Sebastià Campos Terré tenia 28 anys quan va ser afusellat pels franquistes, el 5 de juliol del 1939. Però amb només 19 anys ja va estar a punt de morir. Va ser a Tarragona, durant les greus inundacions pel desbordament del riu Francolí, la nit del 18 al 19 d’octubre del 1930. La seua filla desconeixia estos fets, que vam descobrir per casualitat a la portada del Diari de Tarragona del 26 d’octubre del 1930. Un jove Campos Terré hi publica un article titulat ‘Confesión pública’, que signa com a caporal de la zona de reclutament i reserva de Tarragona. Això ens indica que es trobava fent el servei militar a la capital provincial quan afirma que va ser testimoni directe de la mort del guàrdia Antonio Santos Martín, una de les vuit víctimes de la riuada del Francolí.
Les inundacions del 1930 a Tarragona van deixar sis víctimes mortals i dos persones desaparegudes, a més d’importants danys materials, com ara la destrucció de naus industrials, d’un habitatge al barri del Serrallo, i de l’antic Club Nàutic, just davant del pont de la Petxina. La tragèdia va commocionar la ciutat, però també va provocar la indignació de la gent. L’opinió pública va acusar les autoritats de no haver previst la gran avinguda d’aigua que arribaria a Tarragona, tot i els avisos, després d’una jornada de pluges molt intenses. Segons les cròniques, pel carrer Reial s’hi podia circular amb barca, i les persones que hi vivien allà i als carrers Pere Martell, Castellarnau o Smith demanaven auxili des dels balcons. A Tarragona, Campos Terré va residir al carrer Smith, segons explicava la seua filla, Victòria Campos Turón. Al carrer Smith, els veïns treien el cap amb llanternes als balcons en escoltar l’enrenou de la gent, quan va córrer l’alarma que les aigües del Francolí s’havien desfermat.
En el seu article, Campos Terré afirma que va ser l’únic testimoni de l’altruisme del guàrdia Santos, qui va perdre la vida quan intentava ajudar els afectats. “Yo, que fui el único testigo de su gesto abnegado, de su sacrificio supremo, hubiese querido que lo presenciase alguien de pluma o dicción más autorizada o más elocuente que la mía —afirma el futur periodista— para que resaltase como merece aquel momento culminante en que Santos, atento a los gritos de dolor y angustia y a los de su recta conciencia, esclava del deber, en un noble renunciamiento y en una enorme gallardía demostró que bajo el humilde y honroso uniforme que vestía, distintivo del hombre útil, latía un corazón generoso, valiente, fuerte, audaz y de temple de acero, que se iba sin vacilar, espontáneamente, leal, franco y firme, tras aquellos gritos lastimeros y aquellas voces plañideras que partían el alma”.
Tot seguit, Campos Terré recorda les últimes paraules de Santos: “Sálvese usted, que yo sé nadar, y voy a probar de salvar esta pobre gente…” Aleshores, el jove escriu que aquelles últimes paraules es van perdre entre el remor de l’aigua. “Mientras, los gritos cada vez más insistentes y angustiosos, cada vez más hondos y apagados, continuaban; la oscuridad y la inminencia del peligro imponía: el momento era trágicamente terrible y espantoso. Puedo afirmar que debo mi vida a la misma corriente que se la debió arrebatar a Santos. Frente a mi impotencia ella fue la que me arrastró como unos veinte metros hasta que logré asirme a una saliente de la pared y ponerme a salvo. Con la confusión, los gritos y los requerimientos para procurar auxilios a las gentes de la otra parte de la vía férrea, no me acordé más del desgraciado guardia de Seguridad”, lamenta Campos Terré.
El futur director d’El Pueblo hi afegeix, en el seu article al Diari de Tarragona, que quan va assabentar-se de la mort de Santos va intentar reproduir mentalment el moment de la tragèdia. “Las dos corrientes, procedentes una de la calle Real y la otra de los solares contiguos al almacén de maderas de Panasachs, antes de llegar al puente del ferrocarril que existe al final de la calle de Pedro Martell, formaron un fuerte remolino que debió atraer al desdichado Santos imposibilitado de luchar, a pesar de sus esfuerzos y animados deseos, contra elementos de centuplicado poder que el suyo, aunque no creo que su muerte fuera instantánea”, assenyala Campos Terré, abans de declarar-se solidari de les conseqüències de la mort del guàrdia. Així, acaba el seu article sol·licitant a les autoritats una pensió per a la vídua i els tres fills de Santos, com a agraïment del poble de Tarragona pel seu heroisme.
Però este no va ser el primer article publicat per Campos Terré al Diari de Tarragona. N’hi ha un altre del 20 d’agost del 1930, titulat ‘Democracia’, que apareix com a col·laboració a la segona plana d’aquell dia. Falta menys d’un any per a la proclamació de la Segona República, i un jove Campos Terré hi escriu: “No es aquí donde se encuentra al pueblo. Ni es tampoco el pueblo aquel que tiene por academia la plaza de toros. Para conocer al pueblo, al pueblo que trabaja y que piensa, hay que convivir con él, recoger sus inspiraciones y la rica vena de sus energías. Esto es: compenetrarse en absoluto con él y saberlo amar para sacrificarse en austeros principios y gobernarle dignamente”. Tot seguit, Campos Terré, que era un gran lector, cita una escena antibel·licista d’una novel·la d’Eduardo Zamacois, en què les mares ploren pels fills enviats a la guerra, i conclou el seu article així: “Sólo así puede ser eficaz y saludable la ciencia política: cuando se conoce al pueblo y se actúa con espíritu de sacrificio por su libertad, grandeza y bienestar. Esto es democracia pura; los demás son escorias purificadas por las apariencias vanas, trocadas en oropeles y coronas de cartón, como en el cuento de marras”.
Com que el futur director d’El Pueblo havia nascut a Tarragona i havia passat la seua primera infantesa i també alguns anys de joventut a la capital provincial, també hem fet l’exercici de buscar Campos Terré a les hemeroteques digitalitzades dels principals diaris del Camp de Tarragona. Per exemple, l’1 de març del 1931, el periòdic La Voz de la Provincia explica que el jutge instructor de la zona de reclutament de Tarragona cita Campos Terré, però sense dir-ne el motiu. Això ens fa pensar en aquella acusació que pesava contra Sebastià, quan en l’informe del falangistes que figura a l’expedient del consell de guerra sumaríssim es diu que l’havien enxampat robant durant el servei militar, ja que “violentaba a menudo los cajones de la mesa del escritorio del capitán apoderándose de cuantos objetos a bien tenía”. Quan es publica este breu a la premsa, només falta un mes i mig per a la proclamació de la Segona República. Realment havia robat Campos Terré al seu capità, o algú va posar-li un parany a un jove, Sebastià, que ja havia demostrat tendències republicanes?
El 23 de maig del 1931, consumat ja el canvi polític, el futur periodista torna a publicar una col·laboració al Diari de Tarragona. En esta ocasió és una columna titulada ‘Revolució Religiosa’, i està escrita en català. “Plantejada i ja en franca i ferma realització i efectivitat el fet polític de la revolució, assistim als començaments d’una nova vida per a Espanya”, comença dient Campos Terré per opinar sobre les primeres iniciatives de les autoritats republicanes per regular les noves relacions entre la República i l’Església catòlica. En este punt, el tortosí proposa una solució pragmàtica, en favor dels interessos republicans, i recorda el cas de l’Observatori de l’Ebre, a Roquetes, per defensar que no cal expulsar la Companyia de Jesús, sinó limitar la seua actuació a les òrbites educativa i científica, “sense permetre que invadeixin o influeixin, directament o indirecta, en altres modalitats i aspectes de la vida pública, que per la seva condició i finalitat els pugui ésser prohibit. Però sense radicalismes destructius i funestos per a l’interès nacional. El nostre egoisme patriòtic i racional ho exigeix així”.
Just tres mesos després, el 23 d’agost del 1931, Campos Terré també publica un extens article, a tota plana, en el periòdic Tarragona Federal. Es titula ‘Síntomas y pronósticos’, i el futur periodista, que ja té 20 anys, parla del conflicte entre patronal i treballadors al port de Tarragona, però ho fa com a membre del Sindicat Únic de Transports. “Nadie debe desconocer el trabajo del Puerto. Es propio de esclavos. Los burgueses mismos lo confirman al adoptar sus cómodas y teatrales posturas”, hi escriu Campos Terré. Més endavant, el 16 d’abril del 1932, però al Diari de Tarragona, apareix una columna que ja vam comentar, i que ja situa Campos Terré com a mestre a Flix, tot dirigint uns exercicis gimnàstics en un festival escolar que el 14 d’abril anterior havia servit per commemorar el primer aniversari de la nova República.
En els següents articles sobre Campos Terré, el periodista ja hi figura com a director d’El Pueblo, càrrec que va ocupar, a proposta de Marcel·lí Domingo, des del 1933 fins al maig del 1936. En la majoria dels casos, les notícies fan referència als seus problemes judicials amb les personalitats de la dreta, com quan el 25 de maig del 1934 s’explica que el jutge d’instrucció l’ha deixat en llibertat arran d’unes querelles presentades pel fiscal de la República a Tarragona i pel diputat Joaquín Bau Nolla, exalcalde de Tortosa i poderós empresari oleícola.
El mateix dia, també s’informa que El Pueblo ha sigut denunciat per la publicació d’una “gacetilla” que es considerava injuriosa contra l’alcalde d’Amposta, Joan Palau i Miralles, un altre objectiu habitual de les crítiques ferotges de Campos Terré, qui parlaria del polític com “el cacic més lladre i malvat de la província”. Segons Campos Terré, les acusacions de l’alcalde Palau arran dels Fets d’Octubre van provocar l’empresonament de 32 persones al vaixell Manuel Arnús, al port de Tarragona. El mateix Campos Terré va estar-hi empresonat, i fruit d’aquella experiència acabaria escrivint el llibre reportatge ‘El 6 d’Octubre a les Comarques’, on hi diu que Palau havia lliurat a la Guàrdia Civil un llistat que semblava un cens electoral, perquè fins i tot incloïa gent benestant, que no votava les esquerres, però que tampoc l’haguessin votat a ell. La Guàrdia Civil va haver de requisar un autocar per portar els detinguts a Tarragona. Menys de dos anys després, el 10 d’agost del 1936, la revenja contra l’alcalde d’Amposta va ser terrible: un grup d’incontrolats van assassinar Palau i el seu fill, l’exdiputat Joan Palau Major, a la cuneta de la mateixa carretera que anava cap a Tarragona.
Però tornem a Campos Terré, que ja sabem que durant la tardor del 1934 va ser empresonat al vapor Manuel Arnús, acusat de participar en la revolta del 6 d’Octubre contra el govern dretà de la Segona República. En els darrers mesos hem pensat que Campos Terré devia recordar moltes vegades, mentre estava tancat al vaixell, l’angoixa d’aquella inundació de just quatre anys abans, quan va estar a punt de morir… Ens posem en la seua pell i tenim el malson recurrent de la riuada del Francolí, quan va ser arrossegat per les aigües i va veure negar-se el guàrdia Santos. El que sí que sabem és que 15 de novembre del 1934, el Diari de Tarragona publica que una delegació de l’Associació de la Premsa de Tortosa havia visitat Campos Terré al mateix vaixell presó. Ja vam explicar que el president de l’entitat, Francesc Mestre i Noè, havia intercedit en favor del director d’El Pueblo. Fins i tot, adreçant-se al president Alejandro Lerroux, com explica el Diari de Tarragona el 30 de novembre del 1934. Campos Terré agrairà a Mestre i Noè totes les seues gestions, amb una carta publicada a El Heraldo de Tortosa el 6 de desembre del 1934. De fet, el mateix 6 de desembre, el Diari de Tarragona informa del seu alliberament definitiu.
Tot seguit, comencen a aparèixer les notícies sobre l’edició del llibre ‘El 6 d’Octubre a les Comarques’. El 15 de juny del 1935, el Diari de Tarragona explica que ja han llegit algunes de les quartilles del primer capítol. I el 19 de novembre, el mateix periòdic emmarca un anunci sobre la publicació del llibre, un anunci en què curiosament el nom de Campos Terré apareix escrit malament, Salvador en lloc de Sebastià. Siga com siga, s’hi destaca que és “una crònica viscuda i emocional”, i que ha estat editada “a profit dels presos polítics de les comarques tarragonines”. El 29 de novembre, el Diari de Tarragona també diu que el llibre és un èxit de vendes: “ultra el positiu valor del llibre, la gent l’adquireix, també, per la finalitat que té d’ajudar els amics empresonats”.
