Aquesta setmana m’ha colpejat. No només per la intensitat dels esdeveniments —la Pasqua, el Dia de la Terra, la mort del papa Francesc— sinó per la sensació que, tot i ser fets col·lectius, tots em ressonaven profundament dins. Com un mirall del món i també del que passa dins meu.
Des de la mort del Papa fins al plàstic als nostres pulmons, tot apunta cap a una mateixa realitat: la crisi climàtica és també una crisi humana. El papa Francesc, a Laudato Si’, va escriure que “no hi ha dues crisis separades, una ambiental i una social, sinó una sola i complexa crisi socioambiental.” Aquestes paraules no són només encertades: són una brúixola. Perquè sí, vivim una crisi del clima, però també una crisi d’atenció, d’empatia, de sentit.
Els informes ho corroboren. El 75% de la població reconeix que el canvi climàtic ja forma part de la seva vida. Però paradoxalment, l’urgència d’actuar cau. Ens fatiguem. Ens dividim ideològicament. La confiança en les grans empreses i els discursos de transició verda és mínima. I mentrestant, Europa avança cap a la sostenibilitat, però sovint a costa de la seva força industrial. En paral·lel, una nova realitat se’ns cola literalment pel cos: els microplàstics. Partícules invisibles que ja es troben a la sang, als pulmons, a la placenta. Una crisi ambiental que és també corporal.
I potser, entre tantes dades, el més revolucionari és mirar-se endins. Preguntar-se: què em defineix? Quin canvi íntim i valent m’està esperant? Quan ens escoltem de veritat, alguna cosa es transforma. Quan deixem de fingir, quan sanem les ferides que ja no sagnen, neix un poder nou. Perquè la gran revolució també és espiritual. És adonar-se que només hi ha un original entre milions. I que, potser, el primer compromís no és amb el món, sinó amb un mateix. I des d’aquí, sí, tot pot començar a canviar.
Però aquesta transformació personal no pot ser desconnectada del món. Vivim en un sistema polític que ja no respon als reptes que ens interpel·len. L’Estat-nació, amb el seu enfocament en la sobirania territorial i la defensa de fronteres, ens fa creure que podem viure desconnectats. I això és un miratge. Cap nació pot respondre en solitari a crisis globals com el canvi climàtic, les pandèmies o la pèrdua de biodiversitat.
És per això que cal reconèixer la humanitat com a subjecte polític. No es tracta de dissoldre les nacions, sinó de fer-les evolucionar. D’enfortir estructures de governança global, de construir mecanismes de corresponsabilitat planetària, de posar al centre la interdependència com a principi polític. I això només serà possible si partim d’una consciència d’unitat. De la certesa que compartim un mateix destí i que només la col·laboració pot substituir la fragmentació.
La política del segle XXI no pot ser només nacional ni internacional. Ha de ser planetària, espiritual i radicalment humana.
Fes el teu comentari