Ara farà dos mesos ja vam explicar que el catàleg d’Studio Ghibli ha desembarcat a Netflix. A partir de l’1 de febrer van incorporar-se al catàleg de la plataforma, on ja hi havia l’emotiva La tumba de las luciérnagas, pel·lícules imprescindibles com Mi vecino Totoro, Porco Rosso, El castillo en el cielo, Recuerdos del ayer, Cuentos de Terramar, Puedo escuchar el mar i també Niki, la aprendiz de bruja. L’1 de març van entrar El viaje de Chihiro, La princesa Mononoke, Nausicaä del Valle del Viento, Arrietty, El cuento de la princesa Kaguya, Mis vecinos los Yamada i Haru en el reino de los gatos. I a partir de l’1 d’abril, les pel·lícules El castillo ambulante, Ponyo en el acantilado, Susurros del corazón, Pompoko, La colina de las amapolas, El viento se levanta i El recuerdo de Marnie. Per tant, teniu un bon catàleg on escollir, si voleu fer maratons de Ghibli durant estos dies de confinament pel coronavirus.
Tot plegat, ens obliga aquí a repassar la figura i la filmografia del mestre Hayao Miyazaki, fundador de Ghibli amb el seu amic i company Isao Takhata. Miyazaki va nàixer a Akebono-cho, Tòquio, el 5 de gener de l’any 1941. Com la majoria dels autors japonesos que van crèixer en un país derrotat durant la Segona Guerra Mundial, Miyazaki admirava les pel·lícules i els dibuixos animats procedents d’Europa i dels Estats Units, i no és cap casualitat que molt sovint se’l conega com el Disney japonès. Així, tot i que va començar estudiant ciències econòmiques, a la dècada dels seixanta va tenir la seua primera feina com a animador a la mítica Toei Animation, on va arribar a ser cap del sindicat (moltes vegades s’ha titllat Miyazaki de comunista). A la Toei va conèixer Takahata, el director de La tumba de las luciérnagas, amb qui després va fundar els estudis Ghibli.
Amb Takahata, Miyazaki va col·laborar en sèries mítiques de dibuixos animats, com Heidi i Marco, realitzades per l’estudi Zuiyô Enterprise, que més endavant esdevindria una altra productora llegendària, la Nippon Animation. En esta època també participa en la sèrie Anna de les Teules Verdes i l’any 1978 dirigeix la seua primera sèrie, Conan, el nen del futur, que a casa nostra vam poder veure per TV3. L’any següent va estrenar el seu primer llargmetratge, El castell de Cagliostro, que en realitat és una pel·lícula d’un clàssic de l’anime, Lupin III. De fet, en esta època també col·labora en sèries animades com la mateixa Lupin III, Sherlock Holmes, Donetes, El gos de Flandes, Les aventures de Tom Sawyer o La història de l’adorable Polyanna. Segur que n’heu vist moltes d’estes, quan éreu menuts, i no sabíeu que eren de Miyazaki.
Però durant uns anys, Miyazaki deixa de treballar en l’animació i es dedica sobretot a dibuixar còmics. Així, a partir del manga Nausicaä del Vall del Vent (1982), té l’oportunitat de fer-ne l’anime i al costat del seu company Takahata funda Ghibli. Una productora que ja és tot un referent al Japó, fins al punt que el 2001 van obrir el Museu Ghibli al poble de Mitaka, a uns vint minuts de Tòquio. El 1984 també dirigeix l’únic videoclip de la seua carrera, per a la cançó On your Mark del grup Chage and Aska, pel qual va rebre 100 milions de yens i el goig de tenir llibertat creativa absoluta. D’altra banda, les seues primeres pel·lícules per a Ghibli van ser l’adaptació de Nausicaä (1984), Làputa, el castell al cel (1986), El meu veí Totoro (1988), Nicky, l’aprenent de bruixa (1989) i Porco Rosso (1992). Amb esta última pel·lícula sobre un porc que pilota hidroavions en la Itàlia feixista, Miyazaki ja va rebre un reconeixement internacional que va consolidar-se amb La princesa Mononoke (1997) i sobretot amb El viatge de Chihiro (2001), que va rebre l’Ós d’Or a la Berlinale i també l’Oscar a la millor pel·lícula d’animació. També va estar nominat a l’Oscar amb la pel·lícula següent, El castell ambulant (2004), i quare anys més tard va tornar a meravellar amb Ponyo (2008), que la crítica internacional va valorar molt positivament. Per no parlar de la seua última obra mestra, El viento se levanta, del 2013.
Miyazaki: contants de la seua obra
Ja hem repassat alguns aspectes de la biografia i de la filmografia de Miyazaki. Ara aprofundirem una mica més en aquells elements de les seues pel·lícules, que fan que el director d’El viatge de Chihiro siga considerat com un dels mestres indiscutibles de l’anime. A grans trets, ens trobem un ric imaginari infantil, amb un primer interès pels temes europeus i la ciència-ficció, que més endavant es transforma en la màgia i fantasia dels films que suposen la seua reconciliació amb els temes japonesos. La part més tendra i fins i tot cursi de les seues produccions cal atribuir-les, a més a més, al fet de compartir molts projectes amb Takahata.
En primer lloc, és obligat parlar de la figura de l’heroi en l’obra de Miyazaki, gairebé sempre protagonistes femenines amb molt de valor però també molt sensibles. És el cas de les heroïnes de Nausicaä de la Vall del Vent, El viatge de Chihiro o El castell ambulant. S’ha dit que estes protagonistes de caràcter fort, però també fràgils, són una encarnació de la mare de Miyazaki, que va caure malalta quan el cineasta encara era molt petit. En molts casos, les protagonistes són víctimes d’un encanteri -metàfora de la malaltia-, com a El viatge de Chihiro i a El castell ambulant. A més, la mare de Miyazaki va ser una dona rebel en la societat estricta del Japó de la postguerra, que va introduir el petit en l’hàbit de la lectura.
Un altre aspecte determinant de l’obra de Miyazaki és el seu fort sentiment ecologista. El missatge conservacionista de la sèrie Conan, el nen del futur, o el bosc tòxic de Nausicaä, així com les divinitats de La princesa Mononoke, són una mostra més que evident de l’ecologisme de Miyazaki, l’animació del qual té molta cura en reproduir la bellesa de la natura. De la mateixa manera, els personatges que no respecten el medi ambient són castigats: els pares de Chihiro es converteixen en uns porcs després de travessar un bosc amb el cotxe, a tota velocitat, i els Déus dels boscos de La princesa Mononoke es transformen en bèsties salvatges per protegir la natura de la voracitat dels humans. De fet, els porcs són una constant en l’obra de Miyazaki: hi ha porcs a Chihiro, a Monoke i també, evidentment, a Porco Rosso.
El to nostàlgic de les seues pel·lícules, amb el tema central de la infantesa perduda, és un altre tret característic de la filmografia de Miyazaki. Amb tot, les produccions del director de Mi vecino Totoro són força optimistes, amb una certa inclinació cap als finals feliços. Tot i així, Miyazaki es declara pessimista, i d’aquí la duresa d’alguns finals agredolços, com els de La princesa Mononoke. De fet, com a persona fidel a les tradicions i a la mitologia japonesa, Miyazaki no pot evitar els personatges fantàstics de caràcters ambivalents, al límit entre el bé i el mal.
D’altra banda, al marge de la seua simpatia per la natura i la tradició, Miyazaki també impregna les seues pel·lícules de màquines i sobretot d’aparells voladors, amb escenes espectaculars de vols aeris. Sobretot, cal destacar l’hidroavió roig de Porco Rosso, amb escenes memorables entre els núvols del Mediterrani. De fet, diuen que la seua simpatia pels avions és per tradició familiar, ja que el seu pare va treballar en una fàbrica d’avions de guerra que era propietat del seu tiet. Què dir de l’amor per l’aviació en una pel·lícula com El viento se levanta. En este sentit, les escenes d’acció i la velocitat, amb els personatges moguts per les màquines, damunt d’animals o directament corrent, són molt habituals a les pel·lícules de Miyazaki. Ningú com Miyazaki ha fet uns dibuixos animats amb personatges que corren, com si haguessin de fer una marató.
Fes el teu comentari