Parlem en català

Catalunya té molts fronts oberts per sobreviure. El principal és la de la llengua que és i ha estat la base de la supervivència de Catalunya com a Nació. La nostra parla ens identifica i ens personalitza. Som diferents lingüísticament i per això, des de fa segles, aquells que pretenen manar de les nostres coses i imposar-nos el seus criteris, no han dubtat mai en impedir-nos expressar, escriure i, a l’escola, negar-nos l’ensenyament la nostra llengua. Pertanyem a una societat que, per les raons òbvies, se’ns ha obligat de forma encoberta o directa, segons els casos i els moments, a estudiar la seva llengua, a la vegada que prohibint-nos els drets lingüístics que disposem com a poble. Les llengües naixen i moren, com les persones. Poden tardar segles, poden transformar-se poc a poc o poden desfer-se, si no existeix la voluntat de servar-les pels que la usen. 

La voluntat de destruir-la, va començar per l’església, quan els bisbes eren elegits pels reis i des de la cort, clergues castellans se’ls destinava a les seus episcopals catalanes; a les visites pastorals escrivien en una llengua diferent a la dels rectors. Fins i tot, trobo documents de meitat del segle XVII, que els bisbes obliguen a escriure en castellà que els capellans no coneixen. És a partir del segle XVIII, després de la batalla d’Almansa al sud i amb la caiguda de Barcelona i Cardona el 1714 a tot Catalunya, quan a les Audiències judicials s’obliga a parlar i redactar en castellà i es comença a ensenyar als seminaris la llengua imposada. A partir del 1750, alguns eclesiàstics ja la coneixien i ja es troben algunes partides escrites en castellà. 

Tenim una llengua amb més de mil anys d’història, nascuda de forma paral·lela a la resta de les llengües romàniques d’Europa i malgrat aquesta coacció de voler-nos-la eliminar, mai els catalans ho hem consentit. Durant els segles XIII i XIV va ser la primera llengua literària romànica i per tant té història i recorregut. És la nostra expressió genuïna i qualsevol intromissió l’hem combatuda, gràcies als sentiments familiars que gaudim vers ella. Sense dubte, les llengües més poderoses que ens envolten debiliten la nostra. Les dictadures repressives dels darrers segles, malgrat no permetre l’ensenyament, mai l’arribaren a destruir. A l’escola se’ns deia que s’havia de dirigir en castellà als que el parlaven i no fer-ho era un signe de “mala educació”. La voluntat de la gent, per demostrar que sabia parlar el castellà, els feia expressar en aquesta llengua quan es dirigia a qualsevol persona que no fos catalana. I aquest fet queda demostrat durant les darreres dècades per dos factors importants. El primer és que hem rebut als cinturons industrials milers de famílies d’arreu d’Espanya que han pogut parlar el seu idioma matern amb total llibertat i no han tingut necessitat de conèixer el català per treballar. I el segon és que els catalans quan ens hem dirigit a ells, siguin espanyols o estrangers, ho hem fet en aquest idioma. Per què? Les raons eminents són les abans explicades de “la mala educació”. 

Amb la immersió lingüística es va parar el cop. Tots els escolars podien conèixer el català per estudiar-lo. Però els pares, arribats la seva majoria per incorporar-se directament al món del treball, mai van tenir la necessitat d’estudiar ni d’aprendre a parlar el català. A la llar familiar, com era natural, parlaven el seu idioma, fos castellà, àrab o romanès. Els fills, alguns parlen en català entre ells però el castellà s’introdueix amb més força a tots els segments de la societat. En grup, si algú canvia de llengua sempre és el català, mai el castellà.

La responsabilitat per canviar aquesta tendència la tenim les persones. Els catalans que el parlem habitualment i també aquells que el coneixen, i per ser una riquesa humanística que enforteix els coneixements, sempre s’hauria de dirigir en la nostra llengua a la resta de ciutadans. Quan anem a la botiga a comprar, al cambrer del bar, quan estem un grup d’amics, a l’esbarjo de l’escola, al jutge, al policia… a tothom. Si no se’ns comprèn potser s’hauria de canviar de llengua. Però mai, per davant, dirigir-nos en castellà. Si volem mantenir la llengua catalana, i que no s’acabi exhaurint, cal sensibilitzar-nos en aquest sentit. Altrament dins de poques generacions pot desaparèixer el català, causant un mal irreparable a les persones i a la societat.        

*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.