A les Terres de l’Ebre és on es parla més l’idioma de Catalunya. Als pobles s’hi ha mantingut i els seus habitants el parlen habitualment entre ells. Però en començar a arribar gent de fora, no castellana, existeix el mal costum de dirigir-nos en l’idioma que no és el nostre. Per què és així? De fa segles els espanyols ens obligaren a estudiar exclusivament el castellà a l’escola. Només hem viscut curts períodes en democràcia que els catalans hem rebut l’ensenyament en el nostre idioma. Poc a poc ha anat entrant a les nostres consciències que quan ens dirigíem a la gent de fora ho havíem de fer en castellà. Aquest fet arriba a l’extrem que durant els segles XVIII, tot el XIX i part del XX el català se la considerava una llengua de segona i la llengua culta era el castellà. Avui no resulta perceptible perquè les primeres classes, els alumnes les fan en l’idioma de casa, sense abandonar el castellà, i actualment també l’anglès que és la llengua culta més parlada al món.
Però no fa tants anys que catalans de cultura així s’ho creien. Tinc l’exemple molt ben explicat per un català de pro, com fou el Dr. Joan Bta. Manyà i Alcoverro, fill de Gandesa i gran teòleg contemporani. Era un savi que va ser ensenyat en castellà durant les primeres lletres. Escriure en català, com va publicar la majoria dels seus llibres, excepte els exemplars dels Theologumena, per als quals era obligat expressar-se en llatí, en usar l’idioma del País, se l’acusava de fer política. Acusació fàcil i entenedora pels enemics de Catalunya i pels alguns catalans que en haver estat ensenyats en castellà i alguns d’ells de bon nivell cultural, mai el van saber escriure, malgrat parlar-lo habitualment a casa i al carrer. En el seu llibre Les meves confessions, explica que “Als qui, simplistes i malèvols, qualifiquen de política la meva actitud catalanòfila…i si per política s’entén el joc de partits que es disputen el govern del país amb mítings, propagandes, eleccions, és palès que mai no m’hi he ficat…” “…Tot sovint els meus acusadors entenen per política, l’amor natural a les coses de la nostra terra, a la llengua dels pares…i aquest politicisme s’aguditza i s’exalta cada volta que és objecte de crítiques infundades…”
La seva mare, dona de poble, educada únicament en llengua castellana a l’escola quan anava a costura, va arribar un moment que tampoc entenia la postura del seu fill, ja considerat un savi que sobresortia intel·lectualment de la majoria dels humans. La doctrina cristiana també s’ensenyava en castellà, “El Rebañito”. Per tant, la seva educació, que era la de les darreries del segle XIX, es plantejava totalment adversa a la llengua del poble, malgrat que era la que parlava en família i al carrer. I li va preguntar: “per què escrius en català, fill”, i Joan Baptista, li va respondre “la llengua materna és la més apropiada pel pensament, l’estudi i la reflexió. Tu, mare, les primeres paraules que em parlares ho vas fer en català, com també les darreres de comiat, que encara les porto gravades a l’ànima…”. “Per això escric en català; estimo la família, estimo la terra, estimo el poble i estimo el País. Penso i reflexiono en la parla que m’heu ensenyat a casa, tu i el pare”.
Per tant, des d’Espanya així ens ho han fet creure durant segles i part dels catalans s’ho han cregut i han practicat. Fins i tot ens deien que era un signe de mala educació parlar en català quan se’t dirigien en castellà. Així ens ho deien els mestres, quan jo anava a l’escola, que només per obligació i imposició ensenyaven en castellà. Per tant el català quedava relegat a la parla de família i folklòrica. Els exàmens que vaig fer sempre havia de respondre en castellà, excepte els del batxillerat quan el Dr. Manyà era el meu professor. I saben que li van fer al savi gandesà per ensenyar en català i estimar el seu País? El bisbe del moment, el Dr. Moll, el va expulsar de l’escola i el van desplaçar fora de la diòcesi. Aquest era el preu que calia pagar per la falsa acusació de ser polític catalanista, malgrat no haver-se posat mai en política. La justícia espanyola mai ha tractat Catalunya amb la mateixa equidistància que als que considera el seus. Tenim les proves recents dels espionatges telefònics dels polítics catalans, les publicacions falses als periòdics de Madrid dels diners que tenien amagats als paradisos fiscals, o no haver aclarit, encara avui, els atemptats del 17A a Barcelona i a Cambrils, i l’imant de Ripoll és mort o viu, o si era o no confident de la policia. O per què és van amagar els diners que segons Barcenas, l’ex-tresorer del PP, pagava a Rajoy i als seus ministres, i mai s’ha investigat?
Això són demostracions que els catalans tenim un idioma propi que mai hauria d’haver estat postergat per Espanya amb la voluntat d’obligar-nos a parlar el seu. Al Decret de Nova Planta del 1716, el rei Felip V, quan les tropes castellanes i franceses conqueriren Catalunya amb la força de les armes, va pretendre destruir tot el que feia olor de català; les institucions, el Parlament, el Govern, les universitats, els jutjats i sobretot la llengua que era el nostre vincle afectiu. Si tots els considerats espanyols, habitants dins l’Estat, disposéssim dels mateixos drets, nosaltres podríem dirigir-nos a tots en el nostre idioma com ells fan en el seu. Per tant, estimats lectors, si no volem ser tractats com a ciutadans de segona, sempre ens hem de dirigir en català a qualsevol interlocutor que visqui a Catalunya, sigui castellà, romanès o àrab. No fer-ho significa sentir-nos ciutadans postergats dels nostres drets i dominats per gent que no ens estima i ens obliga per la força de la seva llei a obrar segons la seva voluntat. No fer-ho significa atemptar contra quelcom que és nostre, és l’essència com a poble i, conseqüentment, ho hem de portar dins el nostre cor.
Sé que canviar-se al castellà per molts significa un costum arrelat de tota la vida però per preservar la nostra parla, ens hem d’esforçar i saber que només el poble amb la voluntat col·lectiva, pot salvar la idiosincràsia catalana ancestral i la seva essència diferenciadora que és la parla dels nostres pares i antecessors.
*Anton Monner, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari