L’any 711, amb la batalla de Guadalete, els àrabs van entrar a la Península Ibèrica, van avançar ràpidament fins a travessar els Pirineus i van arribar a Aquitània. Amb la batalla de Poitiers, el 732, els francs els van fer retrocedir cap al sud.
La permanència dels àrabs a Catalunya va ser molt desigual en el temps. Girona i Barcelona van ser reconquerides el segle IX, mentre que Lleida, Tarragona i Tortosa ho van ser el segle XII. Durant el segle XIII Jaume I va reconquerir Mallorca i València.
El temps d’estada dels àrabs en aquestes terres ha deixat petjada tant en el lèxic comú com en la toponímia. La denominació més comuna amb què els catalans designaven els àrabs era moro. La mateixa denominació apareix també en algunes expressions, com “prometre l’oro i el moro”, “fer més por que una fragata de moros”, “afarta’m i digue’m moro”, “o tots moros o tots cristians“.
L’Enciclopèdia Catalana diu que aquesta expressió significa que la justícia ha d’ésser igual per a tothom.
Jo, soc catòlica, apostòlica, romana i soc practicant. Natres creiem que hi ha un únic Déu, omnipotent i etern. Déu no és un jutge, sinó que és amor infinit. La convicció fonamental en el cristianisme és el manament de l’amor, que Jesús va recordar constantment al llarg de la seva vida.
En el cristianisme hi ha també la convicció que cal construir el regne de Déu a la terra, és a dir, fer possible la justícia, la pau i la veritat gràcies a l’ajuda de Déu.
Es calcula que actualment hi ha uns sis mil milions de persones cristianes repartides per tot el món, distribuïdes en múltiples esglésies i branques d’aquesta tradició.
Ser musulmà consisteix, sobretot, a reconèixer la unitat de Déu i acceptar Mahoma com l’últim profeta de Déu. Mil vuit-cents milions de persones al món creuen en aquests dos principis.
En aquests moments estem tots barrejats a Catalunya, millor dit; compartim pobles, educació, sanitat, serveis socials, treball. Però comença a haver-hi un estigma amb les dues religions. Això és degut al fet que uns són els amfitrions i ho donen tot i els altres ho agafen, però no s’adapten.
També cal dir que els catalans hem arribat a sentir com un president de la Generalitat va felicitar el ramadà i, en canvi, es va inventar felicitar el solstici d’hivern per no dir Nadal, per no ofendre a la població no-creient cristiana.
Enguany, la coincidència del Ramadà amb la Quaresma també ha permès fer “moltes similituds” entre religions i vivències d’alumnes.
La Quaresma havia estat, fins no fa massa temps, una època de l’any diferent de la resta. Significava un canvi d’actitud i de manera de viure que, durant set setmanes, afecta els costums i fins i tot la forma de menjar. Les prohibicions alimentàries han estat durant dècades els preceptes més coneguts i característics de les setmanes posteriors a Carnaval, establerts sobre la base del sacrifici i penitència que s’havia de fer per preparar la Setmana Santa. Llavors nosaltres els cristians els divendres no mengem carn, per què no podem tenir el mateix dret a què a l’escola als nens els divendres de Quaresma els serveixin peix?
El ramadà, el més sagrat dels musulmans en el qual no poden menjar, beure ni tenir relacions sexuals durant el dia, es deixa sentir en diferents àmbits com l’educació, ja que dejunen alumnes fins i tot de primària. Volen fer-ho fins i tot nens de 7 o 8 anys i a secundària el seguiment és generalitzat. Escoles expliquen que a vegades el ramadà provoca conflictes dels alumnes amb els monitors de menjador o que hi ha nens que vomiten per haver-se atipat la nit anterior.
Només faré aquesta reflexió, l’ús del vel a les aules també genera controvèrsia. Hi ha hagut diversos casos que han arribat als tribunals amb sentències a favor i en contra de les sancions imposades per alguns instituts a les alumnes que portaven vel islàmic. Segons consideren alguns juristes espanyols, estigmatitzar el vel com a símbol de discriminació és contraproduent per als objectius de l’educació en igualtat i respecte als drets fonamentals. La raó és que creuen que la prohibició del mateix vulnera diversos drets constitucionals, com el de la llibertat religiosa. Però la llibertat religiosa hauria de ser per a tots iguals, bidireccional. O tots moros o tos cristians!!!
Hi ha persones “que viuen d’esquena a la resta, però al cap i a la fi la clau és el respecte. La integració hauria de ser bidireccional i obligatòria, així com aprendre l’idioma del país al qual vens i conèixer-ne els costums”
Jo no sóc racista!! Sóc catòlica, progressista i catalana!!!
”Quan conec algú no m’importa si és blanc, negre, jueu o musulmà. Només cal saber que és un ésser humà” Francisco de Quevedo
Fes el teu comentari