Sovint hi ha moments històrics que t’han marcat tant a la vida que penses que tothom els coneix i que no cal tornar a explicar-los. Però, evidentment cada persona és un món i ha viscut la seva vida. Per això, en molts àmbits – però avui vull centrar-me en temes com drets socials, lluites, i cultura – paga la pena compartir, repetir, i transmetre aquests moments i experiències. Encara més quan potser El Sistema o els mitjans tradicionals ja han passat pàgina i hi ha un cert interès en no mantenir aquesta xarxa de coneixement. Així que penso que cal deixar per escrit quatre ratlles sobre una artista lluitadora, la Sinéad O’Connor, i allò que va fer. Com en aquells temps quan les iaies explicaven històries i llegendes al voltant de la llar, doncs a natros també ens toca transmetre coneixements.
Sinéad O’Connor va néixer al 1966 i amb només 20 anys va treure el disc “The Lion And The Cobra”, un disc ple de vitalitat, força i amb una veu com poques. Cançons com Mandinka o Troy salten del vinil per a captivar i embadalir l’oient. Anys després, Sinéad explicaria que Troy estava inspirada en els abusos i maltractament que va rebre de sa mare quan era petita.
Sinéad va arribar al món de la música molt jove amb aquest disc però no es deixava trepitjar. S’assegurava de fer les coses com ella volia, i no ser una altra noia ‘modelada’ per als gustos dels productors de música, cosa que li va portar diversos problemes. El segon LP “I do not want what I haven’t got” (No vull res d’allò que no tinc) va sortir al 1990. Un altre disc ple de cançons contundents i el seu èxit més gran – la seva versió de la peça Nothing Compares To You. La seva veu dona una profunditat a la cançó com pocs cantants haguessen pogut fer i el vídeo emocional afegeix el punt que et pot arribar a trencar el cor. El dolor, solitud i anhels desesperats que transmet la seva veu també beuen del pou de la seva infància, els maltractaments que va rebre a casa i el trencament de la relació amb les persones que l’havien de cuidar. Per cert, anys després, quan es va trobar amb el músic Prince, autor de la cançó, ell també la va maltractar físicament.
Tal com he dit, Sinéad volia escriure i cantar però sobretot volia viure la seva vida, i confrontar i superar els traumes de la infància a traves de la musica, i lluitar per diferents causes i per la gent que pateix. Una jove que posava els seus principis per davant de tota altra consideració. Sempre va lluitar pels drets de les dones i els infants a Irlanda. Va ser clau el seu suport explícit i actiu en les campanyes de llibertat d’avortament i divorci a Irlanda. Al 1990 es va negar a cantar en el programa de comèdia als Estats Units, Saturday Night Live perquè en aquell episodi sortia un humorista conegut per el seu ‘humor’ masclista, racista i homòfob (un humorista que gastava les mateixes excuses que coneixem molt bé aquí a Catalunya com “només és una actuació, no el que penso com a persona” i “és llibertat de l’humor”, excuses que es podrien re-anomenar “llibertat a insultar i menysprear diferents grups o col·lectius com s’ha fet sempre”). Va contribuir amb cançons a causes contra la SIDA. Va criticar molt com tracta els artistes la indústria de la música, i concretament va parlar del racisme dins la indústria. En fi, una bona artista i bona persona que bullia dins d’ella amb els sentiments que li provocaven tantes injustícies i problemes al món.
I llavors va arribar el dia que va dir la veritat sobre una de les organitzacions més poderoses del planeta, i els tentacles i devots d’aquest monstre van intentar enfonsar-la. El tres d’octubre del 1992 l’havien tornat a invitar al programa Saturday Night Live per a promocionar el seu nou LP “Am I not your girl?”. Sinéad va decidir cantar War, una cançó de Bob Marley basada en el discurs que l’emperador d’Etiòpia Haile Selassie havia fet davant l’ONU al 1963, denunciant el racisme i injustícies sofertes pels pobles d’Àfrica. Sinéad va canviar un parell dels versos finals per a fer menció explicita també als abusos sobre infants. Va cantar la peça amb tota la força que té la lletra en directe a cappella. En acabar, va treure una foto del Papa Joan Pau II i la va estripar davant la càmera amb un crit de “Fight the real enemy” (Lluitem contra l’enemic real) i va marxar de l’escenari. Hi va haver un silenci del públic com mai s’havia viscut en un programa d’humor i música en directe.
Per què ho va fer? Els lligams entre l’Església i l’abús sexual d’infants (i adults) són nombrosos i innegables així com els intents de negar els fets, tapar-los, i salvar la pell dels culpables. L’Església, amb els seus missatges, sovint ha donat carta blanca a molts abusadors a seguir maltractant en l’entorn de la família, i d’imposar uns ‘valors’ tradicionals que poc tenen a veure amb la igualtat i la llibertat, sinó més aviat amb voler mantenir a les víctimes lligades als seus botxins. Amb el temps Sinéad va explicar moltes coses que s’havien ajuntat en aquesta decisió valenta de trencar la foto del Papa, des d’allò global fins al seu cas personal quan va culpar l’Església d’haver creat gent maltractadora com sa mare.
Però, clar, estem parlant de l’any 1992. Que això passava era un tema que poca gent s’atrevia a dir públicament, i un tema sobre el qual l’Església feia virgueries per a limitar els danys a la seva imatge i a les carreres dels capellans. Faltaven encara nou anys per a que per primera vegada un Papa admetés els abusos dins del si de l’Església al 2001. No va ser fins el segle 21 que es va començar a explicar tímidament el que passava arreu del món. I fins avui dia, contínuament veiem més casos que surten a la llum, tant històrics com nous, en centres lligats a l’Església – i també continuen els intents d’amagar els casos o posar-se al costat dels culpables més que no pas de les víctimes.
En resum, Sinéad va estripar una foto i un tabú – en directe davant de tot el món. La reacció va ser devastadora. Resulta que una institució tan poderosa, tan gran i tan històrica, en el fons és tan fràgil que aquest simple acte els va fer temor. En els següents dies, l’Església es va posar en marxa directa i indirectament per a atacar la Sinéad. Gent famosa com Madonna, Frank Sinatra o Joe Pesci van menysprear, insultar i criticar la Sinéad, arribant fins al punt en que els dos homes (com no) van avisar que Sinéad mereixia que li peguessin. L’Església catòlica li va dir de tot a traves dels seus propis representants també com, per exemple, el Bisbe de Boston qui curiosament dimitiria anys després quan es va descobrir que ell havia tapat més d’un centenar de violacions de xiquets perpetrades per capellans a la seva diòcesi. Altres col·lectius i mitjans van muntar una campanya d’odi i d’abús verbal contra aquella noia de 26 anys que s’havia atrevit a trencar un tabú sobre la institució més poderosa del món.
Dues setmanes després, Sinéad havia de participar en un concert també a Nova York en homenatge a Bob Dylan. Quan surt a l’escenari, gran part dels milers de persones, allà per gaudir de l’obra de Dylan qui havia començat la seva carrera com a cantautor de protesta, comencen a xiular, cridar i insultar-la i no deixen que la Sinéad pugués cantar. Sinéad aguanta tota sola al mig de l’escenari. Els productors del concert li diuen al cantant de country, Kris Kristofferson, que pugi a l’escenari i que tregui Sinéad d’allà. Ell decideix que això no ho farà. Puja, abraça la Sinéad i li diu “No deixes que els fills de puta t’enfonsen” i ella li contesta “No estic enfonsada”. Kris la torna a deixar. Sinéad es gira i diu al grup de músics que no cal tocar, que cantarà a cappella i torna a cantar War. És dels moments més valents i més emocionants que he vist en la vida. Mireu-lo.
Per cert, Dylan, al contrari del que esperava la Sinéad, ni la va defensar ni va dir res sobre el tema. La carrera i vida personal de la Sinéad va fer un gran canvi després d’aquest parell de setmanes. Anys després ella explicaria que no li importava – més bé, li va anar bé – haver de baixar del pedestal de súper-estrella del pop i tornar a ser una artista punki i conflictiva, algú que pot dir allò que sent i fer la música que vol. Musicalment li donava molta llibertat tornar a ser una ‘rebel’. Però va tenir un impacte psicològic i emocional que, sumat als traumes i problemes que ja portava a la motxilla, l’acompanyaria tota la vida. Anys perduts, addicions, depressions, nombrosos problemes mentals, intents de suïcidi, dificultat de establir relacions estables… No obstant tot, amb una força que no sé d’on la treia, va fer molts més discs de música amb una varietat d’estils, va seguir protestant i reivindicant injustícies i problemes socials, i va poder viure la vida que ella volia – a estones. Finalment, però, tot el pes de la vida sumat a problemes greus de salut i altres desgràcies al seu voltant, van ser massa fins i tot per a aquesta dona tan valenta, però tan sensible i vulnerable. Va morir massa jove, a l’edat de 56 anys el 26 de juliol del 2023.
Abans de morir, va publicar el primer volum de les seves memòries; un llibre ple de tendresa, força, humor, i vida. També es va fer un documental excel·lent sobre els primers anys de la seva carrera. En tots dos, Sinéad va decidir explicar un altre tema que se sumava a tot lo que havia explicat abans, un tema que a dia d’avui sabem que ha sigut un dels escàndols horrífics més grans en la història de l’Església.
Amb 15 anys i amb el costum de saltar-se classe i delinquir, robant en botigues, Sinéad va acabar ingressada divuit mesos en una “escola” reformatòria. Aquest centre estava dins del mateix edifici que una ‘Bugaderia de la Magdalena’ i tot baix la mateixa direcció de monges de l’Església irlandesa. Sinéad va veure en primera persona el que eren aquestes bugaderies, i va conèixer gent que havia passat tota la seva vida d’adulta allà dins. Va veure les tombes anònimes en els terrenys del centre. Va patir abusos allí dins però, per sort, ella va poder sortir quan li tocava.
Igual com els abusos sexuals en l’Església, el tema de les Bugaderies de la Magdalena també era una cosa en aquella època que s’anava comentant només entre algunes persones en veu baixa, sobretot entre dones com es veu al llibre i pel·lícula Coses Petites Com Aquestes de la Claire Keegan. Però com que cadascú només coneixia rumors i casos del seu poble, ningú podia apreciar la gravetat de tot plegat.
Al 1993, un any després de l’enrenou de la foto del Papa, es va trobar per casualitat més d’un centenar de tombes anònimes de dones dins dels terrenys d’un d’aquests centres de les Bugaderies de la Magdalena i per fi es va començar a investigar, denunciar i explicar al món el que passava malgrat les reticències de l’Estat i els entrebancs i la negativa a ajudar per part de l’Església. Eren uns centres gestionats per l’Església i estesos per tot el país des de feia gairebé 200 anys on havien ingressat dones ‘perdudes’ com es deia. O sigui, dones que tenien relacions fora del matrimoni, mares solteres, dones amb veu pròpia, noies ‘massa guapes’, noies que tenien un novio que a la família no li semblava bé, etc. Noies i dones joves enviades allà per la pròpia família, per les escoles, per la justícia, pels capellans… per a ‘reformar-les’. L’objectiu sobre paper era ‘reformar-les’ amb disciplina, austeritat i treball per a absoldre els seus pecats.
En realitat les usaven com a esclaves rentant i planxant roba per a institucions públiques i empreses privades durant tota la vida si ningú les treia d’allà. Vivien en condicions pèssimes i sofrien tot tipus d’abusos psicològics, emocionals, físics i sexuals per part de les monges i capellans. Moltes van embogir o simplement es van deixar morir; altres van viure allà tota la vida com les dones de més de setanta anys que Sinéad va veure, oblidades per part d’aquells que les haurien d’haver salvat. Es calcula que van passar més de 30.000 dones per aquests centres – més de 10.000 al segle 20 – fins que van tancar les bugaderies a meitat dels 1990s. Moltes dones no en van sortir mai. No se’n saben les dades exactes perquè l’Església a dia d’avui continua sense deixar veure els seus arxius sobre les dones que tenien tancades allà, igual que no han acceptat mai la seva responsabilitat ni han demanat disculpes ni han pagat cap mena de compensació a les víctimes.
Acabem l’article amb un recordatori, doncs, de la valentia i força de la Sinéad per denunciar tot el mal que estava fent o permetent l’Església i per enfrontar-se ella tota sola a aquest gran estament del poder. Agafem les paraules d’algunes dones que van venir al seu poble per acompanyar a la Sinéad el dia del seu enterrament.
“Sinéad va fer d’Irlanda un país diferent quan va explicar l’explotació de les dones a mans de l’Església i l’Estat. Estripant la foto ens va donar a totes el coratge, la força per a seguir. Va empoderar tantes dones. Ella va parlar quan ningú més s’atrevia. Una dona abans del seu temps.” I no marxem sense deixar uns deures. Algú sap si el Convent de les Oblates a Tortosa (Consell Comarcal Baix Ebre ara), un centre per a ‘re-educar’ dones ‘extraviadas i arrepentides’ des dels 1880 fins als anys 1970s com s’explica molt bé en aquest article a la Marfanta, va ser un lloc de pau, harmonia, llibertat i educació, o si també amaguem secrets foscs de la violència i maltractaments que ha exercit l’Església aquí mateix a Tortosa?
*BRIAN CUTTS, professor i pare
Fes el teu comentari