Abans de l’1 d’octubre de 2017 van arribar a Catalunya forces policials de l’Estat, que en alguns llocs foren acomiadades al crit d’”a por ellos”.
No ens estendrem a descriure què va passar aquell dia i les intervencions desproporcionades, gravades pels mitjans, dels cossos policials enviats per Madrid. Encara avui no s’ha aclarit qui va decidir carregar contra persones que volien votar, i sembla que els caps policials se’n desentenen, alhora que la policia catalana, que defensava haver complit amb el mandat del TSJC, va ser acusada de permetre el referèndum i el seu cap, el major Trapero, té un procés obert amb la justícia.
Arribada la sentència contra les preses i presos, les protestes han arribat al carrer. S’han vist manifestacions majoritàriament pacífiques. Però s’han destacat els aldarulls que han arribat moltes nits un cop desconvocats els actes de protesta. Aldarulls que, s’ha de parlar clar, han tingut mostres de violència de manifestants, amb llençament d’objectes a les forces policials.
Hi ha qui també qualifica de violència la crema de contenidors per fer barricades, cosa que no tothom intepreta així. De fet, protestes precedents en altres llocs i contextos, amb llençaments d’objectes i crema de contenidors, no han estat qualificades de violentes ni de terrorisme. I és que no estaven relacionades amb l’independentisme.
La premsa, a més de particulars a través de les xarxes socials, ha permès veure, però, com les forces policials, mossos inclosos, han tingut també un paper discutible, carregant durament contra joves, contra periodistes, contra persones que no estaven fent res dolent. I és normal que es reclami que s’investigui. La feina dels funcionaris públics, i s’hi inclou la policia, ha de poder-se fiscalitzar, s’hi han de poder posar peròs, i un sistema democràtic que presumeixi de ser-ho ha d’admetre’ls per mostrar transparència i ganes de millorar. Això no desqualifica els cossos policials i la seva tasca, és un exercici de democràcia.
Malauradament, els partits estan en precampanya per a les eleccions del 10N. Els socialistes han adoptat una línia dura, han fugit del diàleg que pregonaven quan no governaven. Faltats de credibilitat exigeixen al president de la Generalitat renunciar a la violència tal com ells volen, per agafar-li el telèfon, fent-ne befa, mentre Rivera es passeja prometent de tot als comerciants barcelonins i el PP reclama la llei de seguretat nacional. A veure qui la diu més grossa.
I ens veiem dos anys després del “a por ellos”, després d’una premsa alimentant la propaganda que associa independentisme amb violència, que passada la setmana de protestes, els policies desplaçats a Catalunya han tornat a les seves localitats i han estat rebuts com herois, com si haguessin anat a la guerra i l’haguessin guanyat. I ells han respost com si fos així, amb les sirenes i salutacions al públic.
La precampanya s’ha escalfat a base de nacionalisme espanyol, arengant els sentiments contra Catalunya. I encara queda la campanya, que s’endevina dura. Tant de bo les mostres de solidaritat que s’han vist des de fora de Catalunya també es vegin a les urnes. I aquí, que aquest sentiment a favor del dret a decidir, de la independència, de la innocència dels líders polítics i socials condemnats, es reflecteixi també en els resultats de les elecc1ONs que Sánchez s’ha volgut arriscar a convocar.
*MANEL ZAERA és informàtic i músic.
Fes el teu comentari