‘L’olla bovera’, per Toni Muñoz Lo Mascarat

Quan era menut i tenia manies per a menjar, per a que no triés què m’agradava i què no, ma mare ho fotia tot a l’olla i ho passava pel túrmix. «Pren, i ara menja-t’ho tot». I no tenia més remei que empassar, per molt que no m’agradés. O dinar o quedar-me en gana. L’estratègia protaurina funciona amb la mateixa dinàmica que feia servir ma mare: mesclar-ho tot i fer-ho empassar a aquell que no li agrada, perquè no té alternativa.

Comencen parlant de la tradició, empalmen amb l’antibarcelonisme, d’aquí al veganisme i als escorxadors, al menjar foie-grass i algun que altre il·luminat te fot les pintures rupestres d’Ulldecona pel mig, quan no te diuen que «els bous, com són una festa, creen cohesió social i eviten que jóvens acaben drogant-se i amb problemes de delinqüència» (argument real dit a Canal 21 per Paco Palmer, president de l’Associació de Criadors de Bous Braus de les Terres de l’Ebre). I de tant en tant, també se parla dels castellers.

Entre tota esta olla barrejada, al final s’ha parlat de tot sense parlar de res perquè el veganisme i els bous tenen la mateixa relació que el llagostí amb els preservatius. Què són els bous i totes les seues modalitats? Són un espectacle de masses que consisteix en tancar un animal dins d’una plaça i marejar-lo posant en risc la integritat física dels participants i de l’animal. Quina és la finalitat? Xalar tocant-li els nassos a un animal. En un debat normal, es compararia amb actes de la mateixa índole. El veganisme és un espectacle de masses que implica l’ús dels animals? No. Un escorxador? No. Les decisions parlamentàries? No. Els castellers? Els problemes amb les drogues? Les pintures rupestres? I el llarg etcètera.

L’efecte olla barrejada fa fins i tot que ni tan sols pugues posar en dubte algunes modalitats, quan possiblement les primeres solucions passen per traure-li la safranòria, o la bleda. O tot o res. Si en ple segle XXI el sector taurí no és capaç de posar-se en dubte i reflexionar que la societat evoluciona i que som capaços de xalar sense necessitat de torturar animals, igual és que l’etiqueta «garrul» la té ben trobada. Sense tindre en compte que encara estem esperant que condemnen clarament tots aquells actes violents que s’han comès en defensa dels bous a les nostres terres els darrers anys i que, lluny de fer-ho, fins i tot els justifiquen.

Tot allò que implique posar en dubte o criticar la festa es percep com una provocació. Molesta la crítica, molesten les càmeres… Potser, els que tant defensen la democràcia com a dret d’organitzar este tipus d’espectacles, haurien de plantejar-se que la democràcia també implica acceptar les crítiques i replantejar-se temes i tradicions. La democràcia és el debat que tant els costa. I que el que s’ha aprovat al Parlament, és totalment democràtic.

Acabo citant de nou a Paco Palmer (ja mencionat), quan ha aplaudit avui la valentia de JuntsXCat i ERC, que tenen gent a la presó per haver desobeït el TC. Palmer espera que si el Parlament aprova la llei de prohibició dels bous (el mateix Parlament al que aplaudeix per haver desobeït el TC), els nostres polítics de JuntsXCat i ERC de les nostres terres (els oportunistes que ja han sortit amb la bandera), com valents que són, acabaran desobeint la decisió i «defensant les Terres de l’Ebre» [que parla en nom de tots també]. Fins i tot s’ha plantejat que s’hauria de fer un referèndum per a que les Terres de l’Ebre sortim de Catalunya i ens incorporem a Aragó, que allí en principi podrem fer bous sense que mos posen massa problema. Quan el mateix Parlament va blindar els bous l’any 2010 ho van celebrar amb cava, la democràcia havia guanyat. Quan el mateix Parlament planteja el contrari, ens ningunegen. Curiosa noció de democràcia d’aquells que només consideren les decisions d’una institució quan els ve de veta.

*Toni Muñoz Lo Mascarat és periodista i escriptor.