Digues què defenses amb afany i què negues i sabràs qui ets.
Digues quines mirades còmplices o evasives fas.
Que la nitidesa de vegades juga amagades.
Digues que no repares, perquè el dard implosiona el primer impacte suggerit.
Digues què tems jugar-te per oportunisme, però no suposis que has elevat el nivell dels principis.
Digues que la teva participació a la història es manifesta en primera persona i no arribes a denunciar altres pronoms tancant la tanca del cinisme.
S’ha dit molt que el poder corromp. És una afirmació formulada amb lleugeresa, que s’ha reiterat absolutament, irreflexivament i injustament. Si el poder necessàriament corrompés, cap governant de la història s’hauria lliurat de corrompre’s. Però qualsevol pot esmentar, sense esforç, diversos exemples de governants que, en el seu pas pel poder, no només no s’han corromput, sinó que han donat mostres d’honestedat sense fissures, vocació de servei, sensatesa, sensibilitat i entrega apassionada a la complexa tasca de governar.
No, el poder no corromp. Qui té solidesa ètica resisteix totes les temptacions a què les circumstàncies ho enfronten. El jo més íntim de l’individu amb amor propi sap que no hi ha premi més gran que la satisfacció d’actuar respectant allò que s’és. Don Quixot diu, amb orgull:
“Jo sé qui sóc”. No, el poder no corromp. El que passa és que dóna oportunitats immillorables de mostrar el veritable jo: mesquí, cruel, bo, excel·lent…
L’amo té grans possibilitats de perjudicar o beneficiar els seus súbdits. Com qualsevol altre ésser humà té els seus prejudicis, fòbies i visió de la vida, pot encegar-se en els seus errors i obrir un abisme insalvable entre les seves obsessions i les necessitats, anhels i interessos dels seus plebeus.
El psiquiatre evolucionista Pablo Malo Ocejo diu que el fet que “els mals successos tinguin més poder que els bons és adaptatiu. Respondre el món d’aquesta manera promou la supervivència”. Aquest era l’objectiu de l’ésser humà, caçar per sobreviure. I, en aquest sentit, “una persona que ignora una oportunitat, pot lamentar-ho, però res terrible li passarà; en canvi, si ignora el perill, pot ser el final”. El cervell, per garantir la supervivència, realitza anticipacions negatives i alhora es nodreix de com ja li ha passat de negatiu. “La seva inclinació cap a la negativitat fa que per a nosaltres sigui normal valorar més el que és negatiu que el que és positiu i d’aquesta manera el que és dolent es presenta amb més força i poder que el que és bo”. Quina llàstima!!
Una explosió de l’ésser humà que a la fi el que importa és la seva aptitud i els seus valors.
Per què faig aquesta reflexió? darrerament estan passant coses força positives al nostre territori, i només sents el negatiu…Hi ha una lluita per penjar-se medalles de coses que potser han fet uns altres i reitero, les medalles han de ser pel territori.
Durant uns anys, uns han tingut l’oportunitat de demostrar i fer que les nostres terres i el nostre patrimoni sigui reconegut i es facin coses. Molt bé!!! Ara amb quatre mesos les coses han avançat a una velocitat increïble, no perquè correguéssim, si no perquè no parem…Puc donar exemples de diferents pobles ebrencs amb aquestes situacions, perquè a cada “casa cuecen habas y en la mía calderadas” per això ho faré del meu poble. El grup al que pertanyo des de que ens varen votar la gent i ens vàrem convertir en servidors públics, hem buscat les necessitats de Gandesa.
Apropant les empreses a l’administració per fer diferents gestions i poder créixer, ajudant als veïns que ho demanen buscant la millor manera o buscar la legalitat als seus problemes. Demanant a la Generalitat actuacions en reformes, lluitant i sense parar de demanar per a que sigui un fet. Les teulades del col·legi públic i de l’institut seran una realitat. L’entrada al polígon es farà amb breu, l’ampliació del CAP està estudiant-se, l’ajuda incondicional al centre cultural per buscar línies per fer les reformes…
Doncs amb tot aquest treball que fem, encara no ho fem bé. Som barruers, dinamitem l’Ajuntament, persones non grates, males cares… el meu poble és un exemple… perquè no s’accepta les ajudes que puguin venir de fora, encara que siguin de l’oposició.. .Arriben 400.000 euros en un increment notable del fons del PUOSC, però t’ha de dir que sent la capital rep menys recursos que altres com per exemple, Batea en rep 450.000 euros. Doncs nosaltres ens vàrem ficar contents, de 289.966 euros que vàrem tenir, ha canviat…
Tornem al mateix, el nostre servei ens juga males passades. No tenim el millor aliat a l’hora de buscar el benestar. El nostre cervell s’encarrega de mantenir-nos vius, de protegir-nos de tot allò que pugui interpretar com a amenaçador. És la nostra tasca de cada dia trobar els pensaments i les emocions adequades que ens permetin seguir endavant, mantenint un estat d’ànim estable i projectant-nos al futur de manera esperançada i favorable. Quina tasca la nostra, però imprescindible si volem viure la nostra vida sentint-nos bé!
Quan es dona una noticia, primer suposo que és verifica, si no és certa es descarta i si és certa és publica. Quin mal pot arribar a fer una mentida publicada i difosa per les xarxes, quin malestar de la gent quan la sent o la llegeix. La brossa es porta a les plantes de compostatge on es tria, es fa el tractament adequat i si es pot reciclar, es fa; si no, allí queda embrutant i acumulant fent i contaminant l’aire.
S’ha de recordar que els servidors públics ja siguin blaus, verds, grocs o rojos, hem sigut elegits pel poble, per representar-los i guarir-los. No vull donar-li la raó a la meva part del cervell i malpensar que no és així per la majoria.Diuen, “s’agafa més pronte a un mentiros que a un coixo! No es poden buscar excuses, ni donar la culpa a X; arriba un moment que les veritats surten a la llum.
Si una ciutat no correspon als seus deutes per deixadesa, arriba un dia que tot surt, amb això malauradament la societat civil paga un peatge molt alt. Hi ha ajuntaments que ja ho tenen com un mal costum, i més quan el deute no afecta només al seu poble, si no al territori. Tampoc no és bo aturar projectes que poden ser la solucions als problemes, perquè el qui ho proposa no és del teu cercle. Hem de començar a adonar-nos que tots vivim a les mateixes comarques, que no podem anar en contra de l’evolució, encara que si escoltem al nostre cervell sembla que anem en retrocés degut al nostre ego.
Amb el caliu que tenim a nivell internacional, els missatges de final d’any dels dirigents han insistit en la necessitat del diàleg i la concòrdia per enfortir plegats els moments difícils que el futur immediat ens pot deparar. Ni ha que no s’han sentit al·ludits, només pensen amb el seu melic en bé d’actuar de forma responsable respecte al conjunt de la societat. Necessitem acords i treball en comú, no podem negar-nos a compartir la commemoració del final de la dictadura franquista, ni estrènyer la mà a l’església, o no tenir ni la delicadesa de seure a negociar els pressupostos que Catalunya necessita.
Digues que no trobes les llavors i les senyals escampades, els que es veuen afectats per les empremtes marcades del trajecte.
Digues si llances pedres i esperes de tornada flors, en un inconscient afany de no mirar el destí.
Digues que lamentes i que per cert, els plecs et deixen amb més dignitat.
Digues la veritat dolorosa, digues la penúria, la misèria humana del germen.
Digues què aprens tot el temps, que de vegades entens i d’altres no.
Que no es justifica allò injustificable.
Que les excuses ja s’han d’ acomiadar i que després de tant, vas vibrant a contracorrent, perquè t’animares, perquè vas confiar i ho saps, la teva singularitat és la teva missió.
“No tot el que publico té un per què, ni un per aquí”
*DIANA VALIMANYA, portaveu de Som per Gandesa
Fes el teu comentari