El finançament de Catalunya és un tema recurrent que dessagna el País, any rere any, amb la creació de les autonomies i “el café para todos”. Ens empobreix mentre que els impostos que paguem es difuminen pel camí entre Barcelona i Madrid. Ara el govern del PSOE ens comunica que es condonarà el 20% del FLA, sistema implantat per Rajoy, per controlar les despeses autonòmiques. Significaran 11.000 milions per la Generalitat. Però l’any 2023, marxaren a Madrid 22.000 que no retornaren. O sigui que, el PSOE (si és que realment s’aconsegueix i no es tracta d’una promesa incomplida), retornarà la meitat del que ens marxa en un sol any, del que paguem els resignats catalans quan els trens de Riba-roja o d’Ulldecona necessiten tres hores per arribar a Barcelona i la majoria dels dies, a més, amb retard, el mateix temps que durant la dictadura quan funcionaven amb carbó. O les nostres mercaderies manufacturades o produïdes han de viatjar a Europa per carretera i no pel Corredor del Mediterrani que el fan passar per Madrid encarint el producte i retardant l’arribada. O la variant de Gandesa que s’havia de construir el 1995 i encara circulen centenars de camions diaris per dins del seu casc urbà i ens prometen que aquest any tindrem el nou projecte redactat, que un servidor, cansat de tantes injustícies i tantes paraules en debades, no m’ho creuré fins que no vegi les màquines començant-la a construir. Per tant l’espoli prossegueix i les promeses se les emporta el vent, quan els catalans no vivim de bones paraules sinó de realitats, gràcies al treball i l’esforç de cadascun d’ells.
Els experts fiscals asseguren que durant els 45 anys de “la democràcia sui generis espanyola”, a Catalunya se li han espoliat uns 350.000 milions d’euros. Amb el que paguem els catalans, el nostre País tindria la riquesa de Suïssa i es distingiria per una qualitat de vida molt diferent a l’actual. L’any 1359, a les Corts de Cervera, ja disposava d’un govern propi, el Consell General, i els recursos ja se’ls administrava pels acords dels seus diputats. I el comte-rei, si necessitava diners per les campanyes militars o altres, havia de convocar les Corts, i els diputats els concedia o no segons el seu criteri, fins que el rei Felip V va desposseir-nos de les nostres institucions, recursos, lleis i ens va obligar a aprendre el castellà negant-nos la nostra pròpia llengua a les escoles. Durant el temps de la Mancomunitat, que amb el cop d’estat del general Primo de Rivera es va destruir, disposava dels recursos propis, de les diputacions i dels ajuntaments i vet aquí que poblacions com Gandesa o Móra van disposar de telèfons públics abans que la majoria de les capitals de província espanyoles. O durant la República vam disposar dels nostres tributs i el nou cop d’estat de Franco, que va provocar la Guerra Civil, va empobrir Catalunya i Espanya de tal manera que va necessitar fins el 1959, o sigui 25 anys, per recuperar el PIB que disposàvem l’any 1935. O sigui, estimats lectors, la presa de pèl d’Espanya vers Catalunya ve de lluny. No és d’ara; repeteixo els mils de milions que han marxat del País amb els impostos que paguem ens hauria convertit en un estat dels capdavanters del món.
Conseqüentment, un finançament propi per Catalunya és coherent segons el nostre Estatut i el principi de bilateralitat amb l’estat, adaptats a les necessitats d’un País desenvolupat i amb sentit de progrés del nostre empresariat. Sense finançament que ens cal, per Olot encara passa la circulació viària per dins del seu casc urbà, l’hospital de Tortosa no disposa de les necessitats requerides pels habitants de les Terres de l’Ebre, el nostres metges cobren la meitat que als països desenvolupats d’Europa, els nostre mestres i professors, els succeeix el mateix, el serveis socials no disposen de les atencions necessàries i així, un a un, tots els departaments de la Generalitat, no disposen dels recursos necessaris.
Però per més desconsideració i maltractament, les inversions aprovades als Pressupostos Generals de l’Estat, mai s’apliquen anualment en la seva totalitat a Catalunya. Les inversions acabades representen un 60%, aproximadament. Per tant de cada 1.000 euros aprovats només se’n gasten o apliquen 600 quan a Madrid de cada 1.000, cada any se’n inverteixen 1.800. Vet aquí, doncs, que els nostres impostos que no retornen a Catalunya serveixen per fer gran la capital d’Espanya. Ho tenim clar amb l’aeroport de Barcelona i Madrid, amb els trens, amb les autopistes o amb els ports. Als aeroports de Madrid i Barcelona, on el nombre de viatgers és d’un 10% més a la l’Adolfo Suárez que al del Prat, per les inversions es multipliquen per tres, igual que el nombre d’empleats, respecte al de Barcelona. Quelcom semblant succeïa en temps de Franco quan un camió matriculat a Madrid podia carregar fins a tres tones més que un de Tarragona o de Barcelona. Sembla que Franco no hagi mort i malgrat que “la Constitución”, es igual para todos los españoles”, la realitat és ben diferent.
Espanya, doncs, amb democràcia (sense haver canviat policies, en el pas entre la dictadura a la democràcia, jutges, famílies dominants, comandaments policials, etc.) pateix els mateixos defectes d’inversions que en temps de Franco. I així continua sense aturador. Rajoy i el rei durant els anys del procés obligaren a centenars d’empreses catalanes a desplaçar els seus consells d’administració i la majoria d’elles anaren a Madrid. En aquest moment la presidenta de la comunitat, Sra. Ayuso, explica que la capital està creixent molt per sobre que Barcelona. I és natural perquè allí els impostos autonòmics, rebent finançament duplicat al pressupostat, son gratuïts pels seus habitants.
Per tant, el finançament propi que demana Catalunya és el que necessita i és el que proporcionalment paga amb els tributs dels seus ciutadans. Si el PSOE espanyol i el català no arriben a un acord en aquest aspecte, el poder de Pedro Sánchez el perdrà perquè els partits ERC i JUNTS no li donaran el suport que necessita per continuar manant.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari