L’any 1561, els reis de la casa d’Àustria, van crear Madrid com a capital administrativa de l’Imperi. I el 1714, en caure Barcelona, a la Guerra de Successió, en mans de Felip V, seguint el poder reial absolutista semblant al de París, es van destruir les institucions catalanes; el Parlament, el Consell General (actual Generalitat) que funcionaven des del segle XIII com també la resta administracions polítiques, socials i culturals. A Catalunya va se li van anul·lar els poders polítics i Madrid es va convertir en la capital total. I així quan es crearen el sistema radial de carreteres, totes elles sortint del quilòmetre O, de la Plaça del Sol, totes naixien i morien a Madrid. I és va idear el mateix amb els ferrocarrils. Vet aquí que aquesta idea centralitzadora, com ho recorda, Germà Bel, al seu llibre, “Espanya, capital París”, es van construir carreteres, amb l’afany de comunicar totes les regions espanyoles amb Madrid, algunes poc utilitzades, totes pagant-se dels pressupostos estatals.
A l’estat, altres infraestructures es crearen per donar serveis concrets a les zones on es necessitaven com fou el cas del primer tren que va funcionar a Espanya l’any 1848, entre Mataró i Barcelona per donar sortida als manufacturats, finançat per empresaris i bancs catalans. I mesos més tard es va construir el tren entre el palau reial d’estiu d’Aranjuez fins a Madrid, pagant-se amb els diners de l’erari públic per gaudi dels reis i la cort. Existeix l’evident contradicció; línies innecessàries pagades per l’estat i altres per abaratir els costos de transport, pagades pels empresaris. I actualment continua succeint el mateix quan el Corredor del Mediterrani per on circularia més del 60% de la riquesa estatal, no s’acaba mai i en canvi, el govern d’Aznar, va dissenyar el Corredor Central sortint de Madrid l’any 2003, pensat per arribar a França pel Pirineu aragonès, contràriament a les recomanacions d’Europa que demana construir els corredors del Mediterrani i de l’Atlàntic. Raonaments irracionals, tots!, però sempre per fer gran Madrid, en contra dels interessos sobretot de Catalunya però també d’Espanya.
El tema de les comunicacions és un exemple. Però els polítics espanyols, d’abans i d’ara, fan de Madrid la capital total, en tots els aspectes, fins i tot en alguns secundaris com és el futbol. Franco ja deia que el Madrid “era el equipo favorito del gobierno”. Per això quan el Barça va fitxar a Di Stéfano, el van obligar a ser jugador del Madrid. I en aquest moment, al mateix equip, li xiulen dubtosos penals a favor quan els necessiten per guanyar, sigui revisat o no pel Var, perjudicant a la resta d’equips de la lliga. No recorden el cèlebre penal xiulat contra el Barça per l’àrbitre Guruceta de fa uns anys?
Deia que el futbol és un exemple. Però succeeix el mateix amb les inversions de l’estat. A l’aeroport s’inverteix cinc vegades més a Madrid que a Barcelona. Al metro urbà, mentre a un lloc s’han construït 200 quilòmetres de línies noves a l’altre no arriba a 15. Els nostres trens de rodalies sempre arriben tard, els trens són antics, les vies no es reparen i les inversions estan paralitzades durant anys i panys. I així tenim milers d’usuaris que arribaven tard al destí i es perden milions d’hores de treball dels usuaris. O carreteres com la variant de Gandesa, la N-420 aprovada fa trenta anys encara estar per fer.
En economia succeís el mateix. L’any 2017, durant el referèndum, les trucades de Rajoy i del rei feren marxar de Catalunya milers de seus empresarials i la majoria d’ells es domiciliaren a Madrid. Saben per què? Allí no paguen impostos autonòmics. Als bancs catalans, la Caixa i el Sabadell, els obligaren a marxar. Anys abans amb les concentracions bancàries eliminaren el tramat de caixes catalanes, destruint, amb la crisi del totxo, la simbiosi que cadascuna d’elles tenia al seu territori, amb empresaris i particulars. Caixa Tarragona fou regalada al BBVA per un euro, però l’estat va haver d’ajudar amb milers de milions els bancs absorbents, pagant sobretot els catalans. Així, poc a poc, es va destruint la nostra economia, com ja pels anys 30 del segle passat succeí el mateix amb entitats bancàries nostres. Amb l’excusa de construir grans bancs destruïren les caixes comarcals que tants beneficis ens donaven. Ara pretenen fer el mateix amb el Sabadell absorbit pel BBVA.
A Madrid s’inverteix dels pressupostos generals de l’estat gairebé cada exercici el 200 per cent del pressupostat. A Catalunya mai arriba al 60%. Quina és la justícia distributiva quan allí sempre hi ha diners per noves obres o ampliar les existents i a casa nostra, tenim infraestructures parades de fa anys, que mai no s’acaben? Això aporta riquesa a la capital i a més a Catalunya es paguen 18 impostos autonòmics quan a Madrid no cal pagar-ne cap. Empreses estrangeres i també estatals hi domicilien les seves seus per evitar pagar els taxes que a Catalunya s’han de cotitzar. La conclusió, doncs, és que als catalans ens tracten com una colònia. Les promeses no es compleixen i els diners necessaris no arriben i es queden pel camí. I a sobre PP i PSOE es barallen, segons els seus interessos polítics, i els fons de la qüestió sempre radica la “insolidaridad de los catalanes”; maleïda justícia espanyola, cornuts i pagar el beure!
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari