La sala Ca Don Ventura va omplir-se este divendres al vespre per la nostra conferència sobre Sebastià Campos Terré i Magdalena de Santiaguet, organitzada per l’Associació Cultural La Cana, en el marc de les XVI Jornades de Patrimoni Històric de Flix. Ens va agradar veure cares conegudes, de gent que admirem i amics. L’exalcalde i historiador Pere Muñoz, que ens va fer una gran presentació de la xerrada; l’arxiver Josep Antoni Collazos, o també Jaume Aresté, que van ajudar-nos en la part flixenca de la recerca. També havíem consultat els llibres de Josep Sánchez Cervelló i de Francesc Ramon Visa, que també va venir a l’acte amb la seua dona, Aleandra Guerrero, una de les veus de Ràdio Flix. De fet, durant la conferència Sisco ens va confirmar que Magdalena González li havia dit, amb motiu d’una entrevista als anys noranta, que ella i Campos Terré havien tingut una criatura que se’ls havia mort, i que era tan petita que l’havien enterrat en una capsa de sabates. De ben segur, un nadó prematur.
Fa gairebé un any que vam començar la recerca sobre el cas del director d’El Pueblo, i este divendres vam voler iniciar la xerrada recordant la tortosina Victòria Campos Turón, qui ens va deixar el 9 d’abril. Victòria era la filla de Sebastià i d’Irene Turón Domènech, i sabia que el seu pare al final de la guerra havia tingut una altra parella a Barcelona, una noia que havia conegut a Flix quan hi feia de mestre. La conferència, per tant, era la continuació lògica del reportatge ‘La batalla de la memòria de Magdalena de Santiaguet, l’altra dona de Campos Terré’, publicat el 7 d’abril. Sabíem que el reportatge havia tingut un gran impacte a Flix, i per això ens va emocionar comptar amb la presència de dos de les nétes de Campos Terré, Irene i Toia Segarra Campos; però també d’Eva Ferrús González, la filla de Magdalena, que va venir-hi acompanyada per la seua filla i el seu fill. Les dos famílies es van poder saludar i abraçar per primera vegada.
Per tant, a la conferència ens vam centrar en la figura de Campos Terré i en qui va ser la seua dona, o la seua parella, durant els últims mesos de la Guerra Civil: Magdalena González Català. A través de les seues històries personals, vam fer memòria, memòria democràtica, i vam explorar un capítol profundament humà de la nostra història recent, marcat per l’agitació política de la Segona República, el desastre de la Guerra Civil i les conseqüències d’un conflicte que va transformar la vida de milers de persones durant la dictadura franquista.
Sebastià Campos Terré, director del diari republicà El Pueblo i capità de l’Exèrcit Popular, és un personatge clau del període republicà a Tortosa. La seua trajectòria vital i política es veu truncada per la seua detenció a Barcelona, el 10 de març del 1939, però sobretot amb la seua execució el 5 de juliol de 1939, al camp de la Bota de Barcelona, després d’un consell de guerra sumaríssim, sense garanties judicials i amb un expedient ple de mentides. També la seua història personal estava plena de matisos, que la justícia franquista va utilitzar a l’hora de construir el relat d’unes acusacions que buscaven que fos condemnat a la pena de mort.
Així, una de les coses que em va cridar l’atenció, és que durant el consell de guerra, Campos Terré va ser acusat pels falangistes i per la policia franquista d’haver-se casat amb tres dones diferents a Madrid, Tortosa i Barcelona. Si bé no podem confirmar un matrimoni a Madrid, sí que podem parlar amb certesa de les seues relacions amb dues dones: Irene Turón Domènech, amb qui es casà pel civil a Tortosa el 31 de desembre de 1936, i amb qui va tindre una filla, Victòria Campos Turón; i també Magdalena González Català, amb qui va mantenir una relació els últims mesos de la Guerra Civil, quan ell estava a Barcelona com a comandant, a la presó del castell de Montjuïc.
Magdalena de Santiaguet era flixanca, nascuda el 4 de juliol de 1918, i va conèixer Campos Terré el 1932, quan ell treballava com a mestre a Flix i ella encara era una xiqueta d’uns 13 anys. El pare de Magdalena era Santiago González Silvestre, cap de la junta local d’Ensenyament durant la Segona República, un dels fundadors de la UGT a Flix, i també director de la banda de música. La relació entre ells va florir anys més tard, cap al 1938, quan per algun motiu es van retrobar a Barcelona. Magdalena es considerava la vídua de Campos Terré, i així ho reflectia en el seu certificat de matrimoni de 1958 amb Cristóbal Agustín Ferrús Vidal. Aquest document també confirma que Magdalena i Campos Terré tenien una relació tan seriosa que ella el considerava el seu marit, tot i que no hi ha constància d’un matrimoni formal. Tampoc havíem pogut confirmar si van arribar a tenir una criatura, que se’ls hauria mort abans o després de nàixer. No havíem trobat cap víctima infantil amb els cognoms Campos González o Campos Català a la base de dades que va crear el Memorial Democràtic per detallar el cost humà de la Guerra Civil a Catalunya.
Però, com deia, gràcies a la col·laboració de l’historiador Pere Muñoz i l’arxiver de Flix, Josep Antoni Collazos, vam poder confirmar diversos aspectes de la vida de Magdalena i de la seua relació amb Campos Terré. Collazos ens va trobar molt ràpidament el registre de naixement de Magdalena, així com el certificat de matrimoni de 1958, uns documents que van ser claus per traçar la seua història. També ens van posar sobre la pista de l’entrevista a Magdalena que un altre amic, el cineasta Màrio Pons Múria, va enregistrar el 2006, i que finalment no va ser inclosa al documental ‘La Batalla de la Memòria’. Mario ens va facilitar imatges d’aquella Magdalena amb 88 anys, i també la transcripció de l’entrevista.
De fet, la segona gran sorpresa de la nit va ser la projecció de l’entrevista inèdita, amb imatges de Flix durant els anys trenta, de la Guerra Civil i de la Batalla de l’Ebre. Un fragment del que hauria de ser la segona part de ‘La Batalla de Memòria’. Mil gràcies, company. Va ser la cirereta del pastís. Finalment, també voldríem agrair la presència de la directora de l’Idece, Norma Pujol, i de l’alcalde flixenc, Francesc Barbero, i de tots els que van assistir-hi i aguantar fins al final de l’acte, que va durar més de dos hores. I sobretot, al president de La Cana, Jaume Masip, per la invitació. Tot un regal.
Tot plegat, un altre exemple de com les històries personals, tot i haver estat silenciades i invisibilitzades, emergeixen quan ens esforcem a rescatar-les. Amb la història de Sebastià Campos Terré i Magdalena de Santiaguet, vam voler donar visibilitat a les complexitats personals d’aquells que van viure la tragèdia de la Guerra Civil. Més enllà de les qüestions polítiques, són les relacions humanes les que ens permeten entendre millor els efectes i les conseqüències del conflicte en la vida i la mort de les persones. Les guerres passen a formar part de la història, però el pitjor és que passen per damunt de la vida de les persones, com veiem encara en llocs com Ucraïna o Palestina, i en tants llocs al món on hi ha conflictes armats. Només esperem que el nostre relat hagi contribuït a aprofundir en un episodi tan important de la nostra memòria històrica, perquè no tornen mai més ni els totalitarismes ni les guerres.
Fes el teu comentari