Acabem de sortir d’una catàstrofe anunciada a les Terres de l’Ebre. Tots sabíem com estaven els nostres boscos. No cal que ho expliqui, perquè fa mal. Fa mal veure-ho, fa mal parlar-ne. Però avui no vull quedar-me en la tristesa, sinó comprometre’m amb una cosa clara: cal actuar.
Fa temps que aviso, que escric, que crido. Que ve el llop, que ve el llop… I el llop ha arribat, com arriba sempre que s’ignoren els senyals. I ara, com sempre, ningú vol assumir responsabilitats. Tots diuen que han actuat bé. I sempre sembla que qui arriba l’últim és el culpable.
Però siguem clars: la responsabilitat és de tots. De cadascun de nosaltres.
Els pobles no s’han buidat per casualitat, ni els camps s’han abandonat perquè sí. Si els pagesos poguessin viure bé del seu fruit, i no només de subvencions, els camps no estarien erms. Si els ramaders que encara pasturen pels boscos rebessin un preu just, no abandonarien el ramat. Però hem posat tantes traves a la pagesia, a la ramaderia i a la pesca, que gairebé semblava un delicte tallar un pi o posar un ramat a pasturar. Burocràcia i més burocràcia, mentre el bosc creixia descontrolat. I quan volies actuar, ja era massa tard.
Per això, ara no cal buscar culpables de per què no s’ha sabut aturar tot això a temps. Però tampoc vull que es pensi que els que som avui aquí serem els salvadors. No ho som. Però sí que som treballadors. I tenim clar que cal actuar, amb menys por i amb més sentit comú.
Jo no volia escriure sobre incendis, ni sobre culpables o innocents. Però, a vegades, les paraules et surten soles, perquè el cor no entén de silencis. La meva intenció, però, és parlar del que encara tenim. Del que encara ens pot salvar.
Podem lluitar contra les grans empreses? No. Però sí que podem exigir inversions que creguin en el territori, que ajudin la gent a arrelar-se i que permetin als nostres joves quedar-se. Perquè la riquesa més gran no és només el que produeixes, sinó com ho vius.
Ara tots anem a comprar a les grans superfícies. Però això ja no és cap experiència. És un acte automàtic, fred, ràpid i sovint més car del que sembla. I el que perdem no és només el producte, sinó tot el que hi havia al seu voltant: la història, la conversa, la confiança.
Ja ningú pregunta al pescador com es fa la daurada al forn. Ara tot es fa amb un clic, “afegir al carret”, i et menges el peix sense història. Recordo quan la meva pescatera, “la Cadireta”, m’explicava com preparar el boqueró amb oli, mentre esperava que me’l netegés.
Ja no parlem amb la fruitera per saber si la síndria està dolça. Ara te la porten a casa, sense triar-la, sense olorar-la, sense cap conversa. Recordo com la fruitera, “la Roja”, picava la síndria per escoltar-la: “Aquesta està per menjar”. Per sort, encara tenim la “Dora”, que mai falla.
Ja no passem pel forn a veure si acaba de sortir “el talladet”. Ara el pa és fred, sense olor ni espera. Recordo la “Tia Madalena”, del forn Federico, guardant-nos la treneta o la corona de pa als nens habituals, i renyant-nos si fèiem tard: “Va, que fareu tard a escola!”
Ni el carnisser que et diu: “Emporta’t aquest, que està tendre com la mantega!” o “Agafa aquestes costelletes, que són acabades de tallar!” Deia la Rosita… Ara tot ve envasat, sense rostre, sense paraules.
La florista que recordava el teu aniversari. La veïna que notava quan estaves trist. La modista que entenia de costura… i de cors.
La papereria que et recomanava un bon quadern “per escriure coses importants”. L’estanc on compràvem segells o, d’amagat, alguna cigarreta, mentre miràvem el canari de la Teresina amb cara d’innocents.
El bar on encara et poden dir “lo de sempre”.
Això, encara, ho tenim. Sí, en part és nostàlgia, però també és futur si sabem cuidar-ho. Perquè darrere d’aquests negocis hi ha un relleu, hi ha joves que volen continuar. Només cal que els valorem.
Perquè no són només compres; són vincles.
Petits rituals que sostenien —i encara poden sostenir— alguna cosa més gran que l’economia: la vida en comunitat.
I deixeu-me tancar el cercle amb els pagesos i ramaders. Si la fruita i la verdura que produeixen aquí la compressin els veïns de la comarca, a un preu just, segurament no caldria portar enciams de ves a saber on, ni síndries del Senegal, ni melons de Panamà.
La solució és tan a prop que, a vegades, no la volem veure.
*DIANA VALIMANYA
Fes el teu comentari