Resulten totalment improcedents les actuals baralles entre PP i PSOE. Siguin liberals o carlins, nacionals o republicans, uns i altres, de fa segles, de les Corts de Cadis del 1812, es barallen pel poder. Baralles entre els que desitgen reformar l’autoritat omnipresent dels Borbons i els seus cortesans, i altres que desitgen liberalitzar la política i canviar les maneres de fer. I malauradament, els catalans que ens trobem enmig de les seves disputes, sempre en sortim perdent. Ens culpen i ens castiguen quan demanem ser lliures de la seva opressió. I quan es barallen, com formem part d’aquesta Espanya, hem d’intervenir-hi com a espanyols, encara que no ens hi sentíssim. Segons Bakunin, els imperis es mantenen units mitjançant la violència i les imposicions gràcies a la seva grandesa. Les nacions petites, com en aquest cas Catalunya, som virtuosos a la força, gràcies a la feblesa de ser pocs i tenir-nos controlats. I quan ens aixequem o reclamem ser tractats justament, ens fan la festa, com amb l’estatut aprovat el 2005, xafat pel Tribunal Constitucional. Ho paguem amb imposicions policials, notícies falses i manipulacions judicials perquè ells tenen tota la força, i la fan servir encara que sigui assaltant-nos i tractant-nos com a ser inferiors.
En aquest moment apareix Feijóo i l’Ayuso, per un costat, que també tenen les seves diferències entre ells, i Sánchez i Bolaños per l’altre. Es barallen com si realment fossin xiquets al pati de l’escola. Fan riure a les pedres quan s’acusen “que ara has robat tu”, com a resposta “d’haver robat l’altre”. El PP que tanta corrupció va estendre en l’època de Rajoy, amb dotzenes de casos de robatoris amagats per uns jutges de la “seua corda”, per justificar-se, ara acusa Sánchez de fer el mateix. La gent no és babau i sap discernir. Però sempre hi ha qui li agrada replicar, falsament o no, i de les mentides tantes vegades repetides es converteixen en veritat, com en temps del nazisme. Això és una canallada que no té cabuda en un país democràtic, quan malauradament a Espanya s’han barallat els dos poders durant més de dos-cents anys, sense parar i que ens van portar a ser a la pobresa i sotmesos a dictadures, durant segles.
Pensàvem que, havent arribat la democràcia i haver-nos incorporat a Europa, la cosa podria canviar. Però les dues Espanyes continuen barallant-se. Aquí, a l’estat espanyol, els franquistes, els que van guanyar la guerra gràcies a l’ajuda de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, continuen manant d’una manera clara o subterrània. I el pitjor del cas és que Catalunya, una nació diferent a l’espanyola, que mai ha volgut els reis, que té un altre idioma com a parla pròpia, i una idiosincràsia diferent, sempre paga els plats trencats d’aquestes baralles. A les Corts de Cadis, els diputats catalans es van distingir en voler transformar una societat anquilosada amb l’absolutisme i el colonialisme. El rei d’aquell temps, Ferran IV, l’any 1808, va vendre la Corona a Napoleó incloent–hi l’Imperi pel tractat “Abdicaciones de Bayona”, a canvi d’una pensió vitalícia per ell i la seva família. Quan l’Emperador Napoleó va perdre la guerra, se li retornà el poder i la màfia reial va continuar produint esgarrifalls amb els fills i els néts que portaren a l’Espanya Imperial guerres civils dinàstiques continuades.
Catalunya, que tenia el mateix rei que Castella des de “Los Reyes Católicos”, i eren països independents amb governs diferents, no pogué “colonitzar i cristianitzar els indis” per ser una conquesta potestativa de Castella-Lleó. Dos segles més tard, el 1714, els castellans i francesos entraren a Barcelona a “sang i foc”, guanyant la guerra de Successió i imposant als catalans la nacionalitat espanyola pel Decret de Nova Planta, destruint les nostres institucions polítiques i socials i amb voluntat d’acabar amb la llengua catalana. I cinquanta anys més tard, els catalans per poder negociar directament amb les Amèriques, sense haver de passar per Sevilla, hagueren de comprar al rei Carlos III, enriquint-se ell i la seva família, gràcies als tractats amb els comerciants de Reus per poder exportar els alcohols i els teixits “indians” que hi produïen, via el port de Salou.
O sigui que sempre, els catalans, hem de pagar amb els nostres diners o amb la suor o amb sang les seves baralles. Ara amb els impostos que no retornen, i amb el dèficit fiscal més alt d’Europa i amb promeses d’obres que mai no arriben; trens que no funcionen, carreteres que no es construeixen i escanyant-nos els nostres recursos per atendre les necessitats ordinàries. Abans amb guerres i genocidis com el del general Prim, reformista i progressista, que va ser assassinat en ple Sexenni Revolucionari, o l’assassinat del president Companys per les forces revoltades contra el govern legítim i democràtic, o sense haver-lo afusellat, va córrer una sort semblant Francesc Pi i Margall quan, president de la I República, pretenia federar l’Estat. O també amb el president Estanislau Figueres, que va morir com un pobre, a Tivissa, el seu poble nadiu, cansat de tantes incomprensions i fal·làcies.
La història es repeteix i Espanya sembla que no tingui solució, però els catalans paguem els plats trencats i així van les coses. Amb el referèndum ho hem viscut fa pocs anys; judicis emparats amb proves inventades, presons, multes, inhabilitacions… i amnisties aprovades pels tribunals i no acceptades per altres. I així anem! Per tant, hem de continuar la lluita. Catalunya ha ser independent perquè no ens entenen ni ens volen entendre. La seva força és la imposició i la violència i tractar-nos com a ciutadans de segona com si fóssim una colònia.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari