Garratibats per la desgràcia ocorreguda a València, és natural buscar si és normal que passen estes barrancades i riuades a casa nostra. Si és possible que aquí, a Terres de l’Ebre, passe el mateix. I la resposta és SÍ.
És veritat, que durant la meua visita fa uns mesos a la Ciutat de les Arts i Ciència de València, me vaig fixar en la poca aigua que baixava pel riuet i en la colonització que de la llera del riu Túria s’havia produït. A part de les edificacions, també hi havia un parc amb gronxadors i carrils bici. La gent passejava com si res per la llera i jo em preguntava com era possible. La resposta: van desviar el riu abans de fer les obres, i el van fer passar just per la zona que ara ha patit esta gran desgràcia. Jo no sé si això va provocar que encara fos més forta la magnitud de la desgràcia, però tornant aquí i revisant la història de les nostres riuades i barrancades, la veritat és que n’hem sofert i suposo que en continuarem sofrint. He estret este fragment del meu llibre “Francesc Mestre i Noè. L’estímul associatiu ebrenc” on explicava la gran riuada de 1907.
Podem dir que les inundacions del riu Ebre al seu pas per Tortosa van començar en el segle XV, ja que abans el nucli de la població estava situat en les parts més elevades de la ciutat. De les més funestes que recorda Francesc Mestre i Noè fins a 1907 són les dels anys 1605, 1787, 1824, 1848, 1852, 1866,1884 i 1887.




Fem memòria a Tortosa de com va viure Francesc Mestre i Noè aquell 22 d’octubre de 1907:
Ell contempla esglaiat, des dels balcons del primer pis de la seua llibreria situada al carrer de la Rosa, com puja l’aigua fins a la plaça de la Cinta i com famílies senceres de pagesos, sense més protecció que la del cel, demanen auxili des de dalt de les teulades, aterrats per un pròxim enfonsament de l’edifici, pel soroll del corrent i per veure com l’aigua va muntant de nivell i comença a carejar “la tortugada”. Gràcies als corns es pot acudir i auxiliar als ciutadans, però les escenes d’horror que es viuen durant estos dies, Francesc ja no les oblidarà mai.
A la retirada de les aigües el panorama que queda és desolador. Els carrers de Tortosa apareixen plens d’enderrocs, carregats de fang i de brossa. Els damnificats són molts i la riuada la més grossa que es coneix fins llavors, exceptuant la del 1787, que per raó de la barrancada, va pujar 40 centímetres més. La ciutat necessita demanar l’ajut exterior. Mestre i Noè buscarà est ajut en les institucions catalanes. Així formarà part de la Junta de Defensa Pública que es formarà després de la riuada.
L’altre dia sentia algú dir que l’aigua té memòria. Ara, amb un urbanisme que es fica d’esquena al canvi climàtic jo em pregunto: Natros també en tindrem?
*NÚRIA MENASANCH I MARTÍ és psicòloga, escriptora i biògrafa de Francesc Mestre i Noè.




Fes el teu comentari