Escoltava una emissora de ràdio on es parlava d’una campanya impulsada conjuntament per diversos sindicats de l’àmbit de l’educació, que ha aixecat molta polseguera a les xarxes socials. S’han posat a la venda unes samarretes solidàries amb Palestina per denunciar el genocidi a Gaza, i una part significativa de la recaptació es destinarà a un projecte que distribueix productes de primera necessitat i proporciona ajuda econòmica a la població palestina.
La iniciativa ha rebut moltes crítiques, i, de fet, acusen els professors de voler adoctrinar els alumnes. Els sindicats, però, no entenen les crítiques, ja que consideren que promouen una “educació per la pau a les escoles i un no a la guerra”. Com a pares, podem pensar que és una manera d’adoctrinar els nostres fills amb un radicalisme que potser no compartim. Però, si s’explica tot de manera objectiva, podem ser persones amb criteri propi, i suposo que l’explicació és completa.
Jo no entenc la guerra, vingui d’on vingui. Crec que sempre s’hauria de poder arribar a una entesa amb diàleg i no pas matant gent innocent que no té res a veure amb les decisions dels seus líders. Però, si el meu fill pregunta, tinc el deure d’explicar-li la realitat objectivament. Ha de saber que aquí vam tenir una guerra civil i es van matar entre germans, independentment del bàndol. Que els nens israelians també moren a causa de la guerra, o que un grup amb ideals de raça perfecta, anomenats nazis, creia que els jueus eren impurs i els van cremar i torturar. I que ara, potser, els seus descendents no recorden què els va passar i no han invertit prou en la pau; potser aleshores actuarien d’una altra manera.
També cal parlar de les nenes de Nigèria o Senegal, que són castrades només pel fet de ser dones. A pobles com el nostre, hi ha persones amb aquestes ideologies que, quan les nenes arriben a una certa edat, les porten al seu país per rebre aquest “gran honor”. Segons dades de les Nacions Unides (ONU), una de cada 20 nenes i dones ha patit alguna forma de mutilació genital femenina (MGF). Això significa que 200 milions de dones han estat sotmeses a algun tipus de tall, canvi o eliminació de la part externa dels seus genitals.
Podem parlar, també, del darrer edicte emès pels fonamentalistes a l’Afganistan, que fa un pas més en l’opressió contra les dones, prohibint que la seva veu s’escolti en públic, que el seu rostre sigui visible fora de casa, que mirin a l’ull d’un home que no és de la família o que surtin de casa sense un company masculí. Els talibans, que alguns defensen a les samarretes, tracten les dones com draps bruts. Activistes afganesos, dins i fora del país, veuen en aquestes mesures l’últim clau en el taüt de les dones.
Des que van tornar al poder el 15 d’agost de 2021, els talibans han publicat més de 100 edictes que han esborrat la presència femenina de l’espai públic. Han tancat les portes de l’educació a les dones majors de 12 anys —una situació sense precedents al món— i les han exclòs de la majoria de llocs de treball i d’oci. També han restringit al màxim els seus moviments i el seu dret a la salut i a l’atenció jurídica.
Un abisme de dubtes entre conspiracions difuses.
Però crec que primer hem d’arreglar casa nostra abans d’arreglar la dels altres. Tenim molts reptes endavant en la nostra societat: problemes interns, de despoblació, de relleu generacional, de sequera, de gana, de falta de comunicació, d’educació i de salut mental. Caldria fer docència sobre moltes qüestions que passen al nostre país.
Les xarxes socials són una part clau de la política, però no sempre de la millor manera. Si bé faciliten l’accés a la informació, sovint estan plenes de missatges simplificadors que només busquen captar l’atenció. Com a resultat, els debats importants i les idees profundes queden a l’oblit. A més, els algorismes prioritzen el contingut més escandalós i polèmic, cosa que fa que molts, especialment els joves, estiguin envoltats de polarització política i enfrontaments verbals.
Per això, és fonamental que aprenguem a utilitzar les xarxes de manera més crítica i reflexiva. Ens hem d’esforçar per informar-nos bé i no deixar-nos portar només pel que fa més soroll.
També podem parlar de la tendència que observem en la nostra societat, la que anomenarem “generació d’ansiosos”: persones que no aconsegueixen mirar un vídeo de més d’un minut, escoltar un podcast que no satisfà les expectatives immediatament, llegir més enllà dels titulars o parlar amb amics, parelles o fills sense consultar constantment el WhatsApp.
Aquest conjunt de pressa i insatisfaccions rendeix poc i ocasiona estats de benestar efímers. Genera respiració tallada, necessitat de plaers de curta durada i una angoixa que es troba darrere de totes les capes externes. Així és la majoria de les generacions actuals.
Es confon allò simulat i fictici amb esdeveniments empírics exposats en vitrines de descrèdit generalitzat. Darrere l’ànsia, s’amaga el desconcert; una por primitiva a conèixer l’essència, la ignorància de l’univers intern. S’esmuny el retrobament d’un mateix. Entre l’interior i l’exterior hi ha la zona d’exclusió o d’expansió personal de cadascú.
En resum, la finalitat de la meva humil opinió és: per què buscar la palla a l’ull dels altres si nosaltres també la tenim? Per què intentar arreglar el món dels altres, quan aquí mateix hi ha un context d’emergència social? La pujada de preus en alimentació i transport i la manca d’ajudes obliga el banc d’aliments a reduir els lliuraments. El 24,4% de la població catalana es troba en risc de pobresa o exclusió, segons l’Enquesta de Condicions de Vida de l’Idescat.
La quarta encíclica del Papa crida a tornar al cor com a antídot contra l’algoritme. El món pot canviar a partir del cor. És el cor “el que uneix els fragments” i fa possible “qualsevol vincle autèntic, perquè una relació que no es construeix amb el cor és incapaç de superar la fragmentació de l’individualisme”.
En el temps de la intel·ligència artificial, no podem oblidar que, per salvar allò humà, cal la poesia i l’amor.
Acabo amb la frase d’un líder pacifista sobre la importància d’establir certs valors als nens:
“L’educació és l’arma més poderosa que podem fer servir per canviar el món.” — Nelson Mandela
*DIANA VALIMAÑA és portaveu de SomXGandesa.
Fes el teu comentari