El periodista Sebastià Campos Terré tenia un tiet que va arribar a ser alcalde de Valls durant la Segona República. El sastre Victorià Casaprima Martínez era un dels germans de la mare del director d’El Pueblo, i una de les persones que havia proclamat la República des del balcó de l’Ajuntament de Valls, el 14 d’abril del 1931. A més, Campos Terré i Casaprima Martínez van coincidir durant el seu empresonament al vaixell Manuel Arnús, al port de Tarragona, quan tots dos van ser detinguts pels fets del Sis d’Octubre del 1934. Durant la Guerra Civil, les dos famílies van estar en contacte, i fins i tot es van trobar almenys una vegada a Barcelona. De fet, l’exalcalde republicà de Valls va morir a l’exili, a França, perquè sabia que Campos Terré havia sigut detingut, jutjat i finalment afusellat pels franquistes el 5 de juliol del 1939.
En la nostra primera entrevista amb Victòria Campos Turón, al novembre passat, la filla de Campos Terré ja ens havia dit que el seu pare tenia un oncle que havia sigut alcalde “d’un poblet de Tarragona”. Però no se’n recordava del nom… De fet, també ens explicava que la mare de Campos Terré, Celedònia o Dolors Casaprima Martínez, s’havia quedat embarassada sense estar casada, i que havia tingut a Sebastià, de pare oficialment desconegut, a la inclusa de Tarragona. En un primer moment, Lola havia abandonat el nadó a l’orfenat, i per això els cognoms de Campos Terré no coincidien amb els de la seua mare. Tenia els noms i cognoms que van posar-li a la mateixa inclusa: Sebastián Modesto Campos Terré. Però uns amics de Lola, la parella formada per Emília Torroja i el seu home, un ferroviari que es deia Pepe, la convencen perquè vagi a recuperar el xiquet, i durant uns anys els quatre viuen junts a Tarragona. Més endavant, quan el ferroviari és traslladat a Tortosa, tots quatre s’instal·len a la capital del Baix Ebre.
La nit del 13 de març se’ns encén una llumeta. Quina era, la família de Dolors Casaprima Martínez? Quines eren les arrels maternes de Sebastià Campos Terré? Fem una primera cerca a internet per localitzar gent amb el cognom Casaprima a la zona de Tarragona, i no ens apareix res aparentment gaire rellevant… Però al cap d’una estona, quan cerquem els dos cognoms junts, trobem algú que es diu Victorià Casaprima Martínez i que figura com a alcalde de Valls durant els Fets d’Octubre del 34. És molta casualitat que algú amb els cognoms Casaprima Martínez fos alcalde de Valls i que es digués Victorià, un nom tan semblant al de la filla de Campos Terré… A més, veiem que l’agrupació local d’ERC havia fet un homenatge a aquell alcalde, amb motiu d’un acte en què havien participat les seues nétes, el 2011. La coincidència amb els cognoms de la mare de Campos Terré ens indica que Valls ha de ser, per força, el “poblet de Tarragona” del que parlava Victòria quan ens deia que Sebastià tenia un tiet que havia sigut alcalde en temps de la República.
Encara ens emocionem més quan acudim al llibre ‘El Sis d’Octubre a les Comarques’, que Campos Terré va escriure arran del seu captiveri al vaixell presó Manuel Arnús. En un apartat del llibre, el periodista tortosí va publicar els noms de cadascun dels presos polítics que havien sigut empresonats al port de Tarragona, dividits per pobles i ciutats. Busquem els detinguts de Valls i, efectivament, allà mateix, a la plana 121, hi apareix el nom de Victorià Casaprima Martínez. De fet, just al full anterior, encarats l’un amb l’altre, també hi surt el nom de Sebastià Campos Terré. Això ens confirma que oncle i nebot havien estat detinguts uns mesos al mateix vaixell, però… sabien que eren família? Potser ja es coneixien, però… i si va ser aleshores, durant aquell captiveri, que Campos Terré va descobrir que allà hi havia algú que tenia els mateixos cognoms que la seua mare?
Tenint en compte les arrels asturianes dels Casaprima, al vaixell potser també parlen de la Revolució d’Astúries, que és l’altre punt d’Espanya en què es produeix la revolta del 1934 contra la deriva dretana de la República. De fet, Campos Terré també ressenya una mica els fets d’Astúries en el seu reportatge ‘El 6 d’Octubre a les Comarques’, i això tampoc no agradarà els franquistes quan el sentencien a mort, en el consell de guerra sumaríssim celebrat el 10 de maig del 1939. En el mateix llibre, a la pàgina 132, just dalt de tots els empresonats del poble de Campredó, també hi ha una fotografia del grup de detinguts vallencs que es trobaven privats de llibertat en el vaixell Manuel Arnús. Però com podem saber qui de tots aquells homes és l’alcalde de Valls, destituït i detingut pel govern de dretes de la República? La imatge és tan petita i tan antiga que resulta impossible distingir els rostres, per intuir algú amb uns trets facials semblants als de Campos Terré. A més, tampoc no trobem enlloc cap imatge de Victorià Casaprima Martínez…
La mateixa nit mirem de contactar amb la secció local d’Esquerra a Valls, per saber si és possible que ens faciliten més informació sobre Casaprima Martínez, alguna fotografia, i la manera de localitzar alguna de les seues nétes. Mentrestant, ampliem la nostra cerca i trobem la referència d’una carta d’algú que es diu Victoriano Casaprima Martínez, en un portal digital de memòria de Mèxic. Hi ha desenes de cartes escanejades d’exiliats republicans catalans i espanyols, que demanen ajuda a les autoritats del país americà per poder sol·licitar l’asil polític a Mèxic, i ens costa una bona estona accedir a la carta de Victorià. Però finalment comprovem que és ell, perquè explica que ha sigut alcalde republicà de Valls. La carta està adreçada al cònsol de Mèxic a París, i diu el següent:
“El que suscribe, Victoriano Casaprima Martínez, de cincuenta años de edad, natural de Lugo de Llanera, provincia de Oviedo —Asturias—, de oficio sastre cortador, con domicilio actualmente en Rue Pierre Lescot 28 París, solicita de las autoridades mejicanas se le incluya en la expedición de repatriados españoles a Méjico.
Tenía mi domicilio en Valls —provincia de Tarragona— y fui nombrado en 1934 alcalde popular de dicha ciudad. Por los sucesos de octubre de 1934 y sin otro delito que defender la República fui procesado y condenado por consejo de guerra a seis años de prisión. Me indultaron en febrero de 1936, haciéndome cargo otra vez de la alcaldía en donde me encontraba, cuando estalló la rebelión franquista del 19 de julio de 1936.
Mi actuación republicana data desde mi juventud. Pasé la frontera en 8 de febrero de 1939, en donde me concentraron en el campo de concentración de Argelers S. Mer (Pir-Or.) en donde estuve cuatro meses.
Por lo expuesto y por mi actuación constante en defensa de los ideales republicanos, me encuentro imposibilitado de volver a mi patria, esperando y suplicando a las autoridades mejicanas que tantas pruebas y simpatías han tenido para con la República Española, me tomen en consideración mi súplica, pues no he cometido otro delito que amar y defender los postulados democráticos que encarnaba nuestra querida República.
Viva usted muchos años para el bien de su Patria.
París, 12 de septiembre de 1940.
V. Casaprima.”
Al cap de cop dies, ens responen d’ERC de Valls, amb el suggeriment que contactem amb els historiadors locals Jep Martí i Antoni Gavaldà, dos estudiosos del període de la Segona República al Camp de Tarragona. A més, també ens faciliten el contacte del regidor Jordi Cartanyà, amb qui parlem just l’endemà de tornar a entrevistar la filla de Campos Terré, el 20 de març del 2024. Ara sí que recorda el nom del poble… Victòria Campos Turón ens confirma que sí, que l’oncle del seu pare havia sigut alcalde de Valls. També ens diu que les dos famílies havien tingut contacte, i assegura que almenys una vegada s’havien trobat tots plegats en un hotel de Barcelona, durant la Guerra Civil, quan ella era un nadó de pocs mesos.
Al costat del balcó que dóna al carrer Bisbe Aznar, reconstruïm una escena que devia passar en algun moment del 1938… La seua mare i la petita Victòria viatgen fins a la capital catalana, quan Campos Terré, que ha sigut ferit al front i ha quedat coix, és el comandant a càrrec de la presó de Montjuïc. La trobada es produeix en un hotel del centre de la ciutat, però en aquell moment Victòria s’indigna perquè ha oblidat el nom. “No era una fonda, era un hotel, un hotel que portaven un matrimoni que eren amics seus”, insisteix la filla de Campos Terré. Amb tot, Victòria sí que recorda que un dels fills de Victorià, que es deia Víctor, l’havia visitat a Tortosa en més d’una ocasió. Però després la relació entre les dos famílies s’havia tornat a perdre.
L’endemà, 21 de març, Irene Segarra Campos, una de les filles de Victòria, ens fa arribar un document molt valuós. És una carta escanejada que Víctor Casaprima Solé, el fill de Casaprima Martínez, li havia escrit a la filla de Campos Terré. “Querida Victoria: confieso que te recuerdo siempre con mucho cariño; pero estos últimos días más si cabe. Mi último viaje a Tortosa es la causa, consecuencia de ello”, relata Víctor, que continua: “Ha sido para mí un gozo enorme estar junto a ti en una fecha tan señalada. Te agradezco muy sinceramente que te hayas acordado de mí en una ocasión que para ti tanto habrá significado”. Aquí està parlant de la presentació de la reedició del llibre ‘El 6 d’Octubre a les Comarques’, de Campos Terré, que l’any 1987 va tornar a publicar-se a Tortosa després d’un silenci de més de 50 anys. “La mayoría de las cosas que se dijeron no eran novedades para mí, pero me alegró que fueran representadas, recordadas”, diu a la carta, datada el 10 de novembre del 1987.
Tot seguit, Víctor també recorda que ell i Victòria s’havien conegut quan eren uns nens, “en el hotel Lince de la calle Talleres de Barcelona”. Este era el nom de l’hotel que Victòria no recordava, de la vegada en què les dos famílies van coincidir a Barcelona, durant la Guerra Civil! De seguida fem una cerca i localitzem una targeta de l’hotel Lince, ubicat al número 11 del carrer Tallers, que durant la postguerra està regentat per la vídua d’un tal Ramon Capellades. A la targeta hi ha un dibuix de l’hotel i localitzem una imatge actual de l’edifici. L’hotel ja no existeix, però l’immoble es veu rehabilitat, i es pot identificar perfectament. També calculem la distància entre l’antic hotel del carrer Tallers i el lloc on es va produir la detenció de Campos Terré: entre l’hotel i l’anomenada comissaria de l’hospital, que és la seu del jutjat militar del districte quint, només hi ha cinc minuts a peu. Menys de 10 minuts fins a la plaça Universitat, on pensem que el periodista és identificat i detingut pel soldat tortosí Antonio Faura Mayor. Què hi feia per allà Campos Terré, el 10 de març del 1939? Si ell vivia al carrer Toledo, al barri de la Bordeta del districte de Sants, potser havia anat a veure els seus amics de l’hotel Lince, dies després de tornar de l’exili?
Però tornem a la carta. “Con 7/8 años te vi en Tortosa, te vi por el entierro de la tía E.P.D.”, escriu ell, pensem que en referència a la mort de la mare de Victòria, Irene Turón Domènech, que va morir malalta de tuberculosi quan la filla de Campos Terré només tenia vuit anys. “En todas las ocasiones tuve oportunidad de detectar el ambiente por el que tenías que desenvolverte en tu niñez, casi en tu adolescencia. Lo sentía en el alma, me acordaba de tu padre, sabía la indignación que a él le habría causado. Ya sabemos la ideología política que impera en Tortosa, pero la conducta y trayectoria de tu padre no merecía que su hija tuviera el trato discriminatorio que tuvo. Me llené de gozo con las palabras que fueron dedicadas a tu persona, me alegró que aquella niña marginada, forjada ante la adversidad, con pocos medios, se hubiera hecho una mujer tan entera y cabal. Naturalmente recordé a tu padre, no es preciso decir lo orgulloso, feliz, contento, todos los calificativos que tú quieras, se habría sentido; pero allí estaba yo, como representante de una generación y estirpe que mucho sabe de luchas, adversidades y marginaciones. Ten la seguridad, Victoria, que yo también me siento orgulloso”, hi escriu el fill de l’alcalde republicà de Valls.
Com dèiem, amb el regidor vallenc Jordi Cartanyà ens parlem el dia següent, 22 de març. Ens facilita algunes imatges de Victorià Casaprima Martínez que es van utilitzar per a l’homenatge del 2011, procedents de l’Arxiu Municipal de Valls. La primera és una fotografia de la proclamació de la Segona República des del balcó de l’Ajuntament de Valls, feta pel gran fotògraf Pere Català i Pic, l’autor del famós cartell ‘Aixafem el feixisme’. Casaprima Martínez hi apareix al centre de la composició, molt somrient i fent una salutació amb la mà enlaire.
La segona és un retrat de l’alcalde republicà, elegant com tot bon sastre, amb un vestit impecable i un mocador que sobresurt per la butxaqueta de l’americana. I la tercera, una foto de la inauguració del grup escolar de Valls, del 24 de maig del 1936, també amb el característic mocador sortint per la butxaca de la jaqueta. A la seua dreta, amb barret, hi apareix el lingüista i diputat Antoni Rovira i Virgili, i al seu darrera, també amb barret, l’exrector de la Universitat de Barcelona i també diputat republicà, Jaume Serra i Húnter.
A més, Cartanyà també ens envia la fotografia original dels vallencs que es trobaven detinguts al vaixell presó Manuel Arnús. Aquí sí que distingim Victorià Casaprima Martínez perfectament, una mica enlluernat pel sol, amb les seues mans fines de sastre, sense corbata però amb el seu mocador entaforat a la butxaca de l’americana. El mateix 22 de març, l’historiador Jep Martí també ens facilita les mateixes fotografies, i ens diu que la imatge original dels presoners al port de Tarragona l’havien aconseguit, feia uns anys, gràcies al descendent d’un dels vallencs detinguts. A banda, Martí també ens dóna una altra pista per continuar estirant del fil: una de les nétes de Victorià Casaprima Martínez és la periodista Judith Casaprima Sagués, redactora de TV3.
De fet, després podrem saber que la filla de Campos Terré i la seua família sabien que una descendent de l’alcalde de Valls també s’havia volgut dedicar al periodisme. Amb els mateixos cognoms també havíem localitzat el seu germà, el doctor barceloní Víctor Casaprima Sagués. Per tant, aquí tenim un altre Víctor entre els familiars de Campos Terré, el que demostra que la filla de Sebastià, a més de portar el nom del Batalló de la Victòria en què el periodista havia combatut durant la Guerra Civil, també havia rebut el seu nom per tradició familiar. Volia dir això que Campos Terré i la seua mare, Dolors Casaprima Martínez, havien reprès una certa relació amb els seus parents de Tarragona i Valls? La resposta és que sí.
La clau de tot plegat ens la dóna Judith Casaprima. Contactem amb ella la tarda del 22 de març i de seguida ens respon. “Sabia que Campos Terré havia estat delatat a la plaça Urquinaona i per això el meu avi no es va atrevir a tornar de l’exili a França, separat de la família, on va morir 10 anys després sense poder tornar”, diu la néta de l’alcalde republicà de Valls. “Hi ha fets i coses que em ressonaven del que sentia explicar a l’àvia i la tieta, i ara prenen molt de sentit i coherència”, comenta després de llegir els nostres reportatges publicats sobre el cas de Campos Terré. “És cert que Sebastià Campos Terré no porta els cognoms de la seva mare, ni del seu pare, ja que pel que sé la tia Lola —com anomenaven familiarment Celedònia— el va tenir d’un home de bona família… Ni idea, de quina”, recorda Judith. “Victorià Casaprima era el meu avi, sastre i alcalde de Valls en temps de la República, i represaliat pel Sis d’Octubre. Era germà de Celedònia i per tant tiet de Sebastià. Hi havia un altre germà, Aquilino, que vivia a Tarragona. La Victòria tenia contacte amb els fills de Victorià: el meu tiet Víctor, la tieta Núria i Josep Casaprima Solé, el meu pare. Tots tres són morts”, assenyala la periodista, abans de continuar: “La filla del meu tiet Víctor és viva, Montserrat. La tieta Núria va quedar soltera, i nosaltres som tres germans: Víctor (ja veus que el nom segueix fins aquí), Miquel i jo, que sóc la que més o menys conserva la memòria familiar”.
I així és. De fet, la periodista conserva un exemplar original del volum ‘El 6 d’Octubre a les Comarques’, el llibre reportatge escrit per Campos Terré, amb la magnífica portada dibuixada per Pere Benet Domingo, l’artista tortosí que va fugir del franquisme i va exiliar-se al Brasil, on va revolucionar els carnavals de Rio amb les seues escenografies. L’exemplar del llibre de Campos Terré l’havia amagat la seua iaia, perquè hi sortia el seu marit, l’alcalde represaliat de Valls. “A casa deien que no n’hi havia gaires, i l’àvia i la tieta el guardaven com un tresor. Ara el tinc jo”, remarca, abans de dir-nos que el llibre no té cap dedicatòria i que les cobertes van haver de ser restaurades, perquè es trobaven en mal estat. Judith Casaprima també ens comenta que el contacte amb els parents de Tortosa s’havia anat mantenint amb els seus pares i l’àvia, la dona de Victorià Casaprima Martínez. “Però ara poc, o més aviat gens. Jo fa anys que no els veig però me n’alegro, que Victòria encara sigui viva”, ens deia, sense sospitar que la filla de Campos Terré moriria menys de tres setmanes més tard, el 9 d’abril passat.
Judith fins i tot recorda que Sebastià tenia un germanastre, ja que Lola es va casar més endavant, a Tortosa, i que el xiquet es deia Frederic Caudet. De fet, la néta de Casaprima Martínez ens diu que té una foto del nen amb Victòria, de quan els dos eren menuts, així com una còpia de la foto del casament de Sebastià amb Irene Turón Domènech. “Gairebé tinc meś fotos de Sebastià que del meu avi”, apunta Judith. I no és ben bé veritat, ja que ens facilita moltes imatges de tots dos. En primer lloc, Victorià Casaprima de jove, i tot seguit en la mateixa sessió d’estudi, amb uns amics; al costat de la seua dona, el dia del seu casament, amb un bonic mocador blanc a la butxaca de l’americana… També hi ha el retrat que també ens havien enviat Jordi Cartanyà i Jep Martí. Com que veiem que aquí Victorià és més gran, i amb una mirada carregada de melangia, li preguntem a Judith si sap la data de la foto. “París 1942”, respon. És una foto de l’exili… Només li cal mirar el revers, on hi diu: ‘A mi estimada esposa e hijos. Con besos y abrazos de quien no os olvida. Víctor. París — Octubre 1942”.
Tot seguit, encara hi ha dos fotografies més, de Victorià Casaprima Martínez de jove, amb un grup d’homes, durant una reunió en el que sembla una masia. En la primera de les imatges, el que anys més tard serà alcalde republicà de Valls apareix recolzat a la paret del mas, amb una gavardina blanca, en una típica escena de sobretaula. En la segona fotografia, que sembla de la mateixa trobada i amb els mateixos individus, Casaprima Martínez ja no duu la gavardina, però sí que trobem el seu inconfusible mocador a la butxaca de la jaqueta.
Lamentablement, no hi ha cap fotografia en què apareguin plegats Victorià Casaprima Martínez i Sebastià Campos Terré. Però Judith, que ha custodiat este capítol de la memòria familiar, sí que conserva moltes imatges del nebot del seu avi. En la primera, datada el 19 de juliol del 1928, Campos Terré només té 17 anys. És la primera vegada que ens trobem amb esta fotografia, que no hem vist mai en els àlbums familiars que ens han ensenyat a casa de Victòria Campos Turón.
Tot seguit, també hi ha un retrat d’un Sebastià encara més jove, assegut en una cadira, amb només 14 anys. Esta sí que l’havíem vist a casa de Victòria, però no en sabíem la data: setembre del 1925. Pensem que sembla una foto escolar, potser d’inici de curs.
Però més jovenet és a la següent imatge, que correspon a la seua Primera Comunió, l’1 de maig de 1921. Sí, algú tan d’esquerres com Sebastià Campos Terré havia pres la Comunió coincint amb el Dia Internacional dels Treballadors, que en ser el primer diumenge del mes de maig també era el Dia de la Mare.
Finalment, hi ha una última fotografia, sense data, en què apareix un xiquet encara més menut, amb una pilota de drap. Però no estem segurs de si és Sebastià o el seu germanastre, Frederic Caudet Casaprima, nascut entre el 12 i el 14 de juliol del 1932, segons una nota del registre civil publicada pel diari El Pueblo. I és que la foto ens sembla més dels anys 30 que dels anys 10, i ja hem comentat altres vegades la seua semblança física.
En qualsevol cas, que els Casaprima Martínez tinguessin una fotografia de la Primera Comunió de Sebastià Campos Terré demostraria que la relació de Celedònia amb la seua família s’havia reprès d’alguna manera, després que Lola es quedés embarassada sense estar casada, tingués el xiquet a la inclusa de Tarragona, i marxés a viure amb Emília Torroja i el marit de la seua amiga. Com a mínim, la relació de Celedònia s’havia reanudat amb el seu germà Victorià. Tot seguit, la seua néta ens demana si tenim alguna fotografia de “la tia Lola, la mare de Sebastià”, i li enviem un retrat d’estudi en què apareix amb el seu fill i la mateixa Emília Torroja, que hem vist més amunt. És una de les fotos que Victòria ens ensenya en la nostra última entrevista, el 20 de març. Sebastià Campos Terré hi surt vestit de mariner, i quan girem una altra fotografia realitzada el mateix dia, amb el xiquet assegut en una cadira, veiem que, a llapis, hi posa que tenia 11 anys, i que es va fer a l’estudi J. Baixet de Tarragona. Per tant, podem deduir que el 1922 encara vivien a la capital tarragonina, i que no va ser fins després que Lola, Sebastià i Emilia es traslladen fins a Tortosa per la feina de Pepe, el ferroviari.
Per la seua banda, gràcies a la seua entrada al ‘Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans’, de Maria Teresa Martínez de Sas, sabem que Victorià s’havia establert a Valls durant la dècada dels 10. De fet, el 1916 ja hi vivia, perquè en una notícia de Tarragona Federal s’informa que el dia de la Candelera havia visitat la capital de la província per assistir a la boda d’un amic seu, i que després havia tornat a Valls, “su actual residencia, en el tren de la noche del mismo día”, 2 de febrer. Segons La Crónica de Valls, s’havia casat amb Francisca Solé Llobet el juny de 1920. L’1 de febrer del 1934, el Diari de Tarragona ja informa que la majoria esquerrana de l’Ajuntament de Valls el nomenarà alcalde de la capital de l’Alt Camp. El 17 d’octubre del 1934, el Diari de Tarragona dedica una notícia a la seua detenció, al costat de dos regidors, arran dels Fets d’Octubre. “A Valls han estat suspesos l’alcalde i regidors que constituïen la majoria i que perteneixien a l’Esquerra, al Partit Socialista i al Bloc O.C.”, diu la notícia.
També per la premsa, sabem que els seus familiars i amics podien visitar-lo al vaixell presó Manuel Arnús el 26 de novembre entre les tres i les quatre de la tarda. Així ho publicava el Diari de Tarragona del 22 de novembre del 1934. Tot seguit, e1 9 de gener del 1935, el mateix diari ja informa de la posada en llibertat provisional, sota fiança, de Casaprima Martínez i altres vallencs acusats de participar en els fets del Sis d’Octubre. Vuit mesos més tard, el 27 de setembre del 1935, el diari comenta la celebració del consell de guerra contra l’alcalde de Valls, acusat al costat de 14 veïns més d’excitació i auxili a la rebel·lió pels Fet d’Octubre. Els advocats defensors són Josep Marchiran Villanueva, capità mort al front al desembre del 1936, i el morenc Ramon Nogués i Biset, amic de Marcel·lí Domingo, diputat durant la Segona República, i vicepresident de les Corts Espanyoles durant la Guerra Civil. Curiosament, en la mateixa plana en què s’informa del consell de guerra contra els encausats de Valls, també hi ha una notícia sobre Campos Terré: “Per desacatament a l’autoritat militar, ha estat processat el nostre company en S. Campos Terré. El jutge li ha concedit presó atenuada”.
Victorià Casaprima Martínez ja s’havia iniciat en política durant la dictadura de Primo de Rivera, quan va afiliar-se al Centre de la Unió Republicana Democràtica. Com hem vist, el 14 d’abril del 1931 va ser una de les persones que va proclamar la República des de balcó de l’Ajuntament, quan diuen que algú va llençar el retrat d’Alfons XIII des del consistori, al bell mig de la plaça. Casaprima Martínez s’havia fet d’ERC, i més concretament del grup del diari L’Opinió, que més endavant, durant la Guerra Civil, va acabar integrant-se en el PSUC. Durant els primers anys de la Segona República, quan a Valls s’impulsava la construcció del Grup Escolar, que era el projecte insígnia de les esquerres, el sastre Casaprima Martínez també era el president de l’Associació de Pares d’Alumnes de les Escoles Nacionals.
El tiet de Campos Terré va ser proclamat alcalde de Valls l’1 de febrer del 1934, però arran dels Fets d’Octubre va ser destituït, detingut i condemnat a sis anys i un dia de presó. La inauguració de l’esperat Grup Escolar va haver d’ajornar-se, i es va fer una primera estrena el 1935, durant el Bienni Negre, amb el dretà Pere Batalla Andreu, militant de la Lliga, com a alcalde gestor. Però després del triomf del Front d’Esquerres, a les eleccions espanyoles del 16 de febrer del 1936, Victorià va ser indultat i reposat en el càrrec. Per tant, el Grup Escolar va tornar a inaugurar-se amb una gran festa, el 24 de maig del 1936, a menys de dos mesos de l’alçament militar.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, entre l’octubre del 1936 i l’octubre del 1937, Casaprima Martínez era regidor d’ERC. Però el maig del 1938, en una reunió del comitè executiu del Socors Roig Internacional de Valls, va entrar en la junta com a president, en representació del PSUC. Només uns mesos després, al novembre del 1938, la seua germana Celedònia li enviava una carta des del Mas de Bermejo, al municipi veí del Perelló. Tortosa era front de guerra des del 18 d’abril del 1938, i la ciutat havia sigut evacuada… De fet, l’Ajuntament de Tortosa va haver de traslladar-se al Perelló, i centenars de persones van buscar refugi a les muntanyes, als masos i a les casetes de camp de Mig Camí, el Coll de l’Alba, Fullola… L’actual alcalde del Perelló, Samuel Ferré, ens explica que Mas de Bermejo va ser una gran colònia agrícola a finals del segle XIX, i que també era conegut com Mas de l’Alcalde, perquè havia pertangut a Trinidad García Bermejo, tinent coronel de la Guàrdia Civil, col·laborador de Teodor González i també alcalde de Tortosa en diverses ocasions.
La carta de Celedònia al seu germà Victorià, enviada encara al número 7 del carrer Major de Valls, ens la facilita Judith Casaprima. “Hi diuen que estan a Mas Bermejo, durant la guerra, i que hi estan passant penúries…”, ens explica la néta de l’alcalde. De fet, la carta de Lola comença amb la frase: “Queridos hermanos, deseo estéis bien. Nosotros estamos pasando esta triste vida”. Tot i així, la mare de Sebastià té paraules afectuoses per a la seua neboda Núria, que és qui li ha escrit l’última carta: “Hace dos días que recibimos la carta de la Nuri y veo por la letra que se aplica mucho. Así me gusta, que sea bien aplicada”. Hi diu que l’altre nebot, Josep, també sembla aplicat, mentre que l’altre, Víctor, “ya está en Barcelona”. Tot seguit, Celedònia demana al seu germà que li envien llana i calçat, sobretot unes espardenyes per a n’ella i per a “Federiquín”, el germanastre de Campos Terré, que aleshores té poc més de sis anys. També suplica unes sabates per al seu home, que gasta la talla 42: “Mándalas pronto pues hace frío y vamos muy mal calzados, pues por estos montes todo se rompe”. Lola també li recorda al seu germà que li envie menjar, unes bajoques (“judías”) de les que havien parlat en una altra carta. “Acuérdate de todo pues nos hace mucha falta. Lo mismo que de la mecha del candil, ponla dentro de las alpargatas, pues pronto estaremos a oscuras. Aquí no hay nada y todo nos hace falta”. Tot seguit, també li demana que compre un o dos llums de carbur, però que li envie més endavant, “pues si se acaba la guerra los necesitaremos, pues en Tortosa tardará en haber luz, pues han quitado todas las instalaciones, hasta de la calle. Así es que hacen mucha falta”.
La previsió de Celedònia arriba fins al punt que li demana a Victorià que face un llistat amb totes les despeses acumulades pels seus encàrrecs. I com que és de família de sastres, insisteix a demanar-li llana i botons, “pues no tengo de ninguna clase”. A continuació, Lola es refereix al seu fill: “De Sebastián no puedo deciros nada. Hace un mes que me dijeron que venía y aún no lo he visto”. A més, lamenta que tampoc no sap res d’Aquilino, l’altre germà dels Casaprima Martínez, que residia a Tarragona. “Le escribí y no sé si la recibió, pues no me contestó y no sé dónde está. Sólo deseo saber si está bien”, diu abans d’acomiadar-se: “Besos a tus hijos. Del mío sabéis os quiere. Vuestros hermanos, Federico y Lola. Mas de Bermejo, 27-11-1938”.
Com hem vist, som a finals de novembre del 1938 i Celedònia explica que no sap res del seu fill. Pel que sabem, l’última vegada que es van veure va ser a l’abril, que és quan es creu que Campos Terré va fer el seu últim viatge a una Tortosa assetjada pels franquistes i els feixistes italians. Sebastià va visitar la seua mare i aleshores és quan possiblement va produir-se una escena ben curiosa. “La iaia —relata Judith Casaprima referint-se a Francisca Solé, la dona de Victorià Casaprima Martínez— explicava una anècdota per destacar la personalitat de Sebastià, que la feia riure. Sebastià era a la casa de la seva mare i va veure venir pel camí un grup d’homes que semblava que anaven a detenir-lo. I ell va dir-li: ‘Mare, prepari cafè que vénen visites’, mentre ell marxava per la porta del darrera”. Potser aquella va ser l’última vegada que Celedònia va veure el seu fill amb vida, al Mas de Bermejo? Victòria Campos Turón ens deia que la iaia Lola mai li parlava del seu pare, que mai li deia res de Sebastià… Casualitats o no, uns 86 anys després d’aquella escena entre el periodista i la seua mare, la tarda del 9 d’abril del 2024, més o menys a la mateixa hora en què moria la filla de Campos Terré, es declarava un incendi forestal a la zona del Mas de Bermejo…
A més, el Mas de Bermejo també apareix en el certificat de matrimoni amb Campos Terré que va demanar Irene Turón Domènech. En realitat, és com una espècie de justificant que el jutge popular, Francesc Cabanes, li fa a Irene el 3 de novembre del 1938, per demostrar que la mare de Victòria s’havia casat amb Sebastià. Hi ha dos testimonis, i un d’ells, Domingo Iglesias Fontcuberta, diu que viu a Mas de Bermejo, igual que la mare de Campos Terré. Sabia o sospitava Irene que Sebastià potser ja tenia una altra dona a Barcelona —la flixenca Magdalena de Santiaguet—, o potser simplement es preparava per si al seu home li passava alguna cosa a la guerra?
Però hi ha més casualitats. En la seua carta al cònsol de Mèxic a París, que hem vist més amunt, Victorià Casaprima Martínez explicava que va marxar a França el 8 de febrer del 1939. És el mateix dia que Campos Terré també va dir que partia cap a l’exili, segons va dir en la seua declaració davant de la policia franquista, quan va ser detingut el 10 de març al centre de Barcelona, després d’un brevíssim període en terres franceses. Així, la nit del 8 de febrer també anava camí de la frontera en companyia d’altres presos com el capità de navili Luis Verdugo Partagás, que després no va mullar-se per salvar-li la vida. Campos Terré va ser afusellat el 5 de juliol següent al Camp de la Bota, mentre que Victorià va estar refugiat uns quatre mesos al camp de concentració de la platja d’Argelers. Després, marxaria cap a París, intentaria ser repatriat a Mèxic, i acabaria els seus dies entre Perpinyà i la capital francesa. En el seu cas, no tornarà mai a Catalunya, perquè sabia perfectament què li havia passat al seu nebot.
“A casa tampoc es parlava de l’avi, ni de coses de la guerra, ni de política… jo sempre preguntava i n’he tret només petites anècdotes. Ara, tothom és mort”, lamenta Judith Casaprima. “De l’exili a París del meu avi, només en tinc les cartes, que s’han de llegir entre línies”, hi afegeix. Moltes vegades, escrites en clau… Per exemple, l’última carta que es conserva de Victorià, escrita a la seua dona i els seus fills, està datada el 4 de setembre del 1948:
“Querida Francisca e hijos: después de terminar las vacaciones, estoy otra vez en este ‘paraíso’ de París. He pasado unos magníficos días de reposo y tranquilidad. Por Perpinyà estuve unos momentos. Se puede decir que me cambié de ropa cuando llegué a la casa de campo donde vivían los ‘Correus’, y no me mudé hasta marcharme. Sólo estuve el día 8 en Argelers (playa), que pasamos un día allí, pero con el mismo uniforme de campo”. Tot seguit, Victorià parla del canvi de temps i d’algunes qüestions familiars, i comenta el “fracàs” d’una proposta del seu fill Víctor de retrobar-se tots a Andorra. “No me ha sorprendido, aunque también esperaba ese día para veros y poder hablar de muchas cosas. Pero qué quieres, para vivir este mundo también se necesita mucha paciencia”, escriu Casaprima Martínez.
La carta del sastre del carrer Major de Valls també té una referència clara al seu ofici: “Cuando me mandes el dibujo del abrigo, ya me dirás si cortas el abrigo ceñido con el mismo sistema de las americanas. Si tienes alguna idea del corte de la manga del abrigo, del sobremanga en dos piezas ya me dirás algo, aunque no veo muy difícil teniendo el aplomo de la espalda, pero es una manga que no conozco”. “Me ha gustado mucho la muestra del traje de José y celebro le haya gustado, con lo que noto que debe ser muy ‘dandy’, muy elegante”, diu Victorià abans de demanar-li al seu fill Josep que no deixe d’escriure-li, encara que ell pense que les seues cartes són massa curtes. Necessita que el fill li explique coses, el que siga.
I en este punt, Victorià parla de la seua germana, la mare de Campos Terré. “Mi hermana hace dos cartas que me está hablando de mi situación aquí, todo y recomendándome que mi situación y casi mi obligación no la tengo aquí. En fin, como si estuviese aquí consumiéndome con este maldito clima por capricho. No más me falta que me digan que estoy aquí por un gusto o por un capricho. Le he contestado como yo creo que veo esta situación y me contesta que no veo claro. Quería saber qué opináis vosotros, si os ha dicho algo”, demana Victorià, que també diu que havia volgut escriure alguna carta a la seua cunyada, però que no té l’adreça. Per la premsa de l’època hem sabut que Aquilino Casaprima Martínez havia mort el juliol del 1942, als 49 anys.
Per la seua banda, Victorià moriria a l’exili francès mesos després, el desembre del 1948, sembla que a causa d’una malaltia prostàtica. “A casa sempre vaig sentir que va anar a Perpinyà perquè volia tornar. Potser la seva germana el va convèncer o li va donar alguna opció que va veure més clara”, explica Judith Casaprima. “Jo no crec que no tingués cap contacte amb ningú del partit a París… Sé que era un home bastant discret i de poques paraules, però no crec que s’autoaillés”, comenta també la néta de Casaprima Martínez.
Sense ella, sense la Judith Casaprima, no hauria sigut possible reconstruir la història del seua iaio, ni tampoc esta part de la biografia de Campos Terré. “Quantes coses descobertes, recordades, que prenen sentit, de memòria i de restabliment de la dignitat”, ens diu el 14 d’abril, després de llegir l’article d’homenatge a Victòria Campos Turón, “una dona empoderada, forta i lluitadora, molt més que la filla de Campos Terré”. Aquells dies em demana el contacte de les filles de Victòria i sabem que Judith i Irene es parlen, i que tenen la intenció de trobar-se a l’estiu. D’alguna manera, el cercle es tanca i les dos famílies tornen a tenir contacte.
Una foto a la muntanya dels Pinets?
Però encara hi ha una última cosa. Arran dels reportatges sobre els germans Murall Ravanals, els altres vèrtexs del triangle maçònic de Campos Terré, l’escriptora Núria Menasanch, biògrafa de Francesc Mestre i Noè, ens envia una fotografia del 1918 en què apareix Salvador Murall Monclús, el pare de Viriat i Francesc. La imatge és d’una trobada republicana que el 7 d’abril del 1918 va fer-se a l’anomenada muntanya dels Pinets, que actualment pertany a Caritat Garcia Celma i una de les seues germanes. Caritat és néta d’Andreu Celma, qui va ser secretari de l’Ajuntament, i qui va conservar un exemplar del llibre ‘El 6 d’Octubre a les Comarques’, emprat per fer la reedició del 1987. De fet, l’editor del llibre va ser Ramon Miravall, tiet de Caritat, mentre que l’editorial Dertosa havia sigut fundada pel sogre de Menasanch, Lluís Mestre i Reixach. Miravall va dedicar un article a la fotografia del 1918, publicat al setmanari La Voz del Bajo Ebre del 16 de gener del 1981.
Amb Caritat i amb Núria, però també amb Judith, comentem la semblança entre esta fotografia dels republicans tortosins i la imatge de la trobada de Victorià amb els seus correligionaris, aquella en què Casaprima Martínez portava la gavardina blanca. Havien fet aquell dinar campestre a Tortosa? La idea no és cap bestiesa, si tenim en compte que Marcel·lí Domingo i els republicans tortosins eren referents en el conjunt de la província de Tarragona. A més, entre les dos imatges potser hi ha uns 10 o 15 anys de diferència. Una de les finestres té una reixa en una de les fotografies, però en l’altra no. A més, la casa de la foto més antiga té una pèrgola pelada, mentre que a la imatge on surt Victorià l’estructura està plena de vegetació. També hi ha una construcció que no apareix a la més antiga de les dos imatges, i que tampoc existeix actualment a la muntanya, que és com es diuen les cases de camp a Tortosa. Però és clar, han passat 90 anys… A les dos fotos el racó és molt semblant, però també la disposició de la taula, muntada sobre un cavallet de fusta, les ampolles buides de xampany, l’angulació de la foto, la col·locació dels personatges… L’escena de sobretaula és gairebé idèntica. Però no ens acabem de posar d’acord… “S’ho muntaven bé estos republicans, per les muntanyes”, sentencia Caritat Garcia Celma.
Fes el teu comentari