‘Detective’, que aquí esmenta una popular soprano catalana (el seu home, José Maria Coll Rovira, va ser afusellat per uns milicians el 1938) perquè uns dies després, per les festes de la Cinta del 1933, havia de representar ‘Doña Francisquita’ a l’envelat Monumental, com es destacava en un anunci a la portada del 31 d’agost. Però en el mateix article, ‘Detective’ també fa una altra afirmació que ens intriga: “Si nosotros fuéramos aficionados a recoger, como ‘Correo’, toda la basura de la calle, llenaríamos esta sección diariamente de basura tradicionalista; pero no queremos ensuciarnos las manos”. És un simple atac a El Correo de Tortosa, o ens està dient que darrera de la màscara de ‘Detective’ hi ha algú que treballa com a funcionari de Correus?
No hem pogut trobat més referències a ‘Doña Francisquita’ al diari dels marcel·lineros. Però hem volgut investigar la polèmica al voltant del pseudònim ‘Clarinete’, que va fer vessar rius de tinta. Per exemple, el 28 de juliol del 1933, ‘Clarinete’ escriu que ha sigut amenaçat de mort indirectament, a través de dos col·laboradors d’El Pueblo, i que un dels dos va ser objecte d’una “cobarde agresión nocturna por parte de quince o dieciséis mozalbetes, muy valientes por cierto, que se parapetaron en la sombra”. ‘Clarinete’, el misterioso ‘Clarinete’, proseguirá su labor de divulgación. Y cuando llegue el caso, demostrará prácticamente, al que lo desee, la pequeña diferencia que existe entre un hombre y un eunuco”, hi diu l’articulista, que més amunt també afirma que ha rebut amenaces de persones masculines, femenines, hermafrodites i castrades. A banda, més avall també ataca Roberto Andreu Vidal, el director d’El Heraldo de Tortosa, que hem vist avalar Francesc Murall Ravanals i assenyalar Campos Terré. “Cuando encuentro un escarabajo en mi camino lo pisoteo y lo aplasto. Pero hay escarabajos como ‘Tipities’, que no se merecen ni tan siquiera el mínimo esfuerzo físico de aplastarlos”, diu ‘Clarinete’ abans d’afegir que El Heraldo de Tortosa no és més que “dos hojas inmundas de diarismo, dadas al placer onánico, a la masturbación feroz, de deformar los hechos meritorios y calumniar los hombres con dignidad acrisolada”.
Tot seguit, el 16 d’agost del 1933, Campos Terré signa un article titulat ‘Contestando a la canalla’, en què assenyala que ha rebut desenes d’anònims amenaçadors. “A mí se me adjudica la paternidad de la sección ‘Apostillas’. Y yo, que no he escrito un anónimo en mi vida y que no acostumbro a luchar emboscado en la sombra, declaro que ni niego ni afirmo que sea ‘Clarinete’. No tengo, a ese respecto, que dar explicaciones a nadie. Pero lo que sí que afirmo es que es que yo me hago solidario de todo lo que diga, haya dicho o tenga que decir ‘Clarinete’, porque estoy completamente compenetrado con él, y con él quisiera compartir toda suerte de responsabilidades que pudiesen derivarse de sus campañas”, afirma en el seu article l’aleshores director d’El Pueblo.
L’11 de juny del 1934, El Pueblo informa d’un acte de conciliació que aquell dia se celebra al jutjat de Tortosa, entre Joaquín Bau i el mateix Campos Terré, arran de la denúncia presentada per l’empresari i polític tradicionalista contra unes ‘Apostillas’ signades per ‘Clarinete’ el juliol del 1933. “Naturalment, no hi ha hagut conciliació possible, car el senyor Bau s’ha negat a reconèixer que el que diu EL PUEBLO d’ell és veritat”, explica la notícia. El mateix dia, a la secció de ‘Clarinete’, este fa un parell d’acudits sobre l’exalcalde: “La censura nos impide decir que posiblemente en la próxima crisis, Bau no será Ministro de la Guerra. Bau ha presentado una querella contra ‘Clarinete’. ¡Cómo se conoce que ‘Llaonet’ no es ya ‘Clarinete’!”.
L’endemà, 12 de juny, en una nota més llarga, titulada ‘Otra que tal’, El Pueblo explica que també havien exigit a Bau que reconegués que el diari dels marcel·lineros era el més llegit a la província. I també publica la rèplica de Campos Terré en l’acte de conciliació, en què es nega a acceptar que ell hagués signat unes ‘Apostillas’ amb el pseudònim de ‘Clarinete’: “Simplemente contesto: ¡no quiero!”. En tot cas, Campos Terré li recorda al procurador que el suposat delicte ja hauria prescrit, ja que han passat més de sis mesos des de la seua publicació. “Declaro que no admito otra fórmula conciliatoria que una declaración solemne del señor Bau reconociendo sin ambages que el periódico que yo dirijo es el que más número de lectores tiene en la provincia, el que dice las cosas con más claridad y el que prueba todo lo que dice”, conclou la rèplica de Campos Terré.
Vistos els avals en favor de Francesc Murall Ravanals i tota la polèmica sobre l’afer ‘Clarinete’, es pot deduir qui hi havia darrere del pseudònim que tant havia molestat Bau? Sembla clar que tant el polític tradicionalista com el seu entorn periodístic estaven convençuts que ‘Clarinete’ era Campos Terré, o així ho volien creure. Però ens trobem amb un fet que ens fa girar el focus de nou cap a Murall Ravanals. El 16 de juny del 1934, el mateix dia en què El Pueblo publica la necrològica del seu germà Miguel Murall Ravanals, mort en un tràgic accident a l’estació de trens d’Utebo quan tornava de Saragossa, s’informa els lectors que “un exceso de originales” els impedeix publicar la secció ‘Apostillas’ de ‘Clarinete’. És el suposat excés d’originals una excusa per ocultar que en realitat Francesc està de dol per la mort del seu germà? Siga com siga, ‘Clarinete’ torna a la portada d’El Pueblo el 21 de juny, que és just quan es publica la segona necrològica en què s’anuncia el funeral per a dos dies després, a la parròquia del Roser.
Curiosament, ‘Clarinete’ també situa l’escena a la porta de l’església de Ferreries. “Imagínate un curita de aires flamencos y que fuma ‘caliquenyo’ enseñando desde la puerta del templo una cartera repleta de billetes a una ‘camarera’ para conseguir la conquista y hacerla caer en el garlito. Este es el llamado Landrú de la Sotana. El que va de boca en boca, por el sucedido de la viuda, oveja rebelde de las ‘cortesanas del templo’.” Qui era el Landrú de la Sotana? Uns dies abans, el 15 de juny, el dia abans de la primera necrològica, ‘Clarinete’ ha escrit: “¡Ojo con el Landrú de Sotana! Es el terror del barrio de Ferrerías. ¿Qué habrá sucedido con cierta señora viuda que no se recata de llevarle de boca en boca? ¿Pero cómo están poniendo la Iglesia y la religión alguno de sus ministros? Se vé que hay curas que en lugar de estudiar teología han estudiado pornografía. ¡Bonita recomendación para los padres de familia, para los hermanos y para los esposos! ¡Vaya manera de predicar con el ejemplo! ¡¡¡A la picota con esas arañas negras venenosas y cobardes!!! Mañana seremos más explícitos”. Però, com hem vist, l’endemà no es publiquen les ‘Apostillas’ de ‘Clarinetes’ per un suposat excés d’originals, i el nou confidencial sobre el Landrú de la Sotana no apareix fins al 21 de juny. Per cert, el sobrenom de Landrú que ‘Clarinete’ tria per al capellà de Ferreries és per Henri Désiré Landru, un francès que entre els anys 1915 i 1919 va assassinar una desena de dones que eren enganyades amb falses promeses de matrimoni, a través d’anuncis que publicava a la premsa. Avui hagués usat el Facebook… La figura de Landru, que va morir a la guillotina el 1922, va inspirar la pel·lícula ‘Monsieur Verdoux’, de Charles Chaplin, a partir d’una idea d’un altre geni, Orson Welles.
Tot seguit, hi ha un aval mecanografiat i signat el 15 de setembre del 1939, que correspon al conegut doctor Emilio Llorca Piñol, director del Laboratori Municipal i “cautivo por España”, que afirma que coneix Francesc Murall Ravanals des que eren menuts. El seu germà Antonio havia sigut alcalde de Tortosa el 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera. Llorca afirma que, tot i ser d’idees republicanes, Francesc de seguida va veure que la Segona República era decebedora. “Siempre fué antimarxista y abominó, desde su gestación, del Frente Popular, previendo, como un vidente, los males que tal conglomerado había de acarrear a España. Suya es la siguiente frase que disparó a los dirigentes del Frente Popular de esta Ciudad el día de las elecciones del 16 de Febrero de 1936: “Se han ganado las elecciones, pero se ha perdido la República”. Segons Llorca, després del 18 de juliol, Murall Ravanals “se adhirió a él con todo cariño esperando del mismo y del triunfo de nuestro Caudillo la salvación de España, que Murall ha puesto siempre por encima de todo partidismo”. Més endavant, Llorca afirma que “Murall es hoy entusiasta partidario de la España Nacional, porque reconoce que recojen (sic) sus anhelos y hasta superan a los de su soñada República ideal”. Finalment, el metge recomana sumar Francesc a la causa nacional, perquè es tracta d’una persona intel·ligent, entusiasta i honrada.
Abans d’encarar la recta final d’este tercer capítol sobre el triangle maçònic de Campos Terré, tornem al sumari de Francesc Murall Ravanals, on encara falten alguns avals per repassar. Hi ha un escrit del catedràtic Mariano Hernánez Fernando, president d’Acción Popular (C.E.D.A.) a Tortosa i company de tertúlies als cafès, que destaca el patriotisme de Murall Ravanals, tot i que pogués tenir idees republicanes. De fet, recorda que va fer propaganda en contra de l’Estatut de Catalunya. També assegura que va oferir allotjament a un germà seu que era jesuita, quan es va produir la crema dels convents i la dissolució de la Companyia de Jesús. Però sobretot, diu que va enfrontar-se amb els pistolers que feien els “paseos” de la gent de dretes durant una tertúlia al bar Pepito, per condemnar els seus crims, i que a ell mateix, al desembre del 1936, va facilitar-li la fugida de Tortosa, “donde me aguardaba la muerte por mi clara significación nacionalista, por medio de un salvoconducto con su nombre”. El mateix testimoni conclou que, durant el seu desterrament, va facilitar la relació epistolar entre el catedràtic i la seua dona, “sin que la policía roja llegase a conocer mi paradero. Además en varias ocasiones proporcionó pan y alimentos a mi familia”. L’aval està escrit a mà i signat el 4 de setembre del 1939, tot i que apareix en este punt de l’expedient.
També és important l’aval manuscrit i signat el 9 de setembre del 1939 pel farmacèutic José Sanmartín Castillo, que també havia avalat Viriat Murall Ravanals. Cal recordar que Sanmartín serà el sogre d’Antonio Faura Mayor, el soldat tortosí que reconeix i deté Campos Terré a Barcelona. Sanmartín és encara més entusiasta a l’hora de parlar de Francesc, “amigo inseparable” i la persona que va ajudar-lo a suportar l’angoixa dels primers dies de la Guerra Civil, ja que el farmacèutic estava assenyalat com a persona de dretes. Així, diu que tots els dies l’acompanyava en els seus passejos, i que van continuar la seua “camaradería” fins que van quedar separats pel riu a partir del 18 d’abril del 1938, quan els franquistes van ocupar el marge dret de l’Ebre. També assenyala que, des del punt de vista polític, Francesc era “netamente republicano”, però que odiava els marxistes abans del 18 de juliol del 1936. És per això que, segons Sanmartín, el seu amic Francesc temia una venjança dels revolucionaris, ja que havia manifestat el seu desacord amb la formació del Front Popular quan havia estat anunciat per Marcel·lí Domingo en una assemblea. “Durante el Movimiento sentía verdadera satisfacción al comunicarle los partes oficiales del Cuartel General de Salamanca que yo escuchaba por la radio y sentía verdaderos deseos que los Ejércitos Nacionales derrotasen a las milicias rojas y esperaba con ansiedad ser liberado por las tropas nacionales para acabar para siempre el tener que convivir con aquella chusma roja como él les hacía llamar”, conclou el farmacèutic.
Tot seguit, a l’expedient s’hi troba un segon aval de Manuel Beguer Piñol; però que en realitat està signat abans, amb data del 17 de setembre del 1939. Cosa que demostra que els periodistes dretans es van mobilitzar després de la declaració indagatòria del 8 de novembre, per contrarestar les acusacions contra Francesc Murall Ravanals per l’afer ‘Clarinete’. En este paper, també mecanografiat amb molt poca tinta, el cronista de Tortosa i cap del negociat de Telègrafs el que diu és que Francesc, “persona culta, sensata y de orden”, s’havia desmarcat de la República després del 18 de juliol, “desde el incendio de templos y matanza de personas honorables, viendo en el Caudillo la única salvación de la Patria”. Beguer Piñol també revela que ell i altres persones s’havien trobat amb Murall Ravanals a Valls, poques setmanes abans de “la liberación de Tarragona”. És a dir, cap a finals del 1938. “Ante el claro avance de las fuerzas nacionales, dijo que se escondería para quedar cuanto antes en territorio liberado, ofreciéndose para facilitarnos el mismo procedimiento, caso que fracasara el que teníamos proyectado, recomendando a todos reiteradamente hicieran lo posible para salir cuanto antes del infierno marxista incorporándose de pleno a la España nacional, como eran sus deseos, sentidos desde el primer momento, en que se percató de la maldad y mala fe de los que habían venido mangoneando los partidos republicanos de izquierdas”, conclou Beguer Piñol.
L’expedient també inclou més avals, que no detallarem per no fer-ho més llarg. El contractista Agustín Pedrol Griñó; el general Luis Martínez Uría; dos funcionaris del cos de carters urbans de Valls, Onofre Casanova Cremades i Pedro Martínez Asensio; el falangista Agustín Aixert Lleixà; el comerciant José Baulenas Domingo; l’industrial Francisco Baró Gargallo; el comerciant José Jamás Querol, amb qui es retroba fent de sanitari a l’hospital de Valls, i amb qui estableixen un pla fallit per amagar-se i no ser evacuats a Barcelona; el tortosí Manuel Alberich Gisbert, que Francesc ajuda a Valls; o el veí Agustín Miravalls Riba i el seu germà, el comerciant Manuel Miravalls Riba, són altres dels que presenten avals en favor de Francesc Murall Ravanals.
Vist tot això, el jutge instructor dicta un informe de resum el 16 de de novembre de 1939, en què es donen per bons els avals que asseguren que Francesc Murall Ravanals no és ‘Clarinete’ en els articles publicats a El Pueblo. Uns certificats que, segons el jutge, “demuestran que dichos artículos y pseudónimo, así como la dirección del periódico, pertenecían a otro individuo”. Tot seguit, el 28 de desembre de 1939, l’auditor de guerra acorda el sobreseïment provisional de la causa contra Francesc Murall Ravanals, i torna les diligències al jutge instructor perquè siga posat en llibertat. La notificació de la resolució està signada un mes després, els dies 29 i 30 de gener del 1940, i és l’últim paper en el sumari de Francesc Murall Ravanals.
Però com va viure Francesc durant la dictadura, en aquella Tortosa de vencedors i vençuts? En les darrers setmanes hem pogut contactar amb Clàudia Murall, besnéta de Francesc i néta del seu fill, Juan José Murall Sales, conegut durant la dictadura per ser l’advocat de molts antifranquistes tortosins. El que ens explica la seua besnéta és que, tot i que va aconseguir salvar la vida i evitar la presó, Francesc Murall Ravanals va ser desterrat al nord d’Espanya i finalment depurat, ja que va perdre la condició de funcionari de Correus. “Era maçó i esperantiste. Quan va estar exiliat es veu que va estudiar Dret, però no el deixaven col·legiar i no podia exercir d’advocat. Sembla que hi havia una altra persona que era qui anava als judicis i firmava els documents”, relata Clàudia, que ens explica que tenien el despatx en un entresòl del passatge Franquet. “El meu iaio, Juan José, es va treure els estudis de Dret per a poder treballar al despatx”, relata la jove. “L’únic que sé és que mon iaio Juan José no es parlava amb Viriato, son tio, suposo que per temes de política, perquè mon iaio era molt comunista i Viriato va tenir moltes aproximacions amb els franquistes”, recorda Clàudia.
A través de la premsa franquista, sabem que Francesc Murall Ravanals pronunciava una conferència sobre els drets humans a finals del 1960, al Centre del Comerç, i que ja ho feia com a membre del Col·legi d’Advocats de Tortosa. A l’exemplar de La Voz del Bajo Ebro del 4 de gener del 1961 hi ha la notícia que ho explica, però també una crònica de la mateixa conferència, signada per ‘Llaonet’, que comença explicant que ell i Murall Ravanals han sigut camarades “en algunas lides que no es el caso mencionar”. El periodista, això sí, remarca que tant la seua paraula com la seua ploma havien guardat silenci durant molts anys, i que per això hi havia una curiositat “morbosa” per saber què diria Francesc Murall Ravanals, després de més de 20 anys d’ostracisme. “No nos había defraudado. Era el mismo Murall de ayer”, va escriure ‘Llaonet’.
Francesc Murall Ravanals va morir només sis anys després. Va ser el 18 de maig del 1967, amb 67 anys. Així ho llegim a l’exemplar de La Voz del Bajo Ebro del 26 de maig. “Su existencia fue toda ella un ejemplo de noble emulación en todos los órdenes. Sintió las cosas de Tortosa con la sana pasión de quien está sinceramente enamorado de su tierra y desea lo mejor para ella, y en este sentido orientó su vida, ganándose el afecto de conciudadanos con su trato sincero y con su condición digna y caballerosa”, s’afirma en la necrològica de qui havia sigut el cap de la maçoneria tortosina, amic de Campos Terré, i qui sap si també el polèmic articulista ‘Clarinete’.
Fes el teu comentari