Aquests dies s’ha estrenat el documental Sí Als Bous en diferents poblacions de les Terres de l’Ebre. El divendres 7 de febrer a Tortosa, davant de més de setanta persones, dissabte dia 8 a Amposta amb un públic d’unes vuitanta persones, i dijous 13 a Roquetes, on em diuen que hi havia una trentena d’espectadors. El documental ha estat premiat al Festival de Cinema de Nottingham (Anglaterra) i seleccionat al festival K-Lidoscopi (País Valencià). El director és un jove ebrenc, Jusep Moreno, qui ha treballat amb un bon equip de talent ebrenc per a gravar, muntar i presentar el documental. Moreno va dir a la presentació que és el primer documental a favor dels bous (i, implícitament, en contra de les “festes” amb bous). I té raó.
El documental mostra gravacions de diferents tipus de “festa” – bous capllaçats, bous a la plaça i bous embolats. Algunes gravacions estan fetes gairebé sense fer cap tall de principi a fi de l’activitat. I sense narrador. Qui parla, qui explica allò que està passant amb els bous, son els bous mateixos. A través d’escenes llargues, amb primers plans dels bous, les seves expressions i els sons que emeten, els animals expressen i transmeten allò que senten. Sense cap “veu en off” explicant-nos res, Moreno deixa en mans dels espectadors la tasca d’avaluar allò que està passant. I funciona. Crec que qualsevol persona amb una mica d’empatia i humanitat pot veure el patiment i dolor del bou, i també adonar-se’n de que tota aquesta crueltat només té un fi – la xalera d’unes quantes persones.
És una pel·lícula difícil de mirar, hi ha moments on vols apartar la vista o tapar les orelles davant de tanta crueltat i violència sense sentit. I precisament per això, recomanaria que ho veiguessen tothom, des d’estudiants d’institut fins els nostres polítics i representants d’institucions que permeten i promouen aquests actes violents als seus pobles. Els mateixos polítics que, quan es parla dels bous al Parlament o quan es comença una campanya per acabar amb els correbous, sempre diuen “Ei, no podeu venir des de fora a dir-nos el que podem fer. Això hem de debatre i decidir aquí”. Doncs, aquests dies els nostres representants polítics tenien l’oportunitat perfecta per a venir, escoltar i debatre el tema al voltant d’un documental fet a les Terres de l’Ebre amb talent ebrenc. Però no va ser així. Si no m’equivoco, a Tortosa, on es fan bous a tres EMDs, de càrrecs electes i altres representats públics i institucionals només va venir una regidora a l’acte, la Mar Lleixà (Primera Tinent d’Alcalde i Regidora de Cultura entre altres responsabilitats), quan, com tots sabem, normalment acudeixen un o més representants de cada partit a actes així. A Amposta, el mateix cas, em diuen que només hi havia una regidora.
Però no vull quedar-me amb l’actitud lamentable d’alguns polítics ebrencs que permeten maltractar animals a canvi de quatre vots i/o per a repartir diners públics entre la gent que hi viu d’aquesta aberració. Tal com he dit, les tres presentacions han tingut un èxit de públic notable per ser el primer cop que es fa alguna cosa així, amb unes aportacions molt interessants en les tertúlies posteriors. I tot gràcies a la valentia, talent, ganes de canviar les coses, i l’espenta per a fer-ho d’un grup de joves ebrencs (i la gent que ha col·laborat econòmicament per tirar endavant el projecte). Gent que no en té prou amb dir “A mi no m’agrada això però què hi hem de fer?”. Gent d’aquí que vol canviar les coses d’aquí per al bé de tothom.
Tal com he dit, el director del documental aconsegueix molt bé el seu propòsit – que els bous parlen. Però jo afegiria la reflexió que, indirectament, la societat parla també en el documental i ens deixa un retrat força desagradable i preocupant. Els bous bramulen d’una forma esfereïdora i pateixen; intenten escapar d’aquest infern, peguen cops o simplement es giten esgotats i desesperats – i tot això en mig d’una multitud de gent, molts d’ells joves, adolescents i nens, cridant com a bojos, rient-se quan els bous es peguen cops, gaudint amb el dolor i patiment, histèrics per lo que pot passar, torturant i turmentant-los constantment. I per a què? Per a divertir-se. La lliçó que jo m’emporto de la sala és que estem promovent des d’institucions públiques que els joves aprenguen que la crueltat, la violència, i exercir el menyspreu envers uns altres éssers vius simplement en nom d’una suposada xalera, és acceptable i divertit. Parlem clar. La immensa majoria de gent que hi participa en els actes son nois i homes. Estem animant i premiant amb el seu moment de glòria el fet de que els nois i homes puguessen passar-ho bé exercint violència i crueltat. Tal qual.
A les escoles i instituts es parla constantment de valors com l’empatia, la generositat, el respecte, la pau, la tolerància, i la no-violència. Però a les notícies veiem que la violència segueix sent una llosa per a la societat, tant a gran escala com a ‘petita’ escala en les relacions entre persones. Molts estudis han advertit com afecta al desenvolupament i caràcter dels joves això de veure i viure la crueltat envers els animals des de petit. Però, mentre per una banda sortim a la plaça de l’ajuntament amb les pancartes “No a la violència (masclista, racista, homòfoba…)”, per una altra banda banalitzem i blanquegem la violència amb aquestes “festes” i demostrem lo “divertit” que és menysprear i dominar un altre ésser.
Hi ha molts altres punts que es podrien comentar com les fal·làcies argumentals, les comparatives absurdes i les excuses lamentables que gasten els que viuen de la “festa”, o la mentida que és una cosa de tot el territori i de tots els ebrencs, però ja els he tocat en articles anteriors (aquí en trobareu cinc!). Avui em quedo amb aquest punt – a les Terres de l’Ebre tenim una bona oportunitat per a reflexionar sobre la violència del nostre dia a dia i treballar per a reduir-la. Per al bé dels bous, i per al bé dels humans. Fem-ho?
*BRIAN CUTTS, professor i pare
Fes el teu comentari