L’any 1410, moria Martí l’Humà sense descendència, el darrer rei de la Casa dels Bel·lònides, descendents de l’emperador Carlemany. Per elegir successor, es reuniren a Casp representants d’Aragó, València i Catalunya, proclamant un nou rei de procedència castellana. Fou Ferran d’Antequera, de la Casa dels Trastàmara, en detriment del parent més proper, el català Jaume d’Urgell.
El descendent de Ferran d’Antequera, Ferran II d’Aragó, es casà amb Isabel I de Castella, cosina seva, que va donar nom a l’origen de la unió de Castella i Aragó, l’any 1474. Coneguts com a Reis Catòlics, agruparen els territoris peninsulars sota la mateixa Corona malgrat que cadascun d’ells disposava de les seves institucions pròpies i independents. En morir la reina Isabel de Castella, al seu marit, el rei Ferran, de retorn a Catalunya, se li tancaren les portes dels castells castellans, per no albergar “el viejo catalanote”. Malgrat ser d’una dinastia castellana, l’odi i l’enveja contra Catalunya quedava palesa i va continuar quan els reis, ja de la casa dels Hamburg, i sobretot en el període de Felip III i Felip IV, imposaren als catalans contribucions que no podien assumir. En aquell moment fou elegit Pau Claris com a 94è president de la Generalitat de Catalunya, que proclamà la República Catalana sota la protecció de França, l’any 1641, cridant a la revolta general dient: “Castella superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions…”. Pocs dies després va morir enverinat pels de sempre.
Anys més tard, per posar fi a la Guerra dels Trenta Anys, el rei Felip IV, per conservar Flandes, va regalar al rei de França, l’any 1659, pel Tractat del Pirineus, els territoris catalans del Rosselló, Cerdanya, Conflent, Capsir i Vallespí, sense consultar les Corts Catalanes ni als mateixos afectats. Els domicilis particulars de Catalunya van ser ocupats durant anys per soldats de les tropes castellanes flamenques i italianes, fent d’amos i senyors, menjant i dormint-hi, injuriant les dones i les propietats. Uns anys més tard, pel tractat d’Utrech, de l’any 1713, durant la Guerra de Successió, el rei Felip V, aquest monarca ja de la casa dels Borbons, va regalar Gibraltar i Menorca a Anglaterra, a canvi que els britànics deixessin d’ajudar Catalunya en la seva lluita per la llibertat que acabaren amb la presa de Barcelona el 13 de setembre del 1714. Tres anys més tard, Felip V, amb el decret de Nova Planta, per la força de les armes i pel dret de conquesta ens va convertir en espanyols, va imposar les lleis de Castella, ens prohibí aprendre la nostra llengua i va anul·lar les nostres institucions.
Des de llavors, Espanya ha viscut cops d’estat, “pronunciamientos” i centenars de vicissituds de guerres internes on Catalunya ha hagut de pagar una forta contribució. I ja només per exposar els darrers 100 anys, Francesc Macià va exiliar-se durant la dictadura de Primo de Rivera. Aquest dictador no podia suportar que la Mancomunitat de Catalunya, només unint les quatres diputacions provincials, avancés a ritmes molt diferents a la resta d’Espanya, i per la força de l’exèrcit va sotmetre Catalunya amb un cop d’estat. Va arribar la República i Lluís Companys també hagué de fugir i va tornar de l’exili l’any 1934. Amb el cop d’estat del general Franco, i en guanyar la guerra ajudat pels feixistes alemanys i italians, l’any 1939, el president Companys marxà a França, com milers d’intel·lectuals i polítics catalans. Amb l’ajuda dels nazis, van portar-lo a Espanya i l’afusellaren. Un d’aquest exiliats va ser el president Tarradellas, que amb la seva habilitat política va restituir la Generalitat abans de redactar-se la Constitució.
I la repressió més recent fou com a conseqüència de l’aixecament del poble, quan el Tribunal Constitucional, a instàncies del PP, va destruir l’Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament, les Corts, i referendat. El poder judicial i el PP van tenir més força que les lleis emanades dels parlaments. Pels jutges d’aquells dies, alguns dels quals provenien encara del franquisme, poc importava la llei. Per ells s’havien d’anul·lar 14 articles, la majoria de temes econòmics, però també alguns que segueixen vigents a altres autonomies. D’aquí va revifar el sentiment de la independència amb manifestacions dels carrers, amb tant gentiu que mai s’havia vist a Europa. Però el PP, els jutges i el PSOE, ho van acabar d’un cop. Van declarar il·legals els referèndums, van portar milers de policies a Catalunya per pegar i humiliar, i ajudats de “la policia patriòtica”, per la premsa de Madrid i individus com Villarejo, a les ordres de Fernández Díaz i Rajoy, van empresonar i condemnar els polítics catalans. Els que marxaren a l’exili per no ser empresonats, com el president Puigdemont, entre altres, són perseguits com a lladres o terroristes, quan alguns jutges que formen part de l’opressió han anul·lat l’amnistia aprovada per les Corts, acusant-los de lladres i terroristes. Però en canvi han amnistiat els policies que repartiren llenya entre les persones que anaven a votar el referèndum.
Fa unes hores, el Parlament de Catalunya ha elegit a Salvador Illa com a president de Catalunya, tot i que al costat del PP i de Vox es manifestava a favor del 155, anava en contra de l’amnistia, i parlava en castellà. A la presa de possessió parla en català i manifesta premisses que fa poc les negava. Fa promeses i més promeses però la repressió continua, amb operacions “gàbia” per detenir el terrorista i malversador president Puigdemont, mentre el rei emèrit, fugit i ben embutxacat, queda ben protegit per l’Estat. Espanya apareix al món com una democràcia de “fireta”.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari