Quan any rere any als pressupostos generals de l’Estat es pressuposten les inversions que s’han de realitzar a Catalunya i només se n’inverteixen la meitat, vol dir que cada any queden obres per fer o que es tornen a aplicar als pressupostos següents per acabar-les o per començar-les. Això significa que l’estat s’ha estalviat diners pressupostats que s’havien d’invertir en obres al nostre territori, que als següents pressupostos s’apliquen per altres conceptes. Aquest fet succeeix tots els anys; algunes anualitats només s’inverteixen el 40% i altres, amb molta sort, se n’inverteixen el 60%. Queden centenars de milions per gastar cada any en obres que s’haurien d’haver pagat d’aquell pressupost que l’Estat se’ls estalvia i així el catalans no disposem de serveis que necessitem pel correcte desenvolupament empresarial i social del territori. Existeix la paradoxa que a la comunitat de Madrid sempre se’n gasten el doble dels que es pressuposten. Si se n’han pressupostat 1000 se’n gasten 2000. A Catalunya si se n’han pressupostat 1000 se’n gasten uns 500. L’adagi castellà ja ho diu clarament: “Quien reparte se queda la major parte”. I a Espanya ho practiquen sense miraments; sempre a favor de Madrid però sortint-hi perdent Catalunya.
Aquesta manca d’inversió arrastrada any rere any ens porta a que rodalies no funcionin, que sense informació s’anul·lin recorreguts previstos de trens, que viatgers quedin atrapats a meitat del trajecte i hagin d’acudir caminant per sobre les vies a l’estació més propera, universitaris de diferents poblacions que han d’arribar a l’hora a Barcelona, Tarragona o a altres destinacions, no poden assistir a les classes. També pel mateix motiu professors que es desplacen a les universitats i aquell dia s’ha d’anul·lar l’ensenyament. O els malalts que van als metges a diferents hospitals de Catalunya que hi arriben tard o no hi poden arribar. En definitiva, tot plegat representa pèrdues milionàries per les empreses i pels particulars per culpa de la deixadesa de l’Estat. A Catalunya ens tracten com si fóssim una colònia i estem deixats de la mà de Déu de fa molts anys.
El mateix succeeix a les carreteres. L’autopista A7 és un vertader desastre de quan no es paguen els peatges, sense haver previst prèviament que s’havien d’eixamplar les vies de dues a tres o de tres a quatre, per evitar les llarguíssimes aturades de vehicles quan es produeix un accident que dificulta el pas dels altres que hi circulen. I a més es produeixen accidents que si es disposessin de més vies es podrien evitar. El semblant esdevé a les carreteres nacionals, com tenim l’exemple a Gandesa; la variant Gandesa-Corbera que es va aprovar fa 30 anys, encara avui no s’ha construït. Per no disposar-la, cada dia han de passar pel mig de Gandesa, que és una cruïlla de camins, centenars de camions carregats d’animals vius amb els mals olors que provoquen a la població, i els enrenous de vehicles que es produeixen a la plaça de la Farola on hi conflueixen el trànsit de quatre carreteres i tres carrers de la localitat. Hi ha moments que s’hi troben quatre o cinc camions de gran tonatge que paren els vehicles que pugen, baixen o creuen els carrers. Un vertader desastre diari quan de fa dècades disposaven del projecte redactat, a punt d’executar-lo, inclòs el de l’impacte ambiental, que va exhaurir-se l’any 2014. En aquests moments sembla que passats tants anys se’n redacta un de nou però ningú sap quan les obres començaran i si algun dia Gandesa disposarà de la variant tant necessària. A més havia de solucionar també el pas per Corbera però segons diuen el projecte només l’han redactat només per Gandesa. Si aquest darrer el veiem construït, tardarà trenta anys més a construir-se la variant de Corbera?
Ara d’aquestes realitats alguns polítics en diuen DESINVERSIÓ. Això no és desinversió; és deixadesa; és oblit; és menystenir-nos i no voler complir els compromisos adquirits de fa anys. Ara perquè mana el PSOE i abans perquè manava el PP. Però queda clar per aquest fet, que Catalunya es considerada com una colònia; ens tenen per pagar i els diners que se’n van a l’Estat, marxen i no tornen; es difuminen pel camí. Paguem més impostos que ningú, estatals, autonòmics i municipals, per atendre les més peremptòries necessitats i en canvi no rebem les consideracions que ens corresponen. Resulta resolutiva l’expressió de Garcia-Paje, president de Castilla la Mancha, quan diu que “el dinero de los catalanes és de todos los españoles”.
Per tant no és tracta de desinversió –és en realitat un maltractament- perquè tenim trens que funcionen pitjor –o arriben tard- com en temps de les màquines de carbó. O les autopistes havien de preveure que s’havien d’eixamplar de fa anys i no s’eixamplen, abans de fer-les gratuïtes com ho son la majoria de l’Estat. El Corredor del Mediterrani l’han construït per Madrid i no entre Cadis i Girona, on existeix el potencial exportador més elevat de les Espanyes, incrementant el transport de mercaderies a Europa amb camions per l’autopista de la costa, augmentant el preu dels productes, provocant accidents i lentitud en els desplaçaments. En definitiva: NO ES DESINVERSIÓ. És una presa de pèl descomunal quan resulta que el nostre dèficit fiscal anual –el de Catalunya- ratlla els 22.000 d’euros perquè els diners dels nostres impostos estatals es fonen pel camí i no retornen a Catalunya i a sobre paguem 18 taxes per altres conceptes que a Madrid no les cal cotitzar perquè allí fan i desfan sempre a favor seu. El PSOE que mana a Catalunya i a Espanya diu que ho solucionaran; paraules moltes, estimats lectors; realitats poques, que es tradueixen en maltractament.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari