Són les 2.30 de la matinada del 5 de juliol del 1939 i el periodista Sebastià Campos Terré entra en capella a la presó Model de Barcelona. No sabem què fa ni què pensa l’exdirector del diari republicà El Pueblo durant les seues últimes hores amb vida. Té por? Se’n recorda de la família? Troba a faltar el consol d’un amic, o es pregunta qui heretarà el seu tresor, la seua extensa biblioteca? Ha tingut dret a un últim sopar? Algú li ha demanat si vol escriure algun missatge de comiat? Ha acceptat la confessió o algun tipus de ritual religiós? Ha pogut fumar-se l’última cigarreta?
L’únic que sabem és que l’entreguen a l’escamot a les 4.30 del matí, i que un camió transporta els 14 condemnats a mort d’aquell dia fins al parapet del Camp de la Bota. El piquet d’execució compleix la sentència cap a les cinc del matí. Els trets es deuen sentir, en el silenci de la nit, a la zona de barraques coneguda com Pequín, a tocar de la platja. El certificat de defunció de Campos Terré també diu que ha mort per “hemorràgia interna”.
Després, els cadàvers són carregats de nou al camió, que inicia un tenebrós recorregut per la Diagonal fins al cementiri de Montjuïc. Els cossos de Campos Terré i els seus companys són llençats a la fossa comuna de la Pedrera, des d’una vagoneta. No sabem si dins d’una precària capsa de fusta o directament abocats a la fossa, sense cap identificació. Amb una capa de calç cobreixen els cadàvers, per accelerar la descomposició dels cossos. L’endemà, el certificat del cementiri dirà que allà han enterrat Sebastià Campos Ferrer, perquè el segon cognom està escrit malament a tots els papers des de la declaració indagatòria del jutge, el 28 d’abril del 1939. El jutge instructor, però, té escrit l’auto-resum des de vuit dies abans. Per això, el judici sumaríssim celebrat el 10 de maig a Barcelona és una pantomima. Campos Terré és un dels dos condemnats a mort en el consell de guerra celebrat aquell dia.
El 5 de juliol, avui fa just 85 anys, és el dia triat per a la seua execució, després que el dia abans ha arribat la notificació del temut ‘Enterado’ del general Franco, que ratifica totes les sentències de mort. El document està datat el 27 de juny a Burgos, i la casualitat ha volgut que a nosaltres ens arribe a les mans just 85 anys després, gràcies a l’historiador flixenc Jaume Aresté, que també ha consultat l’expedient de Campos Terré per estudiar els mestres republicans de Flix represaliats pel franquisme.
Este 4 de juliol m’ha fet goig saludar Aresté després de l’homenatge a Campos Terré que ha organitzat l’Ajuntament de Tortosa, per recuperar la memòria del periodista i honorar la seua família. Ha sigut tot un honor que l’Ajuntament ens encarregués conduir este acte de memòria i reparació, així com pronunciar la conferència ‘Sebastià Campos Terré, la memòria retrobada’. Un acte en què ha sigut inevitable recordar Victòria Campos Turón, la seua filla. Durant dècades, Victòria va lluitar per preservar la memòria del seu pare, però va morir a l’abril sense veure este homenatge, que segurament arriba massa tard. Un homenatge que finalment ha arribat, i que l’Ajuntament de Tortosa va anunciar només uns dies abans de la mort de Victòria, arran del ressò dels nostres reportatges. Per tant, este acte era també un reconeixement a Victòria, una gran dona que era molt més que la filla de Campos Terré, i que també es mereixeria tota una conferència per a ella mateixa.
Així doncs, hem intentat explicar les complexitats de la vida personal i política de Campos Terré, incloent-hi les seues relacions polítiques, periodístiques, familiars i amoroses. També les acusacions que va haver d’enfrontar durant el consell de guerra sumaríssim, amb un expedient ple de secrets i sobretot de mentides. Un cas que vam començar a investigar per fer un article d’opinió, i que al final han sigut una quinzena de reportatges amb més de 200 fulls i gairebé 82.000 paraules. De fet, ens pensàvem que ja teníem acabada la investigació, però estos dies de vacances ens estem tornant a embolicar…
Hi ha un fet que no deixa de ser curiós, i que també hem pogut aprofundir en tres dels nostres articles. I és que, set anys després de la seua execució, la dictadura franquista també torna a investigar Sebastià Campos Terré per maçó. Per tant, a través de la història de Campos Terré, es posa de manifest el llarg i dolorós rastre de la repressió franquista, així com les enormes dificultats de lluitar per la veritat i la justícia democràtica en una ciutat com Tortosa, on encara hi ha el monument feixista més gran de Catalunya.
Nascut a la inclusa de Tarragona el 23 de gener del 1911, Campos Terré va dirigir El Pueblo des del 1933 fins al maig del 1936, quan marxa a Madrid per treballar al costat de Marcel·lí Domingo. L’esclat de la Guerra Civil el porta a participar en l’assalt a la caserna de la Montaña i allistar-se a les milícies de l’Acer, per després passar al batalló de la Victòria i a la brigada Líster. Acaba la guerra com a comandant a la presó del castell de Montjuïc de Barcelona, però tancat pels republicans per ajudar gent de dretes i alguns tortosins. Al febrer del 1939 marxa a l’exili de França, però torna a Catalunya. El periodista és detingut a Barcelona el 10 de març del 1939, delatat pel soldat tortosí Antonio Faura Mayor, que el reconeix i el deté pel carrer. El jove soldat, que té 21 anys i arribarà a ser jutge, el porta a la comissaria del carrer Pelai i denuncia que Campos Terré era un oficial de l’exèrcit republicà.
Entre d’altres coses, l’acusen d’haver publicat a El Pueblo un llistat de feixistes tortosins que seran executats pels revolucionaris els primers mesos de la Guerra Civil, quan en realitat Campos Terré ja es trobava a Madrid. Hem trobat el famós article, publicat el juny del 1936, amb els noms del pare i el germà de Faura Mayor. És a dir, un mes després de la marxa de Campos Terré a Madrid, on treballa al Ministeri d’Instrucció Pública i al diari Política, òrgan d’Izquierda Republicana, el partit del president Manuel Azaña.
Arran de la seua detenció, el periodista està quatre mesos tancat a la presó Model, en les dures primeres setmanes de la repressió franquista a la Catalunya ocupada. A l’Arxiu Nacional de Catalunya ens van facilitar una còpia de la seua fitxa penitenciària, que vam demanar per saber si havia tingut alguna visita a la Model, si va estar a la infermeria per possibles tortures o malalties… Però només hi surt la data d’entrada i de sortida a la Model, les seues empremtes dactilars, quan és entregat al piquet d’execució, i la paraula ‘ejecutado’. També hi ha una errada que no deixa de ser una curiositat: a la fitxa no hi diu que és periodista, sinó pianista.
Al seu expedient no surt cap aval per salvar-li la vida. En canvi, el que sí que apareix en l’expedient 3.027, consultat a l’Arxiu del Tribunal Militar Tercer de Barcelona, és que el conegut folklorista Joan Moreira (autor de la Gran Jota Tortosina o de l’Himne de la Cinta) declara en contra de Campos Terré davant de la justícia franquista. Nosaltres vam localitzar un exemplar original del llibre Del folklore tortosí, publicat el 1934, amb una dedicatòria afectuosa de Moreira al mateix Campos Terré, que la família del periodista encara conserva. Abans de la Guerra Civil, Moreira i Campos Terré són amics: tot i que el periodista és l’home de confiança de Marcel·lí Domingo, i el folklorista, el secretari del seu principal rival polític, l’exalcalde i empresari oleícola Joaquín Bau, un dels promotors del cop d’estat contra la República.
Durant el consell de guerra, una de les acusacions que més pesen sobre Campos Terré és haver escrit ‘El 6 d’Octubre a les Comarques’, un llibre clau per saber què passa fora de Barcelona durant els Fets d’Octubre del 1934. L’acusen de fer un llibre revolucionari i de voler “catalanitzar Espanya”. Campos Terré l’escriu després d’estar detingut pels Fets d’Octubre al vaixell presó Manuel Arnús, al port de Tarragona. La família conserva una fotografia original d’aquells dies, inclosa també al llibre. Hi apareix al costat d’un altre pres. Esta setmana hem conclòs que es tracta de l’ampostí Emili Vives Bertomeu, fundador d’ERC a la capital del Montsià.
Al vaixell també s’hi troba empresonat l’alcalde republicà de Valls, Victorià Casaprima Martínez, oncle de Campos Terré. Nascut de pare desconegut, el periodista no porta els cognoms familiars perquè la mare, Celedònia Casaprima Martínez, l’abandona a la inclusa de Tarragona. La mare de Campos Terré marxa de casa, recupera el nadó i anys després es muda a Tortosa amb uns amics que l’havien ajudat, Emília Torroja i el seu marit Pepe, un ferroviari. Però hem descobert que després refà la relació amb els Casaprima Martínez, i que durant la Guerra Civil les dos famílies es retroben a Barcelona. De fet, l’oncle no torna de l’exili i mor 10 anys després a Perpinyà, lluny de la dona i dels fills, perquè sap que el seu nebot ha sigut executat pels franquistes. Així ens ho explicava la seua néta, la periodista de TV3 Judith Casaprima.
També hem pogut seguir la pista de la segona dona de Campos Terré. Perquè una altra de les acusacions contra el periodista és que durant “la etapa roja” s’havia casat amb tres dones diferents a Madrid, Tortosa i Barcelona. La dona tortosina de Campos Terré és Irene Turón Domènech, mare de Victòria. Però a Barcelona té una altra relació amb Magdalena González Català, una jove que coneix a Flix el 1932, quan ella és encara una nena i Campos Terré hi treballa de mestre. Tots dos es retroben a la capital catalana durant els últims mesos de la Guerra Civil, i Magdalena també es considera la seua vídua. Fins i tot tenen un nadó que mor durant la guerra o poc després. En el moment de la detenció, el periodista diu que viu al carrer Toledo, però també dóna l’adreça dels seus “sogres” a Barcelona, al carrer Pavía. A l’expedient de Campos Terré hi trobem la declaració d’una tieta de Magdalena i també de la portera de la casa dels sogres, interrogades per la policia franquista. Quan Magdalena es casa el 1958 amb el pare de la seua segona filla, Eva Ferrús González, qui ja té 10 anys, el seu certificat de matrimoni diu que la flixenca és vídua de Campos Terré, mort el 5 de juliol del 1939.
És el dia en què es compleix la sentència, arran del judici celebrat el 10 de maig. El jutge militar que el condemna a mort és Luis de Vicente Sasiain, expresident del Celta de Vigo i tot un especialista en la repressió en un camp de concentració franquista. Campos Terré només surt de la presó Model per ser portat fins al Camp de la Bota, on és executat a les cinc de la matinada, al costat de 13 persones més, amb noms i cognoms que localitzem als arxius. L’antic Camp de la Bota és l’actual parc del Fòrum, on hi ha un memorial dedicat a les 1.717 persones afusellades pel franquisme en aquell punt de Barcelona. Entre tots els noms s’hi troba el de Sebastià Campos Terré.
També hem localitzat el nom de Campos Terré a les fitxes del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, que es conserva al Centre Documental de la Memòria Històrica, ubicat a Salamanca. Això vol dir que, més de set anys després de la seua execució, la dictadura també investiga Campos Terré per la seua vinculació amb la maçoneria. Però, set anys després d’haver-lo afusellat, els franquistes són incapaços de trobar si es troba en alguna presó o ni tan sols el seu certificat de defunció.
El altres vèrtexs del triangle maçònic de Campos Terré el formen els tortosins Viriat i Francesc Murall Ravanals, també represaliats pel franquisme. Hem consultat els seus expedients i paral·lelament hem descobert que el cap de la maçoneria tortosina no és l’exregidor republicà Viriat, com creien els falangistes i la policia franquista, sinó el seu germà Francesc, exredactor d’El Pueblo i funcionari depurat de Correus.
Tots dos són membres d’una família benestant de Tortosa i reuneixen molts avals que els serveixen per salvar la vida. Una persona que els avala a tots dos és el farmacèutic José Sanmartín, sogre de Faura Mayor, el soldat que havia detingut Campos Terré. Viriat també té l’aval de Francesc Lluch Abella, el seu cunyat, que mou cel i terra per aconseguir signatures en pocs dies. Com els Murall Ravanals, els Lluch Abella són una família amb bons contactes, tant a la zona del delta de l’Ebre com al delta del Llobregat. Així, vam localitzar la masia del Prat de Llobregat, ja desapareguda, on Viriat va refugiar-se els primers mesos de la Guerra Civil. En acabar el conflicte, una parella de la Guàrdia Civil el deté als afores de Tortosa.
En el cas de Francesc, acaba la guerra traslladat a Valls però amb domicili a Barcelona, on es presenta davant de les autoritats per recuperar la seua feina a Correus. En l’expedient de depuració, fins ara inèdit, els seus avals inclouen les signatures de molts periodistes de dretes, propers a Joaquín Bau, que neguen que Murall Ravanals fos director d’El Pueblo i que estigués darrera del pseudònim ‘Clarinete’, en contra del que afirmen els informes de la Guàrdia Civil franquista. De fet, asseguren que el polèmic articulista no és altre que el mateix Campos Terré, acusat d’insultar Bau i el bisbe de Tortosa, a qui anomena ‘Doña Francisquita’.
Entre els avaladors de Murall Ravanals hi ha l’escriptor catalanista Francesc Mestre i Noè, qui presidia l’Associació de la Premsa de Tortosa fins al 1936, però també José Bru Jardí, que també va testificar contra el polític Manuel Carrasco i Formiguera. Els dos germans Murall Ravanals eviten la pena de mort, però patiran la repressió i estaran condemnats a l’ostracisme a la Tortosa de la postguerra i la dictadura. El fill de Francesc, l’advocat Juan José Murall, defensarà molts antifranquistes durant la dictadura, i tindrà contacte amb la filla de Campos Terré.
El 20 de març, en la nostra última entrevista, li expliquem tot això a Victòria, quan ja li avancem que segurament es farà un homenatge. L’anunci oficial va fer-se el 5 d’abril a la mateixa aula didàctica del Museu de Tortosa, en un acte del Departament de Justícia sobre els ebrencs represaliats pel franquisme. Així, nosaltres fèiem un vídeo amb el mòbil que li vam poder enviar a la néta del periodista, Irene Segarra Campos, i que Victòria va poder veure just quatre dies abans de morir, el 9 d’abril, als 86 anys.
Quan el periodista és afusellat, la filla de Campos Terré és un nadó de pocs mesos, i amb vuit anys també perd la mare, malalta de tuberculosi. Durant la dictadura, Victòria té problemes per viure i trobar feina a Tortosa. Però amb els anys esdevé una dona referent per a les esquerres tortosines, i lluita per mantenir la memòria i el llegat periodístic del seu pare, amb la reedició del llibre-reportatge ‘El 6 d’Octubre a les Comarques’. Però això no és possible possible fins al 1987. I és que la vida de Victòria Campos Turón no va ser sempre fàcil, com ella ens recordava en la nostra última entrevista. Amb l’homenatge s’ha tancat una part important del deute pendent amb Campos Terré i la seua família. Però, com ha dit el seu besnét Enric Segarra Sáez durant l’acte, ara fan falta polítiques de memòria decidides, per canviar l’ús de l’espai públic amb un sentit democràtic, i per retirar el monument franquista de la Batalla de l’Ebre.
*També podeu veure el vídeo íntegre de l’acte.
Fes el teu comentari