‘Problema de convivència o conflicte polític?’, per Anton Monner

Aquest migdia he rebut una trucada. Era una enquesta del CIS. L’enquestador m’ha fet vàries preguntes però he explotat quan m’ha preguntat sobre la convivència a Catalunya. Hi ha qui vol fer creure que els catalans ens matem pel carrer. 

Sóc independentista des del meu naixement. A casa ho vaig mamar malgrat que els temps eren diferents als actuals. Si algú li hagués preguntat al meu pare si era  independentista, li hauria respost, “sóc catalanista”. Ser catalanista ja era agosarat per aquells dies! Cada temps és diferent de l’altre, malgrat que avui pot resultar difícil entendre-ho. Un servidor, corresponsal de la Vanguardia, pels anys 70, només podia escriure en espanyol, igual que al Correo Catalán i al Diario Español. A Serra d’Or podia fer-ho en català perquè tractant-se d’una revista eclesial podia refugiar-se a l’amagatall de l’Església. La gent havia de passar pel control marcat pel sistema autocràtic.  

Ja entrats en democràcia, sense haver canviat l’estructura policial i jurídica repressora de la dictadura, però dirigits per un govern elegit pel poble, recordo perfectament que quan es cantava “Els Segadors” o es manifestava alguna forma d’idiosincràsia catalana, els nostàlgics del franquisme no se’n sentien identificats i, fins i tot, contrariats. Hi havia convivència en aquell moment? No ho hagués negat ningú, fins i tot els votants d’AP que havien fruït del franquisme i amb tota legalitat democràtica podien continuar pensant allò que volguessin. Existia tolerància entre les faccions d’entusiastes i els contraris. S’havia signat un respecte, una Constitució votada massivament a Catalunya i els que no l’acceptaren precisament foren el que ja els anava bé la dictadura i pensaven que havien entrat en una etapa equivocada. Part d’aquells, que no els agradà perdre, muntaren el cop d’estat, la LOAPA i la voluntat de desmantellar competències autonòmiques. Només acceptaven els vots catalans quan els interessava pels seus interessos; elegien “Español del año” al president Pujol, durant els temps “del peix al cove” i “hablaban el catalán en la intimidad”. Són els mateixos que van aplaudir el TC quan va anul·lar l’Estatut, aprovat legalment per les Corts d’Espanya, el Parlament i referendat pels catalans i aniquilat de forma fraudulenta. Com el poder judicial pot suspendre la llei aprovada i ratificada pel poble, seguint escrupolosament els reglaments establerts? 

I paral·lelament va nàixer Cs per destruir, des de les seves postures anticatalanes, la immersió lingüística i la idiosincràsia d’un país amb personalitat pròpia. I d’aquí va emergir, amb l’afany d’enfrontar, dividir i provocar, el que ara des d’Espanya s’han inventat i escampat de “manca de convivència”. En el moment de destruir l’Estatut entràrem a l’enrenou d’un problema polític originat pel PP per enfonsar el PSOE, i davant l’oposició de la societat civil catalana van fer emergir el problema de cohabitació. Els que en els moments de la transició no s’aixecaven de la cadira i menystenien “els Segadors” s’han inventat aquesta excusa per guanyar eleccions a Espanya. Qui més ataca Catalunya més vots guanya “a la piel de toro”! I ara s’hi ha sumat el PSOE, i el president Sánchez, oblidant postulats anteriors,  amb l’afany de robar vots de Cs i no sentir vergonya d’anar agafats del braç amb PP i Vox. Tots a la una competeixen per manar Espanya servint-se d’escanyar, atacar, menystenir i provocar Catalunya. Cap es pot quedar enrere i quan els convé fan conlloga Sánchez, Casado, Rivera i Abascal, posant de moda “la convivència entre catalans”. 

Ens escanyen econòmicament, no construeixen les infraestructures promeses i necessàries pel nostre desenvolupament, empresonen els nostre líders polítics, altres s’han hagut d’exiliar per no ser engarjolats com a simples lladres i assassins, volen destruir Catalunya, la seva economia, la llengua i el teixit empresarial i, a més, ens ataquen d’insolidaris quan sofrim un dèficit fiscal de 16.000 milions d’euros. I quan els nostres polítics guanyen les eleccions no els permeten deixar exercir els càrrecs corresponents. Simplement,  d’un conflicte polític organitzat per ells ara el qualifiquen de manca de concòrdia.

 I quan no poden demostrar-ho, des de la veu dels polítics i des de seva premsa, relaten els perills imaginaris que es viuen a Catalunya, com bombes de la guerra civil a les platges, trets pels carrers, abusos sexuals i violència arreu. I si cal, se’ls inventen, i un tub de ciment el confonen amb un aparell perillós. És que a París, Londres, Madrid o Berlin no existeixen artefactes de les guerres, canvis de trets entre bandes de drogats, abusos sexuals, carteristes i “xorissos”? Els quatre exaltats que el dia de la Diada van provocar incidents davant el Parlament i altres van xafar flors i cartells davant de l’estàtua de Casanovas, es poden comparar a “els gipons grocs” de París? Però l’extrema dreta, amb Rivera d’abanderat, volen aplicar el 155, per restablir la concòrdia i de forma autoritària i sense escrúpols imposar “la seva llei”.