És molt possible que, molt especialment per als més joves, el Dia Internacional dels Treballadors els soni a una cosa anyenca, d’un altre temps. No cal dir res del concepte «consciència de classe» que els ha de semblar quelcom del segle XIX. I, no obstant això, vivim una de les etapes de la humanitat, en la qual les diferències entre les elits econòmiques i les dels qui treballen per a guanyar-se la vida, es considerin o no una classe social, són més enormes.
Deien els clàssics de les ciències econòmiques que una societat en la qual la diferència salarial entre els càrrecs directius i els treballadors fos més de set vegades superior, necessàriament estava condemnada a la inestabilitat, l’enfrontament i la ineficàcia. Avui dia hi ha empreses que multipliquen la diferència salarial entre directius i treballadors no per set, sinó per més de 170 al nostre país i per més de 300 en el cas dels Estats Units.
La pèrdua de consciència de classe és una de les causes que fan possible que aquestes infames diferències no provoquin una revolució social. En les últimes enquestes del CIS en les quals es preguntava als ciutadans amb quin grup social se sentien més pròxim, una gran part dels entrevistats assenyalaven la casella de classe mitjana i molt pocs se sentien identificats amb la classe obrera. Aquesta apreciació de no pertinença a la classe obrera era major entre els joves i disminuïa entre els entrevistats de més de cinquanta anys. El fet d’estar esborrant la consciència de classe és, sens dubte, un dels grans èxits del capitalisme actual i una de les explicacions de la falta de mobilització de bona part de la societat i de la baixada d’afiliació als sindicats.
Però malgrat aquesta baixada de mobilització social, la realitat és que en aquests últims anys de govern progressista, s’ha avançat molt en drets laborals. Una de les fites més importants han estat les successives pujades del Salari Mínim Interprofessional, que en el període de 2018 a 2025 ha augmentat en un 61%, passant de 735 a 1.184 euros mensuals. En totes les ocasions en les quals el Govern ha augmentat l’SMI, s’ha trobat al davant a la dreta política i econòmica augurant els majors desastres per al nostre país: augment de l’atur, tancament massiu d’empreses i fugida dels inversors. Set anys després de mesures progressistes, Espanya creix el triple que la mitjana europea, l’atur s’ha reduït als nivells més baixos en el que portem de segle, el nombre d’empleats ha aconseguit la seva cota més elevada de la història, la creació de noves empreses està al seu punt àlgid i Espanya és l’onzè país del món i tercer europeu com a receptor d’inversió exterior directa. Una autèntica desfeta.
En aquestes dates estem a punt de fer un altre pas important en la millora de les condicions laborals dels treballadors, és a dir, en la millora de la qualitat de vida de la majoria de la població. La setmana que ve el Govern té previst aprovar en Consell de Ministres l’avantprojecte de llei per a la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores setmanals. Una reglamentació que ja està en funcionament des de fa anys en altres països europeus. La dreta formada per PP, VOX i, per descomptat, Junts ja ha sortit en tromba, com ho van fer amb l’augment de l’SMI, advertint-nos que d’aprovar-se el cel caurà sobre els nostres caps i Espanya s’enfonsarà en la més absoluta de les misèries. «Ladran, luego cabalgamos», no tinc el mínim dubte que aquests lladrucs anuncien un nou èxit de la societat espanyola.
Acabo aquestes línies demanant un 1 de Maig que suposi un pas més en la unió i progrés de tots els treballadors, fins i tot dels que encara no s’han adonat que ho són.
*Manel de la Vega, primer secretari del PSC a Terres de l’Ebre i senador
Fes el teu comentari