Despersonalitzar Catalunya i la seva llengua ha estat durant segles la funció principal d’un estat que va imposar la seva llengua i pretenia fer desaparèixer la nostra. El català, exclòs com a llengua d’estat-nació, va obturar l’alfabetització a gran escala de la població. I això vaprovocar que durant el segle XIX, les elits catalanes tenien el castellà com a llengua d’ús cultural i a la vegada es va anar consolidant la diglòssia. La gent parlava el català a casa i al carrer i, en canvi, les elits culturals escrivien en castellà. La premsa era pràcticament tota escrita en castellà, com també les comunicacions internes dels advocats, el comerç, l’administració i els universitaris. A Gandesa tenim l’exemple ben explicat pel Dr. Joan Bta. Manyà al seu llibre, Les meves memòries, quan la seva mare li pregunta: “fill, per què escrius en català?”. I el canonge li contesta, “com parlem vostè i jo, mare? Escric com parlem a Gandesa, al seminari i als feligresos i l’hem de preservar”.
És al final del segle quan el català es restaura literàriament quan alguns literats tingueren consciència que no quedés relegat a una simple varietat lingüística oral. En novel·la, Narcís Oller, en teatre, Àngel Guimerà, en poesia Jacint Verdaguer i a l’església, Joan Bta. Manyà o
Carles Cardó. I l’any 1859 s’inauguren els Jocs Florals de Barcelona, per Milà i Fontanals, i comença la restauració, malgrat haver-se publicat molt abans els diccionaris de llengua catalana de Ballot de l’any 1815 i de Pere Labèrnia el 1840. El mot catalanisme apareix amb Valentí Almirall, l’any 1886, que va incidir en el debat sostingut sobre la democratització i va donar peu a les Bases de Manresa de l’any 1892, on es reafirmà la llengua del País amb participació de gent de totes les comarques catalanes amb l’afany d’organitzar-ne el futur polític i social. I sense dubte, la Mancomunitat que era la simple agrupació política de les quatre diputacions provincials, va ser el factor més important que va afavorir el futur literari del català i la voluntat de recuperar les estructures d’estat, actuant a tots nivells amb gran intensitat en comunicacions, agricultura, indústria, obra pública o escoles. Amb el diccionari de Pompeu Fabra del 1931 el català literari va quedar totalment restaurat i és la base de la gramàtica actual, que sumat a la Gran Enciclopèdia catalana del 1982 sorgida de la voluntat de la Generalitat restaurada, del President Jordi Pujol, quedà totalment restablerta la nostra llengua literària. També actuaren a favor altres publicacions com el Diccionari català- valencià-balear d’Alcover-Moll del 1926 i el Diccionari etimològic de la llengua catalana, del
1980, d’en Coromines.
Cal recordar que el català va ser la primera llengua neollatina usada en la ciència filosòfica per les lleis del mar. El Llibre Consolat del Mar, del segle XIII, està escrit en català i com a norma bàsica que regia al mar, quan Catalunya, com a nació, era la primera potència del Mediterrani, entre Crimea i Andalusia, on es parlava i es feia servir exclusivament el català pels contractes comercials i per la banca, i el llibre es va traduir a les llengües que en tenien relació, com el francès, l’italià, el castellà o l’anglès, havent-se mantingut essencialment com a lleis marítimes fins ben entrat el segle XVII. I un segle abans ja s’havien publicat en català les Homilies d’Organyà.
La voluntat de despersonalitzar Catalunya, i la seva llengua com a bases essencial de la seva idiosincràsia, comença amb en el casament de Ferran i d’Isabel, coneguts per “Los Reyes Católicos”, quan el papa de Roma els atorga el poder de nomenar els bisbes en els territoris dels seus regnes. A la diòcesi de Tortosa els reis nomenen bisbes, a fills de famílies riques castellanes, i arriben als nostres pobles sense conèixer el català. I ja trobem a meitat del segle XVII, bisbes que demanen als rectors de les nostres parròquies que havien d’escriure els llibres parroquials en castellà. Els rectors, com no la coneixien no la podien escriure. La entenien però no havien estudiat literàriament als seminaris i conseqüentment no la sabien escriure.
Això s’intensifica en el moment que els filipistes, a la Guerra de Successió, guanyen als austriacistes la batalla d’Almansa el 1707. Ocupen els pobles de les diòcesis de Tortosa i de Lleida, que passen a ser regides pel Regne de València aplicant el seu Decret de Nova Planta imposat per Felip V. Allí, com succeirà el 1714 aquí, ocupant la plaça de Barcelona i uns dies més tard la de Cardona, dos anys més tard s’imposà el Decret de Nova Planta aplicable a Catalunya on queden anul·lades les 7 universitats existents i construint-ne una de nova a Cervera, com a gratificació per haver estat fidel la plaça a les armes filipistes, on anul·lant el català, l’ensenyament era exclusiu en castellà. A l’audiència de Barcelona els judicis tots es celebraven en castellà, malgrat no entendre la llengua que els parlaven als que se’ls jutjava.
Als ajuntaments i altres departaments era obligat escriure les actes en castellà, malgrat que regidors i funcionaris no l’entenien. Als seminaris se’ls prohibí ensenyar el català però fins a meitat segle no trobem les partides escrites en castellà perquè els capellans el conegueren a mesura que sortien dels seminaris. A les escoles primàries a partir del 1752 s’imposa la gramàtica castellana i es prohibeix la catalana. És el moment que s’inicia la disglòssia quan la gent continuen parlant el català a casa i al carrer, els intel·lectuals escriuen en castellà. I aquest període dura, com he apuntat anteriorment, fins a finals del segle XIX, que s’inicia el catalanisme polític i la creació d’estructures d’estat amb la Mancomunitat.
Amb Primo de Rivera i el general Franco, la repressió va afermar-se a tots nivells. L’any 1931 es va restituir la democràcia amb la República i al 1939 va tornar la dictadura amb el cop d’estat franquista. En restablir-se la Generalitat amb el president Tarradellas, abans d’acordar-se la Constitució, va reiniciar-se una normalització lingüística i més quan amb el govern del President Pujol va aprovar “la immersió lingüística” on l’estudi del català és prioritari.
Actualment el PSOE-PSC diu que “normalitza Catalunya”. I el president Illa, el mateix que va aplaudir el 155 i es manifestava en contra de Catalunya al costat de Societat Civil Catalana, PP i VOX, porta el rei Felip VI al mil·lenari de Montserrat i a altres actes, i discurseja dient que “siguem constants en la renúncia als discursos totalitaris, les identitats excloents, els prejudicis, els extremismes i les pretensions de superioritat moral”. O sigui que amb més mà esquerra, la repressió contra els sentiments de Catalunya continuen, quan les promeses es multipliquen però ni finançament, ni trens, ni català a Europa, ni llei d’immigració, entre moltes altres, no s’aproven. Molta normalització però la presa de pèl continua “sin que se note el cuidado”.
*Anton Monner, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari