“Espanya és un Estat molt poderós”, va dir el president Pujol, no fa gaires dies. Qui té el poder ja és poderós per excel·lència. Disposa del govern, signa els decrets, ordres i defineix la política a seguir. Té un parlament i les xarxes ministerials esteses per tot el territori. I cada ministeri, departaments que poden maniobrar segons la seva conveniència, inclús emprant falsedats, si els convé. Disposen de l’exèrcit, dels jutges, de la policia… Ho tenen tot a la seva disposició i, fins i tot, com la història l’escriuen els vencedors i poden falsejar-la.
Però a les passades eleccions espanyoles amb els 7 diputats d’ERC i els 7 de Junts, les coses van canviar. Sánchez per governar necessita aquests 14 diputats. Els equilibris dels catalans amb el PSOE, són importants. Ni a uns ni als altres els convé xafar-los. Els socialistes han de plaure forces regionals ben diferents que li donen suport. Vet aquí que quan presenta una llei de la pujada de pensions, la inclou dins un paquet de 80 lleis més. El PSOE passa per una maroma no gens fàcil per seguir governant. I el decret òmnibus és la solució que ha establert, barrejant lleis de tota mena. Però Junts, que naturalment desitja l’augment de les pensions, i fins i tot demana que s’apliquin segons els increments dels nivell de vida que significaria pels catalans poder cobrar més que a altres zones de l’Estat, es va negar a votar el paquet d’una vuitantena d’accions incloses dins l’òmnibus. Ja havia avisat que si no complien els acords establers votaria en contra. Promeses de finançament, de rodalies, d’immigració, d’amnistia …entre molts altres, signades per ambdues parts que se les emporta el vent! I Junts ho va manifestar clarament; si el PSOE no compleix l’acordat, votaria en contra.
El poder de l’Estat espanyol sobre Catalunya va nàixer el 1714, i dos anys més tard, pel decret de Nova Planta ens van convertir en “terra ocupada i conquerida”. Van anul·lar les nostres institucions i ens van imposar les seves lleis. I durant els darrers 20 anys les hem patit intensament en el moment de reclamar igualtat de tracte. El Parlament de Catalunya va aprovar un Estatut, amb el qual es pretenia solucionar els conflictes polítics ancestrals entre Catalunya i Espanya. Es va aprovar també a les Corts de l’Estat, és va convocar un referèndum admès per la majoria dels catalans. L’Estatut aprovat es va desmuntar gràcies a un Tribunal Constitucional que va anul·lar diferents articles que eren la base del conflicte i inclús alguns que estan vigents copiats idènticament d’altres estatuts d’autonomia. Allí són vigents i a Catalunya no ho poden ser. I d’aquí nasqueren les reivindicacions dels catalans quan tots els passos donats s’ajustaven a les lleis imposades per Espanya. Però les condicions de conquesta de fa segles, “Els catalans sou el nostres súbdits”, segons el Decret de Nova Planta i “els diners dels catalans són d’Espanya”, com ens ho recorda el Sr. Emiliano Garcia-Page, president de Castella-la Manxa són les normes que prevalen.
Amb l’Estatut anul·lat de forma improcedent, Catalunya va demanar la independència. Cada pas que feia el govern, el Parlament i els seus diputats, tot era negat amb el suport del PSOE, fins arribar a la presó el govern del moment i encara avui tenim a l’exili al president de la Generalitat, Sr. Puigdemont, malgrat les amnisties i amb la justícia que no vol complir el que acorda el legislatiu. Als nostres presidents, quan s’han resistit al que manen de Madrid, se’ls ha empresonat, afusellat o exiliat. Per això el president Pujol, afirma la lapidària frase!
Sempre en sortim perdent. Es barallen entre ells i ens fan barallar entre nosaltres; uns defensen el que els jutges prevaricadors sentencien amb proves falses, si els cal, i quan s’ha llençat la infàmia alguns ho prodiguen i els fan costat per raons polítiques. I d’aquí neixen les baralles interiors de l’ANC, Òmnium i els partits polítics catalans independentistes. Fins i tot, actuen directament sobre les mateixes eleccions, falsejant documents com el diners que el candidat a alcalde de Barcelona, Xavier Trias, tenia a Suïssa amagats, publicat a primera pàgina d’un periòdic de Madrid. En un país normal, el director d’aquell diari se l’havia de jutjar i empresonar. Però no! Suposo que milers d’espanyols i alguns catalans l’haurien recompensat erigint-li un monument a la plaça de Colón de Madrid per la falsedat publicada. A Sandro Rosell, expresident del Barça, el van tenir dos anys engarjolat i quan s’ha demostrat que no tenia cap culpa, no s’ha responsabilitzat als que el van sentenciar. I de la setantena de corrupcions del PP, com el cas Bárcenas, que es va demostrar que es repartien sobres de diners negres entre els membres del govern, tot ha quedat “aigua de borraines”. El president Pujol, que també ho ha pagat amb la seva pròpia pell, sap que Espanya té molt poder. I si cal es creen invencions per destruir la nostra convivència!
Ara tenim els pressupostos per aprovar de l’Estat, de la Generalitat i de Barcelona, on el PSOE necessita els suports d’aquells que foren humiliats, condemnats, perseguits i empresonats. Sense complir els acords signats entre les parts és natural que els partits independentistes li demanin responsabilitats. O és que hem de ser obedients, no obrir la boca i ja faran el que voldran? On és que el català per expressar-se al Parlament Europeu? On és l’amnistia dels presos polítics? On el traspàs de les competències en immigració? On és el finançament singular? Que succeeix amb els trens de rodalies? Mentre no s’aprovin aquestes lleis que beneficiïn Catalunya, són preses de pèl. I l’increment de les pensions arribaran perquè tots els partits –TOTS- volen que pugin, malgrat la demagògia de culpabilitat que ara expressen els del PSOE i els seus escolans del PSC, sempre obedients, i si cal en contra dels interessos dels catalans.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari