Vaig convidar a Gandesa dos amics que viuen a Madrid. Vam dinar al restaurant de la Fontcalda, a l’aire lliure, oint els cants harmoniosos dels ocells i les granotes xisclant, gairebé a tocar el riu Canaletes. Els amics són advocats de diferents tendències polítiques; l’un vota al PP i l’altre al PSOE, i exerceixen com a funcionaris de l’Estat. Dinant, i comentant sobre l’independentisme català, tots dos ben contraris als nostres sentiments patris, imbuïts pels periòdics madrilenys, les corrents pròpies existents a Espanya contra Catalunya i les televisions oficialistes, un dels dos em va preguntar perquè els catalans no parlàvem l’espanyol. “No seria més fàcil per tots parléssim el mateix idioma, ja que estem a Espanya?”. Abans de poder-li respondre es va anticipar l’altre amic, dient : ”És que dóna la impressió que volguéssiu anar contra nosaltres, parlant diferent, quan l’espanyol és un idioma universal!”. La meva resposta va ser una pregunta: “Per aquesta raó, si l’anglès és més universal que el castellà, per què no demaneu que tots el parléssim?”. “No caldria ni el francès, ni l’italià, ni el mandarí”. “I si tots parléssim un sol idioma, no caldrien traductors i tots ens entendríem”. Uns dies després, comentant-ho amb un altre amic català, em responia: “Sí noi!, és una pena que la majoria dels espanyols, s’enrabien quan ens senten parlar en català”. “Sembla que no saben que els nostres pares, avis i avantpassats el parlaven i nosaltres el parlem de la mateixa manera que ells usen la parla que va aprendre als seus bressols…”
Els castellans, en haver guanyat la guerra de Successió i incorporant-nos dins d’Espanya, imposaren les seves lleis i la seva llengua. Van destituir els nostres governants amb el president del Consell General (ara la Generalitat) amb més de 400 anys d’història, els nostre Parlament i totes les nostres institucions. Tancaren les nostres universitats i els estudiants catalans els concentraren a l’única universitat de Cervera, on hagueren d’aprendre les carreres universitàries en castellà. A l’Audiència de Barcelona els judicis els feren en castellà, malgrat que els processats no el coneixien. Quina justícia era aquella que els subjectes no entenien, ni podien contestar en l’idioma obligat? Per tant, l’odi contra la nostra llengua ve de lluny. Des d’aquell funest 1716, publicant el Decreto de Nueva Planta, a la majoria dels catalans se’ns ha prohibit conèixer la gramàtica catalana i se’ns ha obligat a aprendre el castellà a les escoles, amb l’agreujant que als llibres de text que estudiàvem explicaven que el català era “un dialecto del lemosín”. Amb la reinstauració de la democràcia, el president Pujol va aprovar “La Llei de Normalització Lingüística”, on el català s’havia d’aprendre a les escoles com a idioma propi, sense oblidar el castellà, i a usar-lo a notaries, registres de la propietat, jutjats i diferents departaments estatals. Els jutges, que haurien de ser els defensors de la llei, foren els primers en rebutjar-ho i segons les estadístiques només el 7% dels judicis es celebren en l’idioma propi de Catalunya.
Els tribunals mantenen la implacable campanya contra el nostre idioma, seguint el criteri de la política i dels mitjans de comunicació espanyols. Els tribunals entren de ple a desmantellar la immersió lingüística a les escoles catalanes. I per experiència sabem que ensenyar el català a les escoles no és anar contra el castellà. S’ha comprovat que un estudiant català coneixent la gramàtica catalana disposa d’avantatge pels coneixements de la llengua castellana. I vet aquí que els escolars catalans surten de les nostres escoles amb un nivell superior de castellà que els alumnes havent estudiat a les escoles a les regions castellanes. Per tant, el TSJC, pretén deixar sense efecte diferents instruccions del departament d’Educació, amb l’excusa que s’exclou el castellà com a llengua d’ús escolar quan no es així i, durant els darrers 40 anys, els escolars catalans acaben els estudis coneixent perfectament els dos idiomes. La persecució i la intolerància, en la democràcia actual que vivim, arriba a tals extrems que la seva voluntat radica en fer desaparèixer l’idioma propi de Catalunya, quan l’ús entre els seus habitants està perdent pistonada i cada dia en són menys el que l’usem plenament.
Durant segles, els reis Borbons o els dictadors, han imposat el castellà a Catalunya, amb els virreis o capitans generals que ens enviaven o amb els cops d’estat, fent caure els governs legítims elegits pel poble i en aquests moments servint-se d’un jutges que, com els meus dos amics madrilenys, pretenen exigir quotes de castellà a les nostres escoles per poder-lo perseguir amb més contundència, com l’Assemblea per una Escola Bilingüe que han arribat a Catalunya amb l’esperit d’imposar el seu nacionalisme i l’imperialisme unificador espanyol, sense tenir en compte els drets que com a poble tenim els catalans. L’excusa la tenen amb l’aplicació del marc constitucional. Tot allò que no els agrada, segons ells, vulnera la seva Sagrada Constitució. Que naturalment l’apliquen segons la seva conveniència, sobretot quan es tracten temes a favor o en contra de Catalunya i de les seves institucions.
Borbons i dictadors per la força de les armes o de la repressió, durant segles han fet el que han volgut. Ara amb la Constitució les lleis, els tribunals, les apliquen sui generis, com la llei de l’amnistia, la policia patriòtica, l’Operació Catalunya, la persecució dels nostres polítics i l’exoneració dels pagaments en diners negres al president Rajoy i altres dirigents, com al mateix rei emèrit.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari