Passes més gana que un mestre d’escola. Així es deia abans, ara ja no és esta la realitat. Abans el mestre podia passar gana, ben cert, però una cosa mai li faltava i era el respecte, la consideració i, fins i tot, l’admiració de la societat. Ara, d’estos valors no en queda res, el mestre es troba arraconat perquè als ulls de bona part de la societat només encarna el principi d’autoritat i això no agrada. Es vol, i es busca, que només siga un simple intermediari entre els coneixements i les màquines que els dispensen.
Un mestre no és únicament aquella persona que transmet coneixements als seus alumnes, sinó que també ofereix la seua pròpia persona, la seua manera de ser i la seua visió del món. No és un instrument cec com ara una màquina. Després dels pares, el mestre inicia els seus deixebles en la vida en societat, a través d’ell, i fora de l’àmbit familiar, els alumnes veuen un primer reflex de la societat dels adults i s’inicien en l’aprenentatge.
Joan Antoni González era un mestre integral, d’una vocació absoluta, s’oferia en tot i per a tot als seus alumnes, patia amb ells i per ells. Des del respecte, la paciència i la comprensió, lluitava –va lluitar– cada dia, durant molts anys, per ensenyar molt més enllà de mecanicismes estèrils i rigorismes autoritaris, ensenyar amb majúscules. No falten els testimonis de l’afecte i admiració que li guarden els seus antics alumnes i que s’han afanyat a manifestar públicament i privadament.
Però la qualitat humana de Joan Antoni González anava més enllà: enamorat dels llibres, de la lectura, dels secrets de la llengua, va estudiar, ja de gran, a la UNED de Tortosa, la carrera de Filologia Castellana, obtingué la llicenciatura, posteriorment es doctorà i va impartir classes durant trenta anys al Centre Associat amb igual cura i entusiasme que quan feia de mestre als Josepets. Al mateix temps, amb la seua nova condició de llicenciat, va exercir de professor a l’Institut de Roquetes fins a la seua jubilació. Des dels divuit anys, quan va obtenir la seua primera oposició i va començar a treballar de mestre, fins als seixanta-cinc, va estar entregat a la seua vocació. I tot i així, encara va continuar de professor a la UNED fins als setanta anys.
Qui més enyorarà el seu magisteri seran els seus alumnes de la UNED Sènior de Tortosa, dels quals ell va ser professor des de la primera hora.
I encara més, dins de la seua activitat i vocació, caldria afegir la seua vessant d’estudiós i investigador dins del camp de les lletres, el seu afany de continuar ensenyant a través de la llengua escrita. Una faceta d’ell no tan coneguda, però igualment valuosa, és el seu interès i els estudis al voltant de l’escriptor tortosí Cristòfol Despuig i del també tortosí, poeta i dramaturg romàntic, Jaume Tió. Del primer, emblema literari de Tortosa, va dur a terme la traducció al castellà de la seua obra Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, abundosament consultada per tots aquells que, des de la llengua i la literatura veïnes, el volen conèixer. Però no només això, sinó que va estudiar, en tot un seguit d’articles publicats a les revistes Quaderns de l’Ebre i Beceroles, diversos aspectes de l’obra literària de Despuig, que aprofundeixen en el seu coneixement i són d’obligada consulta per a tot aquell estudiós de l’obra de l’escriptor tortosí.
Del malaguanyat poeta i periodista Jaume Tió, ningú n’havia fet gaire cabal durant molts anys i Joan Antoni el va recuperar en tot un seguit de conferències i treballs amb els quals li ha donat nova llum. També la seua dedicació als seus estimats Josepets i a la seua alma mater la UNED de Tortosa, es va plasmar en dos llibres que expliquen la seua trajectòria històrica i educativa. Mentre li va ser possible, Joan Antoni va continuar treballant. I no parlo aquí de la seua bonhomia i de la constant disposició d’ajudar amb el seu saber a tot aquell qui li demanava, de les quals jo en soc un dels agraïts beneficiaris, però ben lluny de ser l’únic.
Penso que la ciutat de Tortosa, a la qual va oferir durant seixanta anys el seu treball, el seu saber, i li va dedicar els seus estudis, hauria d’honrar-lo com es mereix. Com amic primer, com a company de professió després, i com a testimoni de la seua incessant labor, des d’aquí ho demano. I vull creure, i crec fermament, que molts dels seus alumnes i tots els seus amics estarem d’acord i ens sumarem a la justícia d’este desig amb la voluntat de fer-lo realitat, i així recordar-lo.
*ROC SALVADÓ.
Fes el teu comentari