1/ Amb les dades de l’habitatge es fan moltes trampes al solitari. El
Banc d’Espanya, el primer. Diu que calen 600.000 habitatges nous, perquè
en els darrers anys s’han creat 900.000 unitats familiars i només s’han
construït 300.000 pisos.
2/ Però aquest sagaç càlcul no compta l’estoc real, que inclou 3 milions
d’habitatges buits. Com si tothom que s’instal·la pel seu compte (bé,
per “fundar una família”, emancipar-se o divorciar-se) tirés només de
pisos o cases de nova construcció. Ep, això dels 3 milions. segons les
estadístiques oficials. Que cal dir que són discutides per dues
qüestions.
3/ Una, que el cens d’habitatges es fa cada deu anys i el recompte pot
no reflectir amb total exactitud el que passi després. L’últim cens va
fer-se el 2021, en ple daltabaix general, també immobiliari, de la
pandèmia: no era un cens en condicions normals. L’altra, la forma de
comptar de l’INE, que havia canviat des de l’anterior cens.
4/ El 2011 van comptar-se habitatges pròpiament dits. El 2021, immobles
en general, estiguessin destinats o no a l’ús residencial. Tampoc era un
cens fet sobre el terreny, sinó una estimació a partir de dades de
consum i d’empadronaments. A més, l’INE considerava buits habitatges que
alguna ocupació tenien, perquè el comptador algun dia corria. En el cas
de les segones residències hi havia una remarcable distorsió.
5/ Tot això, que afina xifres i plantejaments de seccions anteriors, és
possible gràcies a un diàleg amb Robert Casadevall, que és geògraf i
expert en números urbanístics i territorials. No anem bé si les
estadístiques oficials, que serveixen entre altres coses per a prendre
decisions públiques, porten els papers mullats.
6/ Ja és tendència als Estats Units. A estats afectats sovint per
desastres naturals, les asseguradores ja no ofereixen pòlisses per les
cases. Una dada curiosa, tot i que no consoladora: el model immobiliari
basat en cases prefabricades és feble davant huracans i tempestes, però
la reconstrucció és més fàcil i barata. Diguem-ho amb precisió:
construir de nou surt més a compte que reconstruir.
7/ Un dia o altre ens trobarem en situacions semblants a latituds menys
preparades. El temporal “Gloria” va ser un avís seriós. Aquí, els
incendis forestals no arrasen encara nuclis urbans…Veurem què passa,
llavors, en aquests vessants econòmics de les desgràcies.
8/ Ens queixem de tot i per tot, però de vegades podem tenir raó. Tu
penses que no té sentit oposar-se a un parc de bombers al costat de
casa. Però les sirenes dels vehicles d’emergències emeten entre 100 i
120 decibels. S’han de fer sentir, és clar, en carrers on el trànsit ja
n’emet més de 70. No és un problema a totes hores, que consti. Però de
debò no hi ha solucions que no es redueixin a la disjuntiva bombers sí,
bombers no?
9/ Per exemple, perquè no es planteja aillar acústicament els habitatges
afectats? Per descomptat, amb la solidaritat fiscal del veïnat que es
beneficiarà del servei, sense patir-ne directament les molèsties. És
més, si els bombers poden activar el vermell dels semàfors més propers
al seu parc, per poder sortir fàcilment, igual no cal que engegin la
sirena allí mateix.
10/ Sempre s’han de fer números per decidir què és millor o si la cosa
és assumible. I hi ha factors que no són únicament econòmics. Recordeu
que ja a la filosofia medieval deien que l’explicació més senzilla és la
més probable. Poseu solució en el lloc d’explicació…
11/ No és quelcom estrany o misteriós. Per tota Europa, aïllen
acústicament els habitatges propers als aeroports. El cost no és tan
elevat com podria semblar. Igual és més barat que fer pistes noves o
allargar-ne d’infrautilizades, per evitar les molèsties. A l’aeroport de
Barcelona, la inversió que volien fer equival a insonortizar moltíssims
més habitatges que els que hi ha al seu voltant.
12/ 1.200 milions de “pluja de milions”, quan un pis s’insonoritza a
partir de 500 euros. si són els dormitoris encarats a la font del
soroll… Des de 1.000 euros si s’aïllen més estances. Serveix també per
a barris propers a zones on es fan concerts i festivals musicals
sorollosos. I en aquest cas, en tindries prou amb posar una taxa de 5
euros, mitja beguda de la més barata, a l’abonament dels assistents, per
anar resolent el problema en pocs anys…
13/ Una altra sobre pluges de milions urgents: la situació de Rodalies.
En les darreres semanes, la cosa ha empitjorat, i no poc. La situació
recorda cada dia més el desastre, amb derivades dantesques, que va viure
el Regne Unit quan un govern conservador va privatitzar el servei
ferroviari, a primers dels anys 90. Allò era droga dura… AquI encara
no hi hem arribat, però ens falta poc.
Fes el teu comentari