‘Solo ante el peligro’ o el sentit del deure al punt del migdia

El títol en espanyol de ‘High Noon‘, la pel·lícula dirigida el 1952 per Fred Zinnemann, és un dels casos més flagrants del que ara coneixem com ‘spoiler’. Potser només el supera el cas de ‘Rosemary’s Baby‘, el film de Roman Polanski que aquí es va traduir com ‘La semilla del diablo’. A l’Argentina, ‘High Noon’ -que vol dir, literalment, ‘al punt del migdia’- es va traduir com ‘A la hora señalada’, sens dubte una traducció lliure que s’ajusta més al sentit del títol i al que serà l’estructura de la història. I és que a les dotze en punt del migdia és quan ha d’arribar al poble de Hadleyville el tren en què viatja Frank Miller, l’exconvicte amb nom de dibuixant de còmics que vol matar el sheriff William Kane, interpretat per un immens Gary Cooper.

El problema és que tot això passa el mateix dia que Kane s’està casant amb Amy Fowler, una jove i innocent quàquera encarnada per Grace Kelly, en la que era la seua primera pel·lícula en un paper protagonista. De fet, l’avisen del retorn de Miller just quan està a punt de deixar l’estrella de sheriff i a pocs minuts de marxar del poble per començar una nova vida, ben allunyats d’una violència que Amy, com a quàquera, ha decidit repudiar. Tothom intenta convèncer el sheriff que ha de fugir del poble. Però s’imposa el sentit del deure de Kane: com marxar i deixar el poble un altre cop en mans de Miller? Amb quina cara podria mirar, cada matí, als ulls de la seua dona? Amb quina cara podria mirar-se ell cada matí a l’espill?

Este és el primer dilema que proposa ‘Solo ante el peligro’, just quan comença un compte enrere inevitable, ja que la pel·lícula està narrada amb una aparença de temps real. Els rellotges tenen un protagonisme fonamental, gràcies també al magnífic muntatge d’Elmo Williams i Harry W. Gerstad, que van guanyar un dels quatre premi Oscar que va rebre la pel·lícula. Perquè cada vegada falta menys temps per a l’arribada del tren, i cada vegada el sheriff Kane té menys marge de maniobra per intentar trobar l’ajuda que necessitaria per véncer Miller i els seus tres sequaços. Per acabar-ho d’adobar, un dels dolents és Lee Van Cleef, un dels dolents més pèrfids de la història del western gràcies a la Trilogia del Dòlar de Sergio Leone.

De fet, ‘High Noon’ és molt més que un clàssic perquè potser és el primer western absolutament modern. Primer, van començar a filmar-lo en color, però quan portaven uns dies van decidir que la fotografia, del veterà Floyd Crosby, havia de ser en blanc i negre. Llums i ombres a plena llum del dia, al punt del migdia, en un poble que es queda buit com un niu de covards perquè els seus habitants corren a amagar-se: no només per l’arribada imminent de Miller, sinó també perquè ningú vol ajudar el personatge de Gary Cooper. I este és el segon dilema moral que planteja la història: es mereix un poble, tota una comunitat, que algú face l’esforç i l’heroïcitat de salvar-los, quan ningú més es digna a fer un pas endavant?

I això ens porta a parlar de Carl Foreman, el guionista de ‘High Noon’, qui va basar-se en el relat curt ‘Tin Star‘ de John W. Cunningham, tot canviant completament el final. Foreman, que havia patit en la seua pròpia pell l’assetjament del Comitè d’Activitats Antimericanes, era un dels noms de la Llista Negra en plena cacera de bruixes del senador McCarthy. El guionista va ser processat per la seua suposada vinculació amb els comunistes, i com el sheriff Kane també va sentir-se completament sol davant del perill. Per tot plegat, una pel·lícula com ‘High Noon’ no hauria estat possible sense el guió de Foreman, ni tampoc sense un director com Zinnemann (d’origen vienès, havia fugit d’Europa per l’ascens del nazisme), i sense un productor tan valent com Stanley Kramer.

Amb ‘Solo ante el peligro’, el western assoleix la seua maduresa. El gènere va més enllà de l’acció i ofereix per primera vegada bons personatges i diàlegs inesborrables enmig d’una tensió creixent que acosta la cinta al cinema de terror psicològic. Mai un carrer buit havia sigut tan claustrofòbic. I tot plegat, dintre d’una fàbula amb missatge polític i amb un muntatge magistral, amb plans memorables, i la música intensa i fosca de Dimitri Tiomkin, que va guanyar l’Oscar per la partitura i per la canço de la pel·lícula. De la mateixa manera, també va guanyar el seu segon premi de l’Acadèmia l’actor Gary Cooper, que en realiat havia sigut una opció molt secundària per interpretar el sheriff Kane: abans havien renunciat al paper, per suposats problemes d’agenda, altres estrelles com Marlon Brando, Montgomery Clift i Charlton Heston.

I és que la interpretació de Gary Cooper mereix un comentari a banda. Amb 51 anys, l’actor ja es trobava en el crepuscle de la seua carrera, estava envellit i començava a tenir problemes de salut. De fet, diuen que l’úlcera estomacal que patia va ajudar-lo a dotar el personatge d’una gran angoixa continguda, que li traspua gairebé en cada primer pla. També diuen que Kramer ho sabia i que va obligar Zinnemann a incloure més primers plans de Gary Cooper en el muntatge final del film.

Però no és només això: la mirada clara de l’actor ajuda a veure també l’enorme dignitat i el sentiment d’impotència del personatge, que es resigna quan comprèn que al poble ningú l’ajudarà, ni tan sols el capellà o els seus amics més propers, i que haurà d’afrontar tot sol les seues responsabilitats. Tots tenen alguna excusa o fins i tot un bon motiu per donar-li l’esquena. Altres, fins i tot se n’alegren del retorn de Miller, perquè asseguren que quan al poble regnava el terror a ells els anava molt millor. Fan burla de la seua situació i fins i tot li diuen que es mereix tot el dolent que li puga passar… El sheriff Kane és un heroi fràgil i humà, un antiheroi. Els moments finals de High Noon són el colofó d’una obra mestra: només cal veure caminar Gary Cooper tot sol pel mig del poble, com si anés descalç trepitjant vidres, perquè la por li tensa els músculs. És l’heroi solitari que venç les seus temors i també els seus dubtes, perquè el seu sentit del deure és tan elevat com el sol del migdia.