Quan el Barça guanya per 5 a 1 a qualssevol equips de la lliga espanyola, gairebé no deixa de ser una altra cosa que una anècdota pels diners esmerçats en cada equip i la qualitat dels jugadors. Però que Catalunya pugui guanyar 5 a 1 a Espanya en una manifestació celebrada un dia després l’una de l’altra, no és una anècdota; és una realitat explicable. Dic Espanya perquè van arribar gent de tot l’Estat, no sé si regalant-los el viatge i pagant-los 40 euros per cap, com en altres manifestacions unionistes s’havia produït. Als independentistes els costa diners de la butxaca i a més ingressen sovint a la Caixa de Solidaritat per atendre el pagament de les multes imposades pels tribunals.
Hi ha una diferència: els uns lluiten per la independència que el va ser arrabassada per la força de les armes entre el 1707 al sud i el 1714 al nord de Catalunya. Pels altres és mantenir el “derecho de conquista” i la voluntat de fer-nos perdre l’essència de poble, perquè “todos somos españoles”. Alguns dictadors ja ho deien expressament; havien d’envair les terres catalanes amb milers d’espanyols per fer-los perdre la idiosincràsia. I en portaren milions però els que van arribar a treballar per necessitat d’una feina segura es van trobar un poble acollidor i ara son tant o més independentistes que els catalans d’arrels inconfusibles.
Els que van arribar amb aires de conqueridors, amb el sou estatal consolidat i amb afany d’imposar la voluntat per sobre de la realitat d’un país diferent, amb llengua distinta i manera de ser pròpia, aquests, la majoria, continuen sent espanyols, malgrat declarar-se com a catalans, sense respectar el poble obert que els van acollir. No tots son totalment identificables d’un costat o l’altre; molts matrimonis son mixtes i les oligarquies catalanes gairebé sempre s’han identificat a favor d’Espanya. En segles passats eren els nobles i avui son banquers, grans empresaris i rendistes que prefereixen prosseguir com ara per no perdre els beneficis i els favors de la posició que gaudeixen.
Quan existeix sentiment d’injustícia la gent es revela i s’indigna. Qui va anul·lar l’Estatut? Qui va empresonar els líders catalans? Els espanyols no tenen el sentiment d’injustícia sinó precisament el contrari; a ells se’ls omple la boca parlant de llei, de justícia i de Constitució sense apreciar el sofriment dels líders catalans engarjolats per càrrecs inventats i relats periodístics. La diferència entre uns i altres és enorme encara que particularment tots –un d’una forma i altres d’una altra- desitgen la pau i la tranquil·litat. Vet aquí que algun unionista, a pregunta del periodista, la resposta va ser clara: “Los políticos, unos y los otros, por incompetentes, son incapaces de solucionar el problema”.
La crida generalitzada dels independentistes va ser Unitat i després Llibertat. Unitat perquè desitgen que tots els polítics vagin a una en defensa de la independència. I Llibertat pels greus errors processals del tribunal presidit per Marchena que havia d’acusar necessàriament i amb condemnes ben llargues com escarment per anul·lar les ànsies independentistes del poble català. En canvi, la crida dels unionistes era la de “Puigdemont a la prisión”, “Cataluña es España” i “A por ellos”. Dues maneres d’analitzar el problema polític que Rajoy el va fer possible judicialitzant-lo per treure’s la responsabilitat del diàleg i la comprensió mútua, base de la democràcia.
El comptador de la policia urbana de Barcelona diu que el dissabte 26 d’octubre es manifestaren 350.000 independentistes quan dos anys abans ells mateixos en van comptar el doble i no diferia gens el volum de gent al mateix carrer. El diumenge 27 d’octubre, 80.000 per la part unionista, arribats d’arreu de l’Estat, alguns dels quals no havien estat mai a Barcelona i cridaren sense conèixer el fons del problema i manipulats per les mentides que escolten a les televisions espanyoles, i ja no parlo dels periòdics perquè molts d’ells no n’han llegit mai cap. La diferència d’1 a 5 queda clara. Uns ho fan indignats per la sentència i la violència i els altres amb aires de revenja i d’escarment. Així no arribarem enlloc; cal diàleg i voluntat de trobar solucions per retrobar la concòrdia entre Catalunya i Espanya que Rajoy, oblidant-se de fer política, ens va embolcallar a uns i als altres.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari