He tingut la sort de poder treballar i col·laborar amb molts dels col·lectius i iniciatives feministes arreu del nostre territori. També he estat involucrada en diverses campanyes i trobades amb col·lectius dels Països Catalans, i tinc la gran sort de comptar amb una xarxa de dones feministes amb qui compartir recursos, esdeveniments, articles i, de tant en tant, tenir debats que ens enriqueixen a totes. Los col·lectius i les associacions treballen amb la il·lusió de construir un món menys hostil, de fer-lo més just i feminista. Les institucions, en principi, també haurien de perseguir los mateixos objectius, però amb una diferència: los que manen cobren per a fer-ho, ja siga a través de sous o d’assistències (que moltes vegades resulten en un sou millor del que molts podrien obtenir fent el que feien abans). Això no hauria de ser un problema, lo problema és que estos sous sovint venen acompanyats d’una ànsia de poder que porta a desmerèixer qualsevol cosa que pugue amenaçar este poder del qual se n’alimenten.
Conec poquets col·lectius feministes que tinguen una bona relació amb els seus ajuntaments. Si la tenen, generalment serà per dos motius: 1. L’ajuntament ha entès de la necessitat de l’associacionisme i de què les entitats mantinguen la seua independència i, per tant, dona suport quan cal. 2. Les associacions passen per l’aro dels ajuntaments, és a dir, són com les entitats del govern. Fan allò que ells diuen, els hi fan la faena i amén. En la majoria dels casos, entitats feministes i ajuntaments no tenen bona relació, i viuen felices ignorant-se mútuament en una guerra freda que dura fins que qui té el poder guanya. O això creuen.
Sense anar més lluny, a Alcanar es va fer un acte institucional per al 25N en el qual es va convidar diverses dones a participar, sense tenir en compte a cap dona de l’únic col·lectiu feminista del poble. ¿Sorprenent? No tant.
Lo feminisme és transformador. Formar part dels governs és també transformador, però d’una altra manera bastant més perversa. Los governs, lo dia 25 de novembre o 8 de març es volen penjar la seua medalleta i posar un check amb bolígraf lila. Més postureig que no lluita: gent que no veuries mai a una concentració ara no se’n perd cap. L’acte del que us parlava, em va fer la sensació que l’objectiu principal era atraure gent com si es tractés d’un acte lúdic més. Com més gent vingue, millor. Més medalles. Extrapoleu això a qualsevol altra cosa, no ve d’aquí. O estàs amb mi o estàs contra mi. Política i feminisme de trinxera.
Los debats dins dels col·lectius també estan servits: ¿Posem los logos dels ajuntaments als cartells?, ¿Participem?, ¿Col·laborem?, ¿Els demanem una reunió?, ¿Posem la catifa roja baix dels seus peus o fem de cada acte una declaració d’intencions? Debats cansats i repetitius que entomes amb il·lusió al principi i amb esgotament al final. “L’opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els oprimits” va dir la Beauvoir. Certament, hi ha còmplices del poder que no han entès encara de què va el joc. O sí, i precisament per això hi juguen. Una cosa està clara: a les clavegueres institucionals no s’hi trobaran los feminismes.
Fes el teu comentari