‘La dictadura de pedra i de ferro’, per Alons Navarro

Aquest dissabte 23 de novembre ha estat presentat a La 2 de Viladrich de Tortosa el llibre ‘La dictadura de pedra’, que segons les autores Queralt Solé -historiadora- i Sílvia Marimon -periodista- pretén apropar al gran públic els perquès del Valle de los Caídos. Han consultat diferents arxius, entre els que destaca l’Archivo General de Documentación d’Alcalà de Henares.

Comencen de manera categòrica afirmant que Franco ha vençut, en alguns aspectes, el debat de la memòria. És el monument que Franco i els seus propers volien. La visita, fins fa poc, es focalitzava en la tomba del dictador i de l’ideòleg de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, les despulles del qual passen un periple de trasllats d’Alacant a l’Escorial, fins arribar al Valle de los Caidos. La resta de soldats enterrats en diferents espais són l’excusa. Un fet curiós és que els carlins es van negar a ser enterrats allà.

Franco va seguir de molt a prop les obres del Valle de los Caídos però no queda clar que tingués previst de ser enterrat allí. De fet, ell va ser l’únic que no va ser víctima de la guerra, ja que va morir al llit. Queda clar que és el monument erigit per als vencedors de la Guerra Civil. Caídos por Dios y por España. Los mártires de la cruzada.

I no és fins més anys després, per una qüestió de rentada d’imatge del règim, que es decideix d’inhumar restes de soldats republicans que procedeixen majoritàriament de cementeris militars de les grans batalles de l’Ebre, Terol, etc., agafats sense cap control de les fosses comunes i que complica, amb tota seguretat, l’autentificació dels mateixos. A les criptes hi ha una acumulació dantesca que només pot resoldre’s, en part, amb una clara voluntat política de fer complir la llei de la Memòria Històrica.

Tot el recinte és gestionat per la Fundació Francisco Franco, qui, fins fa poc, no passava comptes dels ingressos i despeses. Hi trobem un monestir benedictí, del mateix ordre que el de Montserrat, que amb uns 25 monjos avalen que són els garants de la fe catòlica i que Franco n’és – n’era- el seu símbol.

Les autores interpreten que el Valle de los Caídos, per la proximitat a l’Escorial i per la magnificència d’ambdós, entra en competència directa amb l’Escorial, en tant que Franco i José Antonio -nous garants de la fe catòlica- s’equiparen amb els històrics monarques hispànics.

En clau de futur apunten que s’hauria de desmantellat la gran creu perquè representa la creu nacional-catolicista franquista. Erxhumar José Antonio i convertir el lloc en un centre d’interpretació de la dictadura franquista i de com i qui va construir el recinte.

Acaben fent un paral·lelisme del Valle de los Caídos amb el Monument de la Batalla de l’Ebre, tot dient que la seva persistència és una evidència de la victòria post-mortem de Franco. Monuments que han condicionat i condicionen la nostra quotidianitat i que, falsament, volen representar el que no són.

La Batalla de la Memòria, Franco també la volia guanyar, per això va esborrar del mapa el nom de molts carrers i indrets i va imposar els seus. I per a divulgar la seva omnipresència va erigir monuments com el que tenim clavats al mig de l’Ebre a Tortosa i que 44 anys després de la seva mort encara ens recorda que som els perdedors.

*ALONS NAVARRO és professor i membre de la Comissió per la Retirada dels Símbols Franquistes de Tortosa.