’10-N: Crònica d’una mort anunciada’, per Jesús Gellida

Els resultats de les eleccions mantenen el bloqueig, afavoreixen l’ascens ultra i cap bloc suma una majoria on l’independentisme torna a ser decisiu. 

El PSOE de Pedro Sánchez reedita una victòria agredolça en una repetició electoral on el president en funcions ha estat el seu màxim responsable. Empès per les enquestes Sánchez no ha aconseguit capitalitzar el 10-N, es queda amb 120 escons, i perd opcions de pacte amb la desfeta de Ciutadans. Tot i la retòrica al voltant d’un govern progressista Sánchez busca governar en minoria. Per a fer-ho, ara ho té més complicat, des d’UP Pablo Iglesias li reclama un govern de coalició –el qual hauria de tenir el suport dels independentistes– i, des de la dreta, Sánchez no en tindria prou amb l’abstenció del PP. 

El líder del PP, Pablo Casado, amb 88 escons es queda a mitja remuntada, es veu amenaçat per Vox i no tanca ninguna porta a l’espera del que faci Sánchez, tot i matisant, que els seus programes són incompatibles. En aquest sentit, veurem si Casado és capaç d’aguantar les pressions de l’establishment per a que faciliti un govern o, fins i tot, en formi part. La línia dura envers la Catalunya sobiranista pot ser l’excusa perfecta per als dos grans partits del règim del 78.       

La irresponsabilitat del 10-N ha facilitat que Vox es situï com a tercera força amb 52 escons i 3,6 milions de vots, convertint-se en un dels partits d’extrema dreta més forts d’Europa. Un preocupant ascens en el conjunt de l’Estat i, particularment, a Múrcia, País Valencià i les Illes Balears, superant en moltes províncies al PP. L’ou de la serp ha fet eclosió com a conseqüència de la no resolució política de la qüestió catalana, de la gestió neoliberal de la crisi, de la deriva de l’esquerra –molts cops massa lluny dels barris obrers– i del seu blanqueig per part de PP i Ciutadans a comunitats com Madrid o Andalusia.  El “a por ellos” significa posar en el punt de mira a independentistes, immigrants, feministes, col·lectius LGTBI, a l’esquerra, periodistes i a tothom que no pensi com ells. Davant de la intolerància del neofeixisme és l’hora del “No passaran”.  

L’hecatombe de Ciutadans deixa a Albert Rivera fora de la política després que el líder dels taronja hagi dimitit per la pèrdua de 47 escons i 2,5 milions de vots, quedant-se amb tan sols 10 escons i per darrere d’ERC. L’ex líder dels taronja podia haver governat amb el PSOE des d’una posició privilegiada, amb un pacte que era el preferit pels poders econòmics per a configurar un executiu estable. El veto a Sánchez, la ceguera per voler liderar el bloc de dretes i l’acostament a Vox van desencadenar una forta crisi interna del partit. Una estratègia fallida que ha acabat amb la marxa de Rivera i la irrellevància en el Congrés.     

Les forces d’UP s’han vist minvades pel No acord amb Sánchez i per la competència amb la candidatura de Més País liderada per Iñigo Errejón. La hipòtesi de l’efecte Errejón ha estat errònia i l’ex de Podemos ha fracassat en la seva estratègia de mobilització electoral. Les dos candidatures a l’esquerra del PSOE han sumat 34.500 vots més que Vox però, entre les dos, han obtingut 14 diputats menys que l’extrema dreta com a conseqüència de la seva divisió i del sistema d’Hondt. Els d’Iglesias poden estar davant la seva última oportunitat d’entrar a formar part de l’executiu, que és, també, la tabla de salvació d’un Iglesias qüestionat. És a Catalunya on En Comú Podem resisteix millor i manté els resultats del 28-A, no obstant, no han fet forat en l’electorat d’un PSC que baixa en vots i percentatge però que es manté en 12 escons.

ERC ha tornat a guanyar les eleccions a Catalunya, tot i que els republicans han perdut dos escons per l’entrada de la CUP i l’erosió que han patit pel seu pragmatisme envers l’aposta pel diàleg. En aquest sentit, la dialèctica legitimista i desobedient de JxCAT ha ajudat als post-convergents a guanyar un escó, continuant amb el discurs de l’independentisme màgic que s’ha demostrat fals i, alhora, contraposat als fets i la realitat. Així mateix, l’esquerra independentista de la CUP arriba al Congrés per a fer l’Estat “ingovernable”. La mateixa proposta que amb anterioritat va proposar el Front Republicà i que, aquest cop, no ha rebut el boicot de part dels cupaires. Els anticapitalistes han centrat la campanya en l’eix nacional i caldrà que, també,  prioritzessin l’eix social en les qüestions que el nou Congrés haurà d’afrontar.     

Les úniques opcions que sumen majoria són la reedició del bloc de la moció de censura o la gran coalició del PSOE i PP. La inestabilitat continua en el tauler polític espanyol post sentència del Procés, on la suma dels independentistes i els Comuns –tots favorables a la llibertat dels presos polítics i a exercir l’autodeterminació– sumen una majoria amplia a Catalunya que el futur govern d’Espanya no pot eludir.

*JESÚS GELLIDA és politòleg i investigador social.