Havia començat a escriure un article sobre els pagesos, per un tuit que vaig llegir i em va fer pensar…
Engegar una plantació és més que una acció econòmica, és un acte de fe.
Per moltes previsions que un pagès faci per al futur de la seva plantació, poden passar mil coses que no es poden controlar. Crisi de preus, guerres comercials, inclemències del temps.
Si tens explotacions petites la cosa ja s’agreuja perquè després estàs pendent de l’intermediari, llavors cal conrear més per poder subsistir, per tant, es conreen més hectàrees de terra. En definitiva, sense collita els pagesos no són res, un producte de gran qualitat pot valdre molt més, però així i tot sempre has de poder collir. Si la collita no te la paguen, no té cap sentit produir-la…
Tot i això un pagès se sent orgullós de ser pagès i continuar el llegat dels seus avantpassats. Ara aquí entrarem amb el problema generacional, i com diu el nostre conseller Òscar Ordeix:
“El relleu generacional és un eix de govern, perquè cada jove que plega és un fracàs de la societat, i cada explotació que no segueix és un problema per al país”
Després veus als pagesos, als pescadors amb tota la nova problemàtica que bé dels despatxos, que els carreguen de normes que complir, i no tenen la idea de com és possiblement un peix fins que els hi serveixen al plat… Ells continuen estimant el que fan, aquesta passió, que en molts casos és una forma de vida autèntica, és el fruit d’una vocació única.
Llavors que me’n dieu d’altres professions com els polítics, que està passant?
Com poden avui dir una cosa i demà una altra, com podem anar en contra del poble que l’ha votat. Com poden tergiversar tant la veritat i la raó del fet. No s’entén…
Ens passem la vida treballant, pagant, estudiant, lluitant, algun estona de relax i quan arribem a l’edat de jubilació que cobrem menys del que normalment hem estat acostumats, que si no has cotitzat prou anys, no tens dret o una pagueta, i quan uns pensen a pujar encara que siguin vint euros (ja tens el pa de quasi un més… ) com es poden oposar a una cosa així, tan rics són?
Hi ha gent tan pobra que l’únic que té son, diners!!!
“Mentir constantment no té com a objectiu fer que la gent creï una mentida, sinó garantir que ja ningú cregui en res. Un poble que ja no pot distingir entre la veritat i la mentida no pot distingir entre el bé i el mal. I un poble així, privat del poder de pensar i jutjar, està, sense saber-ho ni voler-ho, completament sotmès a l’imperi de la mentida. Amb gent així, pots fer el que vulguis.” (Hanna Arendt).
Es veu que no s’ha avançat gaire… aquest cap de setmana s’ha creat un avalot davant d’una informació errònia que algú ha escampat i no ho ha verificat a les fonts del govern. El poble s’ha aixecat amb preocupació quan no tindrien que tenir-la.
Algú m’ha dit: “Ha ajuntat més als partits majoritaris independentistes un helicòpter que el tema de la independència i el país que havien de portar…”
I pel que es veu aquesta gent, ni país, ni helicòpter, ni independència, ni res de res.
Si ens traslladem a diferents Ajuntaments, el caliu que regna quan hi ha un ple, és risori. Si, jo soc política, però no entenc aquesta política, és perfecta per rodar un sèrie i anomenar-la “draps bruts”.
En un món on constantment som impulsats a perseguir metes materials, oblidem que la riquesa real està en allò que els diners no poden comprar, oblidem perquè estem a la cadira que ens han ficat i oblidem que una entesa faria que el territori anés millor.
De què serveix tenir èxit i ser el gall que més crida si no tens temps per gaudir-ne, ni una ment tranquil·la per apreciar-ho o llibertat per decidir el teu propi camí, quan al final has d’escoltar als altres…
Les relacions sanes fan que la vida sigui satisfactòria i significant, i dic les sanes, perquè avui dia, no saps qui de tots et clavarà el ganivet. Que trist!
La vida d’avui dia és un constant caure en el buit amb l’esperança de trobar el fons sense poder-lo assolir mai… aquesta per a mi és la vida actual, la del consum, la de l’espectacle, la del global amfiteatre dels mitjans massius, les xarxes socials i la saturada exposició a la calúmnia.
Em quedo amb els pagesos i els pescadors que al final sempre entenen la vida tal com és i se senten honrats, privilegiats d’estar a prop de la terra i el mar, i de tenir l’oportunitat d’alimentar al món…
Fes el teu comentari