Semblava un tema oblidat que, com tants d’altres, apareixen sobtadament, generen opinions diverses i es dissolen amb el temps com un fet més que, en un cert moment, va tenir certa notorietat. Una recent notificació feta pel departament d’Educació ha tornat a donar vida a un fet, millor a una pràctica, que a l’Institut de l’Ebre es va perpetuar durant 15 anys. Segons l’esmentada nota el departament d’Educació considera “greus” les irregularitats amb els contractes de pràctiques a l’Institut de l’Ebre de Tortosa i sanciona amb sis mesos sense feina ni sou l’exdirector del centre i la seva administradora. Aquesta decisió, ja veurem si definitiva, arriba un any i mig després d’una denúncia feta pública en el diari ARA.
Com sol passar massa sovint, solen ser els més febles els qui paguen errors o equivocacions que altres, corresponsables, no volen assumir. En aquest cas, els caps de turc han estat l’exdirector i l’administradora. De la inspecció i dels responsables politics (delegats/ delegades territorials del departament d’educació a les Terres de l’Ebre) que al llarg d’aquests quinze anys han estat al capdavant de la delegació ningú en parla ni se’ls esmenta.
Qualsevol persona en un mínim de sentit comú es pot fer aquesta pregunta: com és que la Inspecció i la direcció dels serveis territorials no va detectar aquesta mala praxis que va durar 15 anys? La meva experiència com director d’un institut em recorda el munt de papers i de justificacions que havíem de fer i el nivell de fiscalització a que ens vam veure sotmesos per part del departament. D’això no fa gaire temps, i, aquesta experiència compartida per molts altres companys i companyes que, com jo, van formar part d’un equip directiu no concorda amb una sentència on la part feble rep la clatellada i Inspecció i els responsables polítics en queden exonerats. Se’m fa difícil acceptar que inspecció no conegués el tema i que el delegat/da de torn no n’estigués al cas. Pensar que pogués passar això, que durant 15 anys no tinguessin capacitat de detectar i denunciar aquest problema, mostraria la ineptitud d’uns i altres i, a la vegada, posa damunt la taula el grau de confiança que mereixen aquells que tenen per funció vetllar per la millora de la qualitat de l’ensenyament a Catalunya.
La notícia parla també d’un frau a la Seguretat Social pel qual s’ha multat al departament d’educació amb la quantitat de 50.000 euros, quantitat que ha de pagar l’esmentat departament en tant que responsable del centre, tot i que, segons la mateixa notícia, la conselleria no descarta reclamar aquests diners als responsables de la trama. Una “trama”, a modo de màfia calabresa, pensada i organitzada “originàriament” a Tortosa i de la qual n’eren coneixedors l’equip directiu, el claustre i, possiblement, altres que hi eren i ja no hi són, que van callar bé per ignorància, bé per complicitat. Una “trama” que pot tenir ramificacions en altres centres d’arreu de Catalunya i que ningú, a hores d’ara, sembla, estigui interessat en esbrinar.
Més enllà d’això, però, em dol la solitud i la manca de solidaritat que han patit i pateixen “els culpables”, una solidaritat que, potser, s’ha fet efectiva a nivell personal, però que no ha tingut la gosadia de fer-se pública ni de demanar la transparència necessària en un cas com aquest on no s’ha ensenyat “tot el quadre”.
Ser director/a d’un centre públic no és fàcil, més encara en el cas d’un macrocentre com és l’Institut de l’Ebre. Per garantir el bon funcionament cal que tots els implicats, docents, personal de serveis, alumnat mostrin implicació i complicitat, no n’ hi ha prou amb la tasca de l’equip directiu i dos persones no poden muntar una trama. Quan, per una o altra raó, les coses es posen difícils l’acompanyament i el suport de la inspecció es fa d’agrair, quan falta aquest suport sobresurt el tarannà fiscalitzador i inquisidor d’aquells que han interpretat erròniament la seva tasca.
En circumstàncies com aquestes la veu i la complicitat dels companys i companyes, directors i directores d’altres centres que saben per experiència pròpia “de què va la cosa”s’ hauria de fer notar. Hi ha qui creu, però, que és més prudent el silenci, un silenci que també pot ser entès com testimoni de complicitat , la complicitat que dona per fet que “qui mana té la raó” encara que sigui perquè la raó és continuar manant. Dòcils com corderets, és el que volen, el nostre silenci.
*SISCO LAHOSA, exdirector de l’institut Dertosa
Fes el teu comentari