La generació dels meus avis, padrins o iaios, tenia molt poques fotografies. Es tractava de moments excepcionals que calia immortalitzar, el naixement el moment d’anar a la mili, en imatges captades en estudis fotogràfics de Reus, amb decorats que tots teniu a la memòria, la renovació del DNI, o alguna escena de carrer captada per algun veí o familiar del poble que tenia prou recursos per a comprar-se una càmera. Aquestes imatges, que es poden comptar amb els dits, han arribat a la meva infantesa dotades d’una aura sacra. Són objectes valuosos, i es desen en capses amagades a l’armari principal de la casa, gràcies als quals puc veure l’aspecte dels meus padrins de joves, o d’algun que ni vaig arribar a conèixer.
La generació dels meus pares és excepcional per molts motius, va sobreviure la guerra, la postguerra, i va tirar endavant cap a una època d’esplendor que jo personalitzo en un fet que considero de rellevància històrica: donar estudis superiors als seus fills. Van comprar un cotxe, una televisió i, entre altres coses, la primera càmera de fotografiar. La recordo perfectament, una Leika que feia fotos en blanc i negre. Després, una Olimpus en color, que jo em vaig agenciar en arribar a la joventut, i amb què vaig captar les primeres imatges de la colla d’amics. La generació de mons pares captaven situacions que consideraven singulars o importants, el diumenge de Rams o amb la mona, d’algun viatge o celebració, i també alguna escena al terrat de casa, o al carrer jugant. D’aquell temps tinc potser centenars de fotografies. No eren un element de luxe, però entre el carret i el revelat costaven uns diners que calia tenir en consideració. Fer fotografies de moments quotidians sense aparent rellevància hauria semblat un malbaratament, una beneiteria o una excentricitat. No sé quant donaria per poder veure imatges de la família un dia a dia al menjador de casa, mirant la televisió, triant ametlles o plegant avellanes amb la roba d’anar al tros, quan les fotografies es feien quasi sempre mudats.
La nostra generació, que hem viscut aquells moments a la infantesa, que passàvem amb ànsia per la botiga de fotografia per a veure si ja estaven les fotos, ens vam comprar una càmera digital, i després el mòbil. Tenim desenes de milers de fotografies, però encara les tractem amb la cura i l’estima heretades, i procurem desar-les bé, fer-ne còpies en llapis de memòria, o imprimir-ne algunes en àlbums. Els primers viatges amb càmera digital mantenia l’instint d’estalviar les captures, de reservar-les per als grans monuments, i fins el tercer o quart dia no vaig immortalitzar el plat d’algunes postres. Tenim ordenades per anys un nombre immens d’imatges dels nostres fills, a totes i cadascuna de les situacions, als gronxadors del parc, amb les primeres farinetes, fent puzzles, rient al bressol.
Els nostres fills ens han vist de menuts amb un mòbil a la mà, gairebé amb ànim persecutori i obsessiu de no perdre’ns cap moment. Fins i tot de petits ja han fet les seves fotografies i vídeos amb la càmera que els hem deixat amb les nostres mans vigilants, o amb la tablet. Aviat han tingut el seu propi mòbil, massa aviat sovint temem, però sorprès he comprovat que la fotografia, per a ells, ha perdut tota la màgia. No té la consideració d’objecte, i molt menys sagrat. És una guspira fugissera que es comparteix amb la mateixa facilitat que s’evapora. He avisat o recomanat a mon fill adolescent diverses vegades, sense massa esperances que em faci cas a temps, que prengui fotografies dels instants que viu amb els amics, que esdevindran únics i mítics en un futur, i que tingui la precaució de desar-los al seu ordinador, de fer-ne còpies. Temo que quan siguin grans només sobrevisquin unes poques imatges, alguna escena de carrer captada per algun veí o familiar del poble amb prou estima a la fotografia per portar una càmera.
Fes el teu comentari