Hi ha històries que no s’expliquen perquè fan nosa. Perquè incomoden. Perquè obliguen a mirar de cara una violència que sovint s’ha volgut disfressar o, directament, esborrar. La meva participació en el documental La veu de les muntanyes neix precisament d’aquesta necessitat: la de no apartar la mirada.
El documental posa el focus en la coneguda “llei de fugues”, un mecanisme brutal que convertia l’assassinat en procediment, la repressió en rutina, la mort en relat oficial. Persones que eren tretes de la presó amb el pretext d’un trasllat i que, enmig de la nit, eren executades amb l’excusa d’una falsa fugida. Una mentida repetida prou vegades per acabar convertint-se en versió acceptada. Però sota aquesta versió hi ha el que realment importa: vides truncades, famílies condemnades al silenci, noms esborrats.
I quan dic silenci, no parlo d’una idea abstracta. Parlo del silenci que jo he viscut a casa. Del que s’hereta sense que ningú te l’expliqui. Del que pesa a les converses, del que es nota en les mirades, del que fa que hi hagi noms que costi pronunciar. La repressió no només s’exercia als carrers o a les muntanyes; entrava dins de les llars i s’hi quedava. Es convertia en por. I la por, en norma.
Quan vaig escriure Florencio Pla, La Pastora: la dignitat robada @Sembrallibres, ja em vaig trobar de ple amb aquesta mateixa lògica: la d’un sistema que no només castiga, sinó que també construeix relats per justificar-se. Però en el meu cas hi havia una capa més: estava escrivint sobre mon tio. I això vol dir escriure també contra el silenci familiar, contra anys de no saber ben bé què havia passat, contra una història que ens havia estat, en part, robada.
La història de mon tio és la d’una persecució i una marginació evidents, però també és la història de tot el que va venir després: del que no es deia, del que es deformava, del que feia massa mal per posar-hi paraules. I és aquí on el llibre pren tot el seu sentit. Perquè no és només una reconstrucció històrica, sinó un intent de recuperar una veu que ens havien pres, també com a família.
És per això que La veu de les muntanyes m’ha travessat d’una manera tan íntima. Perquè el que explica no és només un episodi històric, sinó una manera d’exercir el poder i d’imposar el silenci. Les muntanyes que apareixen al documental no són només paisatge: són testimonis muts d’aquestes execucions, d’aquests trets a la foscor, però també d’aquest silenci que després es va instal·lar a les cases.
Hi ha una idea que m’ha acompanyat durant tot aquest procés: la de les absències. No només les absències físiques, sinó les absències en el relat, en la memòria col·lectiva, en allò que ens han explicat —o no— sobre qui som. Tant el documental com el meu llibre neixen d’aquesta necessitat de posar nom a aquestes absències, però també de confrontar la por que les ha mantingut.
Perquè el silenci no és neutre. El silenci és una conseqüència de la repressió. I trencar-lo no és fàcil: vol dir remoure, incomodar, exposar ferides que encara són vives. Però també és l’única manera de començar a reparar.
Participar en aquest documental ha estat, per a mi, una manera de continuar aquest compromís. De seguir estirant el fil, no només com a autora, sinó com a neboda. De no permetre que la història de mon tio —ni la de tantes altres persones— continuï atrapada entre la por i l’oblit.
Perquè hi ha veus que, encara que hagin volgut fer callar, continuen ressonant. I jo ja no puc —ni vull— deixar d’escoltar-les.
Aquest divendres 10 d’abril a les 19 h es projectarà el documental al Casal Popular Panxampla. Serà un espai per compartir tots els silencis trencats.
*Elena Solanas, neboda del maqui, Florencio Pla “La Pastora”
Fes el teu comentari