Un any més, va arribar el Nadal. L’agenda s’omple de compromisos, la bústia de felicitacions, l’armari de regals i el cor d’aquest sentiment especial que vivim només en aquestes dates. Mirem les celebracions del passat i enyorem els que ja se’n van anar. Ens entusiasma la il·lusió dels nens i sentim la temptació de fer-nos com ells. Es desperten aquests sentiments solidaris que, estant sempre allà, semblen més evidents en aquestes dates.
Karl Marx, va escriure: és el cor d’un món sense cor, l’esperit d’un món del qual l´esperit ha fugit.
Tenia ell la vista posada en les misèries de l’economia i de l’explotació de l’home per l’home i, per això, la frase conclou amb l’afirmació, més coneguda, que la religió és l’opi del poble.
Però més enllà de les penúries socials, les adversitats i els duels, són companys ineludibles de l’existència humana, la pròpia naturalesa de la vida ens manté exposats a la pèrdua, la destrucció i la desesperança. I aquí, en aquest món sense cor i contra ell i contra tota evidència, la religió alça el temple on la fragilitat humana busca un àmbit de càlida protecció.
Nosaltres creiem poc en el patiment i la privació.
Encara que els esmentem, ho fem per simple afany manipulador, per doblegar els nostres oponents a força de culpabilitzar-los pel dany que ens causen.
El que és veritablement propi de la nostra època és la crèdula afirmació que vivim només per ser feliços i que l’única recompensa real és la que se’ns pot oferir a través dels diners.
El nostre Pessebre és una gran superfície comercial a què oferim el nostre esforç perquè ella, a canvi, ens torni els objectes de consum que ens atrapen.
Però… Què tindrà el Nadal que arrenca de l’amagat del cor el més bonic i pur que s’hi amaga?
És temps d’humanitat. De saltar-nos els preceptes que imposen les màscares i actuacions, de passar per alt les picabaralles que fan fora l’ànima.
És temps d’agrair i recordar, de valorar la vida i d’aquells amb qui la compartim. De somiar una mica amb la innocència que crèiem perduda… I darrere de tot això, Déu, que segueix despertant-se en nosaltres, il·luminant la nit que ens envolta per fer-nos entrar en calor… Només Ell posa en marxa el més genuí del Nadal.
Ens sentíem lluny d’aquell Déu que va crear el món del no-res. El qui acompanyava el seu poble pelegrí i encoratjava la paraula dels profetes. No el vam conèixer bé fins que es va fer el nostre veí i va plantar la botiga al costat de la nostra. Aleshores el vam veure cara a cara, el vam reconèixer tan humà com els altres nens. Li vam perdre la por i en diem “amic”. I vam entendre que Déu no podia ser altrament que semblant a nosaltres. Potser per això ens espavila el Nadal: perquè ens recorda com és de sagrat ser humans, profundament humans.
Estava a un recés de Nadal i un capellà molt jove, parlant de tot això i altres coses me deia…
Obri el cor a Déu, apropat a ell, sent el que et diu.. i jo li contesto;
Com ho fas, diu mirà;
Això és el mateix que quan estàs a casa i ho veus tot arreglat, però quan obris la persiana i t’entra la llum veus que està ple de pols.
Anem a treure una mica de pols…
…va ser un estable a Betlem, al mig de la nit, quan tot era silenci i les portes es tancaven per por del desconegut, nasqué un nen , aquells pastors que es resistien a dormir i van sentir cançons de festa; o els savis, experts en camins, pendents del llenguatge dels astres. Maria i Josep que bressolaven, sorpresos, un nen tan humà que semblava Déu… i un àngel: “No tingueu por”, “us porto una gran alegria”, “glòria a Déu, pau als homes”…
Traduïm ho tot a ara…
– L’estable: continuen sent les fronteres i les tanques on es crida per un món millor; els hospitals i els espais d’acollida; els barris sense esperança; les llars on es comparteixen rialles i vida… Betlem segueix estant al nostre mapa i se situa al carrer del costat, en espais que ens resulten familiars.
– Les senyals: el més fràgil del que és humà continua sent el seu senyal. Paraules que es donen amb aspecte de ser eternes; abraçades que perdonen i obren portes de futur; temps regalats gratuïtament a uns altres; mans que curen, ajuden o ensenyen
– Testimonis, missatges…Paraules que empenyen una nova creació, i que es pronunciaran aquests dies a la llar o a la feina, en la intimitat i el assossec, els de sempre o els nouvinguts. Missatges que ajuden a créixer i tendeixen ponts d’humanitat, que frenen la violència i l’egoisme que ens tempten… Déu continua arribant per mitjà d’aquells missatges que alegren el món.
El Nadal, en fi, ens regala una Paraula. I es converteix per a nosaltres en comunicació intel·ligible, en diàleg obert i franc, en veritat que ens parla al cor.
El Nadal ens desperta aquesta veritat, la d’un Déu enamorat de la nostra petitesa que vol fer camí al costat nostre. Per amor. Per amor pur. Perquè no tracta d’una altra cosa això del Nadal que aprendre a estimar, tant com som estimats.
I, com Marx, fins i tot encara que no es cregui, hauríem d’atendre el valor d’aquest afecte protector que ofereix la religió. La nostra, la del nostre àmbit cultural, va fer del Nadal una bella i acollidora representació del que el cor enyora, però del sentit del qual estem cada cop més lluny.
Bon Nadal!
(inspirat amb el recés de la Terra Alta i una meditació d’un professor dels dominics que ens feia raonar)
Fes el teu comentari