Però el llibre no va agradar gens les autoritats dretanes de l’anomenat Bienni Negre. Un vell conegut de Campos Terré, el fiscal de la República, va ordenar el seu segrest judicial, amb la retirada dels exemplars, com explicava Diari de Tarragona el 7 de desembre del 1935. De fet, durant aquells mesos no va cessar la persecució contra Campos Terré, ja que el 29 d’agost el Diari també informava de l’empresonament del director d’El Pueblo “per haver dirigit una lletra al Delegat d’Ordre Públic de Tortosa considerada injuriosa per l’Autoritat”. A més, a les dretes no els va agradar que l’estiu del 1935 participés en els comitès per denunciar l’assassinat a Astúries del periodista Luís de Sirval, com quedaria demostrat durant el consell de guerra sumaríssim contra Campos Terré. “Per desacatament a l’autoritat militar, ha estat processat el nostre company en S. Campos i Terré. El jutge li ha concedit presó atenuada”, informa el Diari de Tarragona el 27 de setembre del 1935.
Però també hi ha altres articles, bones notícies relacionades amb Campos Terré. Per exemple, la que explica que dos redactors del diari barceloní El Diluvio, que durant la Segona República va arribar a tenir una tirada de 150.000 exemplars, havien visitat la ciutat de Tortosa, i que li havien encarregat la redacció d’un article. La notícia surt al Diari de Tarragona el 5 d’octubre del 1935, però en realitat el reportatge a El Diluvio ja s’havia publicat dos dies abans, i per això ens ha costat molt trobar-lo. Es titula ‘Apuntes sobre Tortosa’ i ocupa parcialment les pàgines 16 i 17 de l’edició del 3 d’octubre del 1935.
L’article de Campos Terré és molt interessant per veure quin és el seu punt de vista sobre la catalanitat de Tortosa. Una qüestió que generava una certa polèmica durant els anys vint i trenta del segle XX, ja que Bau va patrocinar un tortosinisme anticatalanista que sovint es resumia en la frase ‘No som ni catalans ni valencians. Som tortosins’… Una doctrina política que també les esquerres van adoptar en part, com a contraposició al catalanisme dretà de la Lliga Regionalista, que era el nacionalisme predominant a la zona de Tortosa fins que el catalanisme d’esquerres va eixamplar-se amb la fundació d’ERC. La línia editorial d’El Pueblo també va experimentar esta evolució, que es replica en els articles signats pel mateix Campos Terré. Sobretot, a partir dels Fets d’Octubre i el seu empresonament al vaixell Manuel Arnús, quan entra en contacte amb altres republicans de la província de Tarragona. “Tortosa es catalana, muy catalana. Lo ha sido siempre”, escriu el periodista en el seu article a El Diluvio. Campos Terré hi recorda que Tortosa no ha deixat de ser catalana des de la conquesta per part de Ramon Berenguer IV, i també el paper de la ciutat en fets com la Guerra dels Segadors. A més, com a republicà, el periodista també reivindica el Pacte Federal de Tortosa del 1869 i hi diu que durant la Segona República“Tortosa es más catalana que nunca”.
“Cierto que algunos españolistas —y al decir españolistas aludo a los enemigos de Cataluña—han explotado el ‘Som tortosins!’ como un motivo patriotero de opereta; pero estos ignoran a Tortosa y sus elucubraciones carecen en absoluto de valor y trascendencia. Si existe una nacionalidad acusada en el racimo de los pueblos que es Iberia, esta nacionalidad es Cataluña; y si dentro de Cataluña hay una comarca con personalidad propia, distinta y señora, esta comarca es Tortosa. Cuando Cataluña, por libre expresión de su voluntad, vuelva a ser ella misma, se verá forzosamente obligada a atender el problema de las autonomías municipales, y entonces el ‘Som tortosins!’ habrán de defenderlo y propugnarlo todos los catalanistas”, afirma Campos Terré, que conclou que “si el catalanista es el catalán con conciencia nacional, el tortosinista es el tortosino con conciencia comarcal”. Després de llegir això, és indubtable que el Campos Terré d’aquella tardor del 1935, que ja té 24 anys, ja ha virat clarament cap al catalanisme, i fins i tot cap a un cert independentisme. Més endavant, començada la Guerra Civil, ho farà cap al comunisme.
Però mentre busquem l’article de Campos Terré a El Diluvio, ens anem trobant diferents notícies en què el director d’El Pueblo és el protagonista. Els seus problemes amb el caciquisme i amb la justícia del Bienni Negre també es poden resseguir a les pàgines del diari més popular de Barcelona, amb el permís de La Vanguardia: El Diluvio es venia en llocs molt freqüentats, com ara tavernes, perruqueries, ateneus, fàbriques i tallers, on sovint també es llegia en veu alta perquè l’analfabetisme encara afectava la tercera part de la població catalana. El 10 de novembre del 1935, El Diluvio informa que Campos Terré era jutjat a l’Audiència de Tarragona per un escrit contrari a l’alcalde d’Amposta. Dos dies després, el mateix diari explica que el defensor del periodista havia sigut l’advocat i diputat morenc Ramon Nogués i Biset, i que havia demanat la seua absolució. Però el tribunal va condemnar Campos Terré a quatre mesos i un dia de presó.
Tot seguit, el 14 de novembre, El Diluvio també es fa ressò de la publicació del llibre ‘El Sis d’Octubre a les Comarques’, que “se refiere a los hechos ocurridos en las comarcas tarraconenses a raíz de la proclamación de la república federal”. Segons el periòdic barceloní, “los beneficios que se obtegan con la venta de dicha edición se destinan a beneficio de los presos políticos de la provincia” de Tarragona. I el 22 de novembre, El Diluvio també explica que un jutge de Tortosa havia ordenat la retirada de tots els exemplars de l’última edició d’El Pueblo, ja que incloïa un article que feia una crida a secundar la vaga als obrers del transport per carretera.
Unes setmanes després, el 2 de gener del 1936, El Diluvio situa Campos Terré protagonitzant un míting del Partit Republicà d’Esquerra al Mas de Barberans, emmarcat en la campanya per a les eleccions generals del 16 de febrer. “Dice que es seguro el triunfo de las izquierdas en las próximas elecciones, demostrándolo la actitud de nerviosismo y de oposición a ellas que las derechas denotan”, llegim a la crònica del míting, que signa Gregorio Sierra. “Las izquierdas, y esto es lo que más desespera a las derechas por verse la derrota segura, irán unidas. Unidas con los elementos obreros, y todo por reconquistar la República del 14 de abril”, hi afegeix Campos Terré en el seu discurs, on també diu que cal rehabilitar tots els ajuntaments populars detituïts pels Fets d’Octubre, així com acabar amb “los negocios sucios strapérlicos realizados por las derechas”.
Campos Terré s’està referint aquí a la polèmica que va esquitxar el president Alejandro Lerroux, i que va donar nom a l’estraperlo: un escàndol polític que té el seu origen en la introducció, mitjançant suborns a alts càrrecs del govern espanyol, d’un joc de ruleta elèctrica que es podia manipular, i que era de la marca Stra-Perlo. Tot plegat va provocar l’enfonsament del Partit Radical, considerat de centre, fins al punt que Lerroux ni tan sols va obtenir l’acta de diputat a les eleccions del 16 de febrer del 1936. I això va incrementar la polarització entre els extremistes de dretes i els d’esquerres. Per tant, amb la victòria del Front Popular a les eleccions, alguns dels elements de les dretes, entre els quals el tortosí Joaquín Bau, van conspirar amb els militars per aixecar-se contra el govern de la República, amb un cop d’estat que en fracassar va desencadenar la Guerra Civil.
En el moment de l’alçament militar, Campos Terré ja no és el director d’El Pueblo, sinó que des del maig es troba a Madrid, fent de secretari al Ministeri d’Instrucció Pública per recomanació de Marcel·lí Domingo. A més, sembla que també treballa al diari Política, vinculat a Izquierda Republicana. En l’edició del 21 de juliol del 1936 hi trobem l’article ‘Cómo se tomó el cuartel de la Montaña, reducto del fascio madrileño‘, amb l’avantítol ‘Impresiones de un combatiente’, que ben bé podria haver sigut escrit per Campos Terré, tenint en compte que el periodista va participar en l’assalt de la caserna on s’havien fet forts els militars revoltats i els feixistes a la capital espanyola. Però no ho sabem del cert, perquè l’article no està signat. En canvi, sí que sabem que Campos Terré s’integrarà en les milícies de l’Acer, que després es transforma en el Batalló de la Victòria, i finalment en la Brigada Líster, una de les més famoses de l’Exèrcit Popular de la República. Finalment, el 10 de març del 1939, uns dies abans del final de la Guerra Civil, és detingut a Barcelona, quan és reconegut pel soldat tortosí Antonio Faura Mayor. Després de passar quatre mesos a la presó Model, Campos Terré serà jutjat el 10 de maig del 1939, esta setmana ha fet 85 anys, i condemnat a morir afusellat.
Avui podem repassar la seua sentència de mort, dictada pel jutge militar Luis de Vicente Sasiain. Per condemnar-lo a la pena màxima, l’acusen d’haver-se allistat voluntàriament a l’exèrcit “enemic”, formant part de la “columna de Hierro”, quan en realitat va estar a les milícies de l’Acer. Però també recorden que “SEBASTIÁN CAMPOS FERRER” havia sigut expulsat d’una entitat bancària “por haber cometido sustracción de fondos”, quan en realitat el que havia reconegut era que havia robat uns segells al Banc d’Aragó, a Tortosa, uns 10 anys abans. La sentència també l’acusa d’haver dirigit El Pueblo i de ser secretari del partit de Marcel·lí Domingo. També recorda que el periodista havia participat en mítings i en els fets revolucionaris de l’octubre del 1934. “Fue detenido y una vez puesto en libertad dió a la publicidad el libro titulado ‘El 6 de Octubre en la comarca’, en el que mediante narraciones falsas procura desprestigiar a las autoridades de todo orden”. Es tracta d’una sentència de només 22 línies, plena de falsedats, mitges veritats i incorreccions, com quan diu que Campos Terré va participar en un homenatge al periodista “Silval”, que en realitat es deia Luis de Sirval.
Finalment, Campos Terré serà executat al Camp de la Bota el 5 de juliol del 1939, acusat del delicte de “rebelión” per aquells que en realitat s’havien alçat contra el govern legítim de la República. A les 2.30 hores de la matinada entra en capella a la presó Model de Barcelona, i el periodista estampa la seua signatura per última vegada. Tot seguit, és traslladat en un camió fins al Camp de la Bota, on tres hores més tard serà afusellat davant del parapet d’execucions. El certificat de defunció dirà que ha mort per una “hemorragia interna”. Després de l’afusellament, el cadàver de Campos Terré i els altres 13 cossos són carregats de nou al camió, que enfila l’avinguda Diagonal fins arribar al cementiri de Montjuïc. Un altre paper, la “diligencia de enterramiento”, diu que Campos Terré va ser soterrat en una fossa comuna. Es tracta del fossar de la Pedrera, on els cossos són enterrats molt precàriament, abocats des d’una vagoneta.
Però 20 anys després de la seua mort, el Diari de Tarragona recorda Campos Terré. El 3 de desembre del 1959, dins de la secció d’efemèrides ‘Hace 25 años’, el rotatiu franquista no té manies a l’hora de rememorar que un quart de segle abans “regresó a esta ciudad nuestro compañero en la prensa señor Campos Terré, libertado después de trenta y cinco días de encarcelamiento en el ‘Manuel Arnús’ en el puerto de Tarragona”. Què devien pensar els lectors tortosins del Diari quan van llegir esta efemèride? Sobretot, el conegut periodista franquista Josep Monllaó Panisello, àlies ‘Llaonet’, que a la mateixa plana signava una columna sobre la inauguració dels grups de Cases Barates dedicades a la memòria dels “mártires de la Cruzada” a Tortosa, els assassinats Lluís Llasat, Mariano Tornadijo i els germans Cruells. El franquisme també feia memòria històrica, a la seua manera…
Quan cerquem el nom de Tornadijo, amb què van batejar un grup de Cases Barates al carrer Portal de Remolins, localitzem a El Pueblo un article que fa mesos que estàvem buscant. Ni més ni menys que el llistat de feixistes tortosins que el diari dels marcel·lineros tortosins havia publicat poques setmanes abans del cop d’estat del 1936. Esta era una de les acusacions contra Campos Terré, ja des de la denúncia del soldat Antonio Faura Mayor, que hi diu: “Que unos quince días antes del Glorioso Movimiento Salvador de España salió en el periódico mencionado una lista de afiliados a Falange para que todo el pueblo conocieran quienes lo eran, siendo asesinados la mayor parte de los allí reseñados al estallar el movimiento”.
Si fins ara no trobàvem cap referència al llistat, fins al punt que dubtàvem de la seua existència, és perquè buscàvem una enumeració de falangistes, quan en realitat es tractava d’una llista de suposats membres de la CEDA. L’article en qüestió es titulava ‘Las derechas en Tortosa’, no estava signat, i va ser publicat a la pàgina quatre del dia 5 de juny del 1936. És a dir, just quan ja feia un mes que Campos Terré havia deixat de ser director d’El Pueblo. De fet, en la seua declaració davant del jutge, el periodista va negar qualsevol responsabilitat en la publicació, i també recordava que ell es trobava a Madrid quan es van produir els crims contra molts elements de dretes a Tortosa. Tot seguit, el jutge instructor tornava a prendre declaració a Faura Mayor, que parlava de nou de la publicació del llistat de feixistes a les pàgines d’El Pueblo, però per dir que Campos Terré en responsabilitzava “un tal Murall, jefe de la Masonería de Tortosa”. Per això després també li atribuiran els mateixos fets a l’exregidor republicà Viriat Murall Ravanals, col·laborador d’El Pueblo i germà de Francesc Murall Ravanals, que com ja hem explicat era el veritable cap de la maçoneria tortosina.
Però tornem a l’article en qüestió. “No creemos que dándoles a conocer les produzcamos ningún daño, al menos no es esta nuestra intención, pero nos contraría tanta modestia, y aunque sea contra su voluntad, es necesario que sus nombres salgan en letras de molde ya que es interesante que Tortosa reconozca las personas que tienen dominado un sector importantísimo de ciudadanos”, s’afirmava a El Pueblo, com si fos una premonició del que passaria després del cop d’estat del 18 de juliol i de la reacció antifeixista. Així doncs, Mariano Tornadijo va ser detingut l’estiu del 1936, i el 23 de setembre va ser traslladat a Barcelona per ordre del Comitè Central Antifeixista de Tortosa. Els 21 presos tortosins van ser assassinats a la txeca de Sant Elies, i Tornadijo, que era un oficinista de 20 anys, va ser immolat al cementiri de les Corts.
Amb tot, el que és més curiós és que, a banda de Mariano Tornadijo, que a l’article hi figura com a secretari de les Joventuts d’Acció Popular, en el llistat de membres de la CEDA també hi apareixen l’advocat José Faura Elies i el seu fill José Faura Mayor. És a dir, el pare i el germà gran del soldat Antonio Faura Mayor, la persona que havia reconegut i detingut Campos Terré. També hi surt Manuel Beguer, tot i que escrit Veguer, que és un dels periodistes dretans que signen avals en favor de Francesc Murall Ravanals, quan neguen que fos ell qui escrivia amb el pseudònim ‘Clarinete’ i acusen directament Campos Terré d’insultar el bisbe de Tortosa i l’exalcalde Joaquín Bau Nolla. De fet, en el llistat de membres de la CEDA també hi surt l’industrial Javier Bau Nolla, un germà de l’enemic declarat de Campos Terré.
Uns dies més tard, el 9 de juny del 1936, El Pueblo publica un segon article amb el mateix titular, ‘Las derechas en Tortosa’, en què expliquen que han rebut la visita de Manuel Rupérez i Luis Ferreres, i unes cartes de Ramón Canivell Curto, José Faura pare i fill, a més de Segismundo López i Mariano Tornadijo —”a la de estos dos últimos les pondremos un marco”— , per desmentir que fossin membres de Falange Española o d’Acción Popular. La realitat, però, és que les casualitats existeixen si t’agafen treballant, i que no haguéssim trobat estos dos interessants articles a El Pueblo si primer no haguéssim consultat l’hemeroteca digitalitzada del Diari de Tarragona. El mateix periòdic que el 4 de maig del 2024 publicava l’article ‘Sebastià Campos Terré: la memòria incomplerta’, signat per la periodista Marina Pallàs, qui reconeix la nostra feina: “La investigació de Gustau Moreno està desvetllant molts capítols inèdits de la figura de Campos Terré, dels seus vincles familiars i de la xarxa de relacions que la Guerra Civil va fer esclatar pels aires”. 85 anys després de morir afusellat, Campos Terré torna a la premsa.
Fes el teu comentari