El PSOE té clara la pretensió de convertir Catalunya en una simple regió i que perdi les característiques preferencials que sempre l’han diferenciat de la resta de les Espanyes, com a primera potència econòmica i singular de l’estat i una de les principals de tota Europa. Des del 1716 amb el Decret de Nova Planta, després de l’11 de setembre del 1714, quan Barcelona va capitular davant les tropes borbòniques comandades del duc de Berwick, Castella va suprimir les institucions catalanes que funcionaven de feia 400 anys, com les Corts (el Parlament actual) que recollia la tradició deliberativa i normativa de les assemblees de Pau i Treva, com a base del sistema polític català. Les Corts les convocava el rei però els tres braços de diputats que formaven el Parlament, mantenien un ampli ventall de funcions; era l’ens superior del consell polític al rei, on se li presentaven greuges per ser reparats sotmetent-se als costums del país, era la seu legislativa on es negociaven els recursos econòmics del Consell General i va també va desmuntar el Consell de Cent de Barcelona.
El rei Felip V, en guanyar la Guerra de Successió, pretengué castellanitzar-nos (dic castellanitzar perquè Espanya no existia com a tal) que tenia llengua, costums (lleis) i idiosincràsia diferents i d’ascendència europea. Es van destruir les universitats existents, creant-ne una de nova i única a Cervera, població que s’havia mantingut fidel a les armes borbòniques, van obligar a realitzar-se els estudis en castellà, van crear nous impostos que ja marxaven a Madrid i mai més tornaven a Catalunya per la gran corrupció existent a la cort i a la monarquia, i van imposar els dos cognoms als nou nats que a Catalunya, que, com a europeus, només es registraven amb el del pare i mai amb el de la mare. Als seminaris, als capellans se’ls va prohibir l’estudi del català, imposant el castellà. Felip V amb la força de les armes, havent guanyat la guerra, la persecució i la repressió, pretengué castellanitzar Catalunya, com València i Mallorca, i inclús, Aragó on sí va aconseguir aniquilar l’aragonès. A Saragossa al cap de pocs anys s’introduí el castellà com a llengua principal i actualment l’aragonès només es mantén a poblacions i reductes aïllats del Pirineu. Als Països Catalans, la llengua catalana, d’ús social únic, malgrat les prohibicions es va mantenir popularment, molts intel·lectuals escrigueren en castellà que era la llengua que aprenien a la universitat. I a algunes diòcesis, com la de Tortosa, “Els llibres dels Cinc Llibres” parroquials, a partir del 1750, quan els nous capellans havien après l’idioma imposat, per ordre dels bisbes, també s’escrigueren en castellà.
Així, des del 1716, per les lleis i per la força de les armes pretengueren canviar la nostra manera de fer i de ser. Per la conquesta dels nostres territoris, que dins la Corona d’Aragó, manteníem status d’independents, ens van obligar a ser espanyols i formar part de l’Espanya Imperial com a ciutadans de segona categoria. L’exemple el tenim que no podien formar part de la conquesta d’Amèrica, per haver-se reservat la reina Isabel, els territoris del Nou Món potestatius de Castella. Des d’aquell moment mantingueren reductes d’exèrcits armats ocupant el territori per mantenir els pobles de Catalunya “a ratlla” per obligar-nos a complir les seves lleis i pagar els impostos.
L’espanyolització de Catalunya ha anat prosseguint el camí durant els tres darrers segles, sobretot en moments dictatorials, cops d’estat i “pronunciamientos” de generals rebels amb les ajudes corresponents dels monarques Borbons de cada moment. Però recentment, amb l’anul·lació del nou Estatut aprovat el 2005, la proclamació d’il·legal el referèndum i l’empresonament dels líders polítics, el president Illa, mantén el procediment d’espanyolitzar-nos tant com pot amb ferma constància però manifestant un i un altre cop que és la Catalunya de tothom.
El seu afany d’espanyolitzar-nos no és només parlar de Lérida o Bajo Llobregat als mítings, o convidar Felip V a actes que tenia negats assistir-hi, com la celebració del Mil·lenari del Monestir de Montserrat, o no interposar recurs a les pintures de Sixena o no permetre cantar l’havanera “El meu avi”. Amb l’excusa de normalitzar les relacions entre Espanya i Catalunya, poc a poc, “…sin que se note cuidado…” espanyolitza Catalunya de la mateixa forma que el Decret de Nova Planta, però posat al dia del segle XXI. Per un costat ens permeten parlar el català al Parlament de Madrid però els jutges imposen l’ensenyament del castellà a Catalunya com a llengua vehicular anul·lant l’esperit del decret d’immersió lingüística, quan arriben milers d’emigrants sud-americans i pels carrers només es sent parlar el castellà, igual que al pati de les escoles.
Aquesta és la trista realitat de la Catalunya actual. No passa un sol dia sense que el govern de tothom no prometi noves obres i fent de repartidora de milions aquí i allí, però sense disposar de pressupostos ni a Catalunya, ni a Madrid; conseqüentment son promeses que se les emporta el vent. Al fons el president Illa és la mateixa persona que es manifestava donant suport al 155, juntament amb PP, Vox i Societat Civil, exhibint banderes franquistes i cridant “a por ellos”, i ajudant a empresonar activistes i polítics catalans, però en aquest moment ostentant la presidència de Catalunya. És el mateix que va pactar amb el PP el govern de Barcelona per Collboni i que a la capital de Catalunya no estès governada per independentistes. En aquest moment ha canviat l’estratègia perquè el PSOE necessita els 14 vots dels diputats catalans per mantenir-se al poder i continuar manant. Una realitat que vivim diàriament i d’una forma o altra l’hem d’esmenar, lluitant per les llibertats perdudes pel nostre Poble.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari