1/ Som societats tecnològiques vulnerables. Els avenços científics ens han fet viure molt millor. Des de les vacunes que han salvat milions i milions de vides. A coses de mera comoditat, com tenir un mapa al mòbil que, a més, et va guiant a cada cantonada, sense haver de desplegar un plànol de paper. Que desplegar-lo encara, però tornar-lo a plegar era un problema. Disculpeu la banalitat…
2/ Però som vulnerables, perquè no hi ha millora que no tingui també punts febles. Recordeu quan, el 2010, una erupció volcànica a Islàndia va posar en escac el trànsit aeri mundial, singularment el que enllaça Europa i Nord-Amèrica? Eren les cendres d’un “simple volcà”, segons un gloriós titular de premsa, incompatible amb els motors de reacció de tot avió modern.
3/ Per cert, això dels motors de reacció era molt anterior, però molt, al naixement de l’aviació. Però és igual. D’exemples actuals n’hi ha a cabassades. Un d’evident… Basem l’economia en produir on sigui barat i consumir on calgui. Però no cal que hi hagi qüestions geopolítiques que interrompin rutes del comerç mundials.
4/ Uns pocs centenars de matats poden aturar el comerç mundial, allargar les seves rutes a gairebé mig món o obligar a operacions militars protectores que ni en temps de la pirateria de veritat. Però és més. Un “simple” temporal que talli el trànsit a unes autopistes i carreteres, convertides en artèries vitals perquè tot funcioni, provoca efectes ben coneguts. No oblidem l’impacte del mal funcionament d’un servei de trens de rodalies en els desplaçaments de la mà d’obra del país.
5/ Els susdits trens de rodalies ja no van bé ni a Alemanya, que ja és dir. Fa tres dècades i mitja de l’hecatombe que va representar la privatització dels ferrocarrils britànics, fins llavors tinguts pels millors i més puntuals del món. Era una opció ideològica que t’obliga a fer-te preguntes antipàtiques sobre el desastre de Rodalies a casa nostra.
6/ I en podem dir desastre més enllà de les incidències, perquè que un mateix trajecte requereixi ara més temps que fa un segle molt normal no és. Tampoc que sigui més fàcil recórrer uns milers de quilòmetres per plaer que una cinquantena per anar a treballar. I quelcom que ho complica tot és la varietat de casuístiques: d’incidències tècniques, fins i tot meteorològiques, a una vaga d’un col·lectiu minoritari, no sempre amb raó. Que et deixen penjat a l’altra punta del món, o una estació a mig camí de casa que no hauries trepitjat mai si no fos per l’avaria d’aquell dia.
7/ Hi ha una idea que sobrevola tot plegat: l’excepcionalitat de determinades circumstàncies, que indueix a no invertir per a prevenir-les, o potser a pensar que serà més barat encarar-les quan es produeixin. Però el problema és doble. En el dia a dia, les interferències són constants, més d’un cop o dos al dia, i afectant centenars de milers de persones. I en el llarg termini, penseu en la dana de València: la despesa de prevenir i minimitzar hauria estat infinitament inferior al cost del desastre, quan va produir-se.
8/ Per descomptat, hi ha evidències, com les derivades del canvi climàtic, que ens diuen que el que abans passava de tant en tant, ara passa més sovint. És a dir, que excepcionals ho són cada cop menys. I que així continuarà, i cada vegada més greu: més sovint i més fotut. En progressió geomètrica, i no aritmètica, per dir-ho en termes matemàtics.
9/ I que això no serà cap excusa que cobreixi la falta d’inversió en tantes infraestructures bàsiques que han quedat obsoletes, incloses les xarxes de distribució energètica de les quals en tenim una dependència absoluta, com s’acaba de veure. Estiguin en mans públiques o privades, en part o en tot de la seva operativa.
10/ Aquests sistemes energètics, sobretot els elèctrics, han introduït totes quantes millores i eficiències vulgueu imaginar, i passen per ser modèlics a nivell mundial. Fet que no és del tot errat, ja que han patit un problema greu de debò i s’han recuperat en una dotzena d’hores. Quan a les primeres potències mundials, en situacions semblants menys greus, s’ha trigat dies. Això cal reconèixer-ho.
11/ Una altra cosa és no tenir clar que alguna cosa ha funcionat malament, si el daltabaix ha estat produït per una incidència de 5 segons. I si una xarxa no pot encaixar-ho, potser no és tan modèlica i aparador mundial.
12/ Una apagada de fa una desena i escaig d’anys a Barcelona va fer palès quelcom preocupant, molt: una malla pensada a esmorteir problemes, dispersant-los de forma que enlloc tingués força per a fer petar res, va acabar amplificant i expandint l’avaria, fins que va petar tot.
13/ És imprescindible saber què ha passat. De primer de carrera de fer pa sucat amb oli… Perquè tornarà a passar qualsevol dia, i potser serà pitjor. I no aniria malament estar una miqueeeeeta preparats… Ara, segurament acabarem a l’estil de sempre, inclosa la politització i les comissions parlamentàries d’investigació i la conspiranoia. No hem començat bé i les versions contradictòries, i dir que la investigació no serà fàcil, si sona a excusa, tampoc ajudaran.
14/ I això serà també així per la cultura política i la idiosincràsia del país. I ja no és únicament el que dèiem en punt número 7. És que desoïm els avisos i no apliquem les lliçons que n’hauríem d’haver tret. No cal tornar a parlar de la Covid, tot i que seria pertinent. N’hi ha prou de recordar el temporal Gloria, ocorregut just abans. Un avís important, però d’aquells que s’obliden quan passa la tempesta. Mai més ben dit.
15/ Un tema en absolut marginal és com entomem les dificultats. Dilluns passat, els supermercats van viure escenes dignes dels primers dies de la pandèmia. N’hi havia per a tant? S’ha vist que no. És pels efectes del sobreconsum d’actualitat dels nostres temps? Possiblement, sí. En això tampoc no n’hem aprés i és responsabilitat nostra i només nostra.
16/ Recordeu allò de les profecies autocomplertes? No hi ha desabastiment, ja que les cadenes de producció i distribució d’aliments i productes de primera necessitat estan intactes. Però el personal perd el món de vista i buida els prestatges dels supermercats. Al final, hi ha desabastiment.
17/ Que els governs no comuniquen bé en aquestes situacions? No sempre…Però no ho confonguem amb queixes dels mitjans de comunicació per si hi ha compareixences a tal o qual hora. A Catalunya, per exemple, el govern va fer la primera roda de premsa a l’estil tradicional quatre hores i mitja després de l’apagada. Ha rebut hòsties per aquesta “dilació”, però havia estat “compareixent” per terra, mar i aire, en els seus propis canals, des de molt abans.
18/ I en allò que podia ser útil a la ciutadania, no als senyors periodistes. Disculpeu l’antipatia. Servidor ha estat periodista i després comunicador oficial, i creu saber de què parla. Abans estaria cantant la canya. Ara tinc un punt de vista lleugerament diferent. Tot és prioritari, però potser primer el contacte directíssim amb la gent.
19/ Una informació útil arribarà abans als destinataris enviada als mòbils o publicada les xarxes socials, que mitjançant una roda de premsa. Però no oblidem que la tasca de fiscalització del poder que fan els mitjans de comunicació, és més necessària que mai quan hi ha fets que a governs i administracions els cremen a les mans.
20/ Ja aquesta mateixa setmana, els mitjans han començat a descobrir que el problema de dilluns s’estava coent des de bastant abans, no hores, sinó dies. No oblidem tampoc que vam saber gràcies al periodisme que, mesos enrere, hom va desconnectar el subministrament a les grans indústries per evitar una altra apagada general. També quan el que explicàvem en el punt 12. I igual que diem que cada cosa al seu lloc i en el seu moment, també cal dir que sort en tenim.
Fes el teu comentari