Fa poc he estat a una festa remember al Mítics Club de l’Aldea: la Festa Contacto, aquella discoteca a Camarles que també és mítica.
La Contacto: al seu logotip posa discothèque perquè moltes discoteques de l’època ho diuen així a la seva publicitat, queda com a més cosmopolita, però ningú utilitza mai aquest terme.
Què fa que encara avui hi hagi memòria popular d’aquella discoteca? L’impacte que té la Contacto a les Terres de l’Ebre i més enllà fa que sigui recordada amb afecte i també nostàlgia. He parlat amb el fill del seu fundador, he fet algunes preguntes, una mica de recerca i ara us ho explico.
L’any 1980 obre les seves portes la Discoteca Contacto a Camarles vora la carretera N-340 amb l’assistència d’unes 2.500 persones. L’emprenedor de tot aquest tema és el deltebrenc Eugenio Figueres Royo (1940-2014), majorista de fruita crescut a terres de Ponent, a Aitona, que mai ha perdut el contacte amb la seva terra natal i que ja fa més d’un any que té al cap aquest projecte.
La Contacto és tot un gran impacte. Hi ha altres discoteques al nostre territori, però cap iniciativa és tan agosarada com aquesta i amb aquestes dimensions. No he pogut aconseguir dades tècniques sobre potència de llum i so, però segurament és considerable. Les empreses instal·ladores provenen de la Costa Brava, on ja tenen experiència.
Sembla que la història de les discoteques comença vint-i-un anys abans a Aquisgrà (Alemanya), on s’ha obert la primera discoteca pròpiament dita del món. La intenció és fer música i ball només amb discos, sense orquestra o grup com fan les sales de festes. Els soldats nord-americans que estan a l’antiga República Federal Alemanya exporten la idea als Estats Units i aviat les discoteques s’escampen pel món amb diverses denominacions segons el lloc: disco, boîte, night club, boliche, discothèque…
Jo no vaig massa vegades a la Contacto, encara no tinc cotxe. Però recordo perfectament com cada nit de divendres o dissabte algú entra per la porta del bar preguntant qui ve a la Contacto? Va perfectament pentinat -amb colònia i sense patilles- portant uns texans curts de turmells que deixen veure els calcetins blancs amb la ratlleta blava i la roja. No rigueu, és la moda!. Ah, i també les sabatetes negres ben llustrades.
La Contacto de Camarles aviat és un punt clau de l’oci juvenil ebrenc en caps de setmana. A vegades, en una nit, poden passar 3.000 persones com, per exemple, la nit de Carnestoltes. Aquesta festa es reactiva per tot arreu amb la recent democràcia, abans ha estat perseguida pel franquisme per irreverent (amb l’excepció de Godall, tinc entès) i l’any 1981 ja es fa el primer concurs de disfresses a La Contacto amb 200 inscrits i una assistència massiva de públic. Des del 1984 hi ha categoria infantil.
La família d’Eugenio Figueres retorna d’Aitona a Deltebre tres anys després de l’obertura. Tota ella està implicada a l’empresa, on poden treballar fins a quaranta persones en alguns moments.
La Contacto va creixent sense parar: hi ha quatre sales de diferents ambients i tretze barres, una revista i una emissora de ràdio FM pròpia (1983), un Restaurant Burguer de 24 hores i una guarderia infantil (1985); també hi ha una sala que ara diríem “chill-out”, una sala de videojocs, Scalextric i billar (1986); piscines obertes tot el dia (1987)… Ha esdevingut un complex d’oci, amb pista de karting, parc aquàtic, mini-zoo… un eslògan de ràdio parla de la “Gran Familia Contacto” o del “Gigante de la diversión” perquè en pocs anys ha duplicat la superfície, arribant a 30.000m2.
La Contacto col·labora en la vida social ebrenca. Per exemple, i me’n deixo moltes altres col·laboracions, amb l’Eslàlom Contacto amb l’Escuderia Baix Camp (1984), o promovent amb el Moto Club Tortosa la Concentració Internacional de Motos Contacto (de 1984 fins 1992) o col·laborant amb els bous de les Festes Majors de Tortosa (1985,1986). També fa events a la pròpia discoteca: demostracions de bellesa (Maria Teresa Franch, 1985) o presentacions de models de cotilleria (Corsetería Massagué, 1986) o sortejos de cotxes, motos o mountain bikes. Els diumenges es sortegen viatges als Sanfermines de Pamplona, París, Venècia, Coimbra, Fàtima, Marroc, Andorra, Mallorca… és un no parar.
El fill d’Eugenio Figueres, Òscar, m’anomena alguns artistes que van passar per La Contacto. Tots de la primera línia del moment, és increïble: Orquestra de Xavier Cugat, Llorenç Santamaria, Los Chunguitos, Martes y Trece, Mecano, Peret, Manzanita, Georgie Dann, Barrabás, María Jiménez, Pedro Marín, Iván, Zombies, Enrique y Ana, Màgic Andreu, Pepe da Rosa…
Una de les activitats de La Contacto que més m’ha sorprès és el sopar i elecció del Polític de l’Any. He localitzat quatre edicions, ignoro qui era el jurat i quins eren els criteris del premi: 1985, Juan Manuel Fabra (AP); 1986 Josep Maldonado (CiU); 1987, Vicente Valero (PSV-PSOE); 1988, Joan Maria Roig (CiU).
Són els anys en que Stevie Wonder fa un espot publicitari encara recordat: “Si bebes, no conduzcas”, diu amb accent nordamericà. Cada dilluns a l’institut o a la feina tothom conta les seves batalletes de dins i de fora de la discoteca. A la segona meitat dels vuitanta obrin més discoteques pel territori, la nit ebrenca té el seu propi circuit amb extensió a València.
La Contacto arriba als noranta amb un tràgic final: el 4 de febrer de 1993 un incendi destrueix la discoteca. Quinze vehicles de bombers desplaçats des de nou parcs de la demarcació intervenen en l’extinció del foc de les nou de la nit fins les sis de la matinada. No hi ha res a fer.
Avui l’esquelet de la discoteca Contacto és objecte de culte de molts afeccionats als llocs perduts i abandonats. Però, sobretot,és el record de la joventut de molta gent ebrenca. Això he pensat mentre estic a la Festa Contacto del Mítics Club i veig que a la pista de ball estic envoltat de persones amb una mitjana d’edat diguem-ne que madura. N’hi ha que han vingut amb les filles també.
Ara ,a festa del Mítics Club, la música disco dels anys vuitanta va sortint dels vinils de José Luis Toro, Cristòbal Sorribes i Raül Sech. M’explica algú que ara no són disckjokeys… ara són dj’s, veigues tu.
Un altre univers perdut, però ens queda la música: he escrit aquest text escoltant a C.C. Catch, Modern Talking, Tino Casal, Rick Astley, Gazebo i Ryan Paris. Quedaria molt bé escriure Tempus fugit i carpe diem, però això és com escriure discotèque, que ningú ho diu. Millor dir xeic, lo temps passa volant, aspavil!.
Agraïments:
Òscar Figueres Bosch, Joan Pla Rodriguez.
Bibliografia:
Contacto. La Història Oficial. Marina Pallás Caturla i Quimo Panisello Gamundi. Editorial Onada. Benicarló, 2023.
Setmanaris de l’època (1980-1995): La Veu del Baix Ebre, Informes, Ebre Informes-Migjorn, L’Ebre.
Fes el teu comentari