Era mitja tarda i vaig anar a comprar. Passava pel carrer Major de la meva ciutat, Gandesa. Ja fosquejava i tota la gent que vaig trobar parlaven entre ells en castellà. Joves, grups de xavals, vestits amb les jaquetes negres amb caputxa, i matrimonis joves acompanyats per criatures. Eren nouvinguts, la majoria d’ells colombians. I el meu municipi no és que sigui molt gran malgrat tenir el títol de Ciutat que ens enorgulleix, i haver-ho aconseguit per defensar la part guanyadora fa gairebé 200 anys d’una de tantes lluites dinàstiques d’espanyols; isabelins vencedors i carlins perdedors! I quin paradigma quan la gent d’aquest poble eren carlins per essència, creença i tradició. Però manava el jutge Larrea, alcalde major, imposat per Madrid, i ajudat per unes famílies de terratinents significats, alçaren la gent a defensar les fortificacions i la guerra urbana va durar més de dos anys, assetjats per les tropes carlines. El poble va defensar-se dels atacs del general Cabrera, i els rics, en acabar-se la guerra s’hi feren més, comprant a preus ridículs les propietats eclesials, gràcies al Decret de la Desamortització.
Gandesa, ha estat essencialment un poble agrícola, així com la majoria dels pobles de les nostres comarques. I ho va ser fins a darreries del segle XX quan es van engrandir unes industries locals creades vint anys abans, gràcies a l’esforç d’alguns empresaris i joves treballadors que deixaren la terra per passar-se a la indústria. Avui Gandesa és un poble industrial i de serveis. Continuen havent pagesos, cada any menys que l’anterior, i s’han creat cellers amb renom internacional gràcies a les garnatxes i els vins excel·lents que elaboren, com també a Batea, Bot, Corbera o Vilalba. Però empreses industrials amb esperit de creixement ocupen de ple els terrenys del polígon industrial, i en sol·liciten de nous per donar cobertura a les ampliacions.
Aquestes empreses necessiten obrers i tècnics de tots nivells. Una font de contractació podrien ser immigrants que no disposen de papers i els empresaris no els poden incloure a les plantilles perquè les lleis estatals no ho permeten. Avui la majoria de feines de baixa condició estan ocupats en bona part per gent arribada de fora. Els del país, que aquestes feines les realitzaven ells fins fa ben poc, ara, els seus fills, han estudiat, molts són universitaris i acaben marxant dels nostres pobles per exercir de les professions a qualsevol indret del món. De pagesos que era la principal activitat econòmica de la zona, en queden pocs i l’edat mitjana s’apropa als 60 anys. Cada campanya veiem noves terres que no es llauren i s’abandonen. Pastissers, ferrers, fusters, sastres, sabaters, basters, tallers mecànics, botiguers, paletes i activitats complementàries, molts d’ells, es queden sense relleu professional. Per tant els nostres pobles (els de les comarques agrícoles i de l’interior) els seus fills també migren. Però amb el greu condicionant que se’n van els universitaris i ens arriben gent normalment poc qualificada. Tant és així que hi ha manca de gent per constituir juntes directives culturals, esportives o socials, i inclús per la formació de nous ajuntaments.
Existeix la diferència entre els municipis amb indústries i serveis i, els més petits, agrícoles per excel·lència. Als industrials hi acudeixen més immigrants que als agrícoles. I on els pagesos són majoritaris tenen el handicap que els grans es moren, per raons naturals, sense deixar continuadors, perquè els joves se’n van, moltes cases es queden buides i abandonades, s’enderroquen, les terres s’ermen, el pocs comerços no poden mantenir-se, les farmàcies, els bancs i les asseguradores, han de baixar persianes per manca de rendibilitat i, fins i tot, les parròquies es queden sense rector o metge. Tot plegat un desconcert que porta a la resignació als que es queden, davant la possible desaparició com a poble, i veuen com una benaurança quan alguns immigrants arriben per accedir a alguna feina. Aquests porten xiquets i potser amb dos o tres nous alumnes més poden mantenir oberta l’escola municipal.
A Gandesa tenim residents cridats per gent arribada que han trobat habitacle i feina però els nouvinguts (a vegades familiars cridats per ells mateixos), necessaris per cobrir vacants de feina, no es poden col·locar per no disposar dels documents en regla. La majoria no estan censats. Viuen rellogats, molts amb l’ajuda dels seus parents arribats de forma precària. Per tant, aquest tema cal meditar-lo profundament. Persones grans, moltes són cuidades per servents arribats de nou. La feina que aquesta gent troben és una ajuda directa per ells i els seus, però principalment per les persones que atenen, que s’han quedat a casa i deixen un espai per l’administració per altres que ho necessiten més que ells i han de fer cap per necessitat a una residència. Per alguns pagesos són l’ajuda necessària per atendre el conreu de les seves terres quan s’han fet grans i no poden cuidar-se’n. I centenars d’emigrants treballen a altres tasques que ajuden al desenvolupament dels nostres pobles.
El nostre Estat, com la majoria dels rics del món, no han sabut entendre el problema. Els anys 50 molta gent de les comarques marxaren a treballar a Alemanya, Suïssa, Veneçuela o Argentina. En canvi a l’actualitat en som receptors i gràcies a ells molts negocis i indústries funcionen per la productivitat que aporten. La majoria dels que arriben busquen la democràcia, la llibertat religiosa i les oportunitats d’una vida millor pels seus fills. Tant és així que romanesos arribats fa 30 anys, alguns dels seus fills ja tenen carrera universitària, han creat empreses, tenen assalariats al seu compte i formen part de la comunitat havent-se integrat totalment als municipis. Alguns formen part dels ajuntaments com a regidors i membres de les juntes directives d’entitats esportives o culturals.
Caldria estudiar amb profunditat el problema migratori. Tots provenim del fenomen. Uns de fa segles i altres de pocs anys. Però plegats necessitem entendre’ns, ajudar-nos i emprendre camins nous. I Catalunya necessita una lleia especifica per tal que els que ens arriben de nou, puguin cobrir les necessitats de feina existents, disposin de papers, tinguin un habitacle digne i els seus fills formin part d’una nova societat que parli el català, entengui que aquest País, treballi per millorar les seves estructures familiars i pels pobles que els han donat rebuda. Per tot això que he comentat, caldria que Catalunya disposés de competències totals en aquest tema. El PSOE no sap massa on va en aquest aspecte. Esperem disposar-les per atendre les nostres necessitats!
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari