‘Les molècules de l’amor’, per Toni Pons

Tots tenim una definició pròpia i individual de l’amor, uns més positiva que altres. No obstant això, des del punt de vista científic se l’ha caracteritzat com un fenomen integral en el qual participa el nostre cervell, i alguns òrgans productors d’hormones, com la hipòfisi i la glàndula adrenal. Tot això provoca una explosió química que prova plaer, eufòria, confiança, ansietat, tristesa, depressió i seguretat, que segurament alguna vegada has sentit. Químicament parlant, aquestes substàncies són els veritables culpables de l’amor, i no la teva parella! Hi hi ha dos tipus d’amor: L’amor filial (maternal o paternal) i l’amor per la teva parella. Tots dos són fonamentals en la supervivència de la nostra espècie. El primer permet garantir un creixement i educació necessària per sobreviure als fills o descendents; el segon porta a la reproducció, en termes generals, així com la seguretat i confiança en entorns canviants, així la perpetuació i supervivència de l’espècie.

Cadascú de nosaltres tenim unes preferències determinades, molt profundes, idiosincràtiques i de vegades fins i tot inconscients. Així mateix, hi ha una evidència clara. Ens solem enamorar de persones amb característiques similars a les nostres: grau d’intel·ligència similar, sentit de l’humor semblant, mateixos valors. No obstant això, hi ha alguna cosa cridanera i fascinant en tot això. Podem estar en un lloc on hi ha 30 persones amb característiques similars a les nostres, gustos afins i valors semblants i mai ens enamorarem de totes elles. Sempre hi haurà una persona que ens atraurà, que ens captivarà, que atraurà la nostra atenció i desencadenarà una reacció química en el nostre cos.

“El camí de l’amor és estret i que en el cor només hi ha espai per a una sola persona” (Kabir, filòsof indi).

Les relacions de parella creixen, evolucionen i canvien, en funció d’unes etapes ben diferenciades i definides. Això explica per què no sentim el mateix quan han passat uns anys de relació que quan ens vam conèixer. Conèixer aquestes etapes de les relacions de parella ens aporta seguretat i tranquil·litat en la forma d’enfocar les diferències, així com per resoldre els conflictes o sentiments.

“SENTO PAPALLONES A L’ESTÓMAC”: Aquesta primera fase, dominada per l’atracció, iniciada amb la percepció i el consegüent plaer té l’origen en l’estimulació dels sentits. En els primers mesos experimentaràs un augment de cortisol, una hormona de creixement relacionada amb l’estrès. Presentaràs estats d’ansietat i estrès moderat a través d’un augment de la sudoració, pressió arterial, ritme cardíac i en els moviments peristàltics les famoses “PAPALLONES A L’ESTÓMAC”. L’única cosa que necessites és gaudir d’aquesta etapa, és un estat molt motivador, inspirat i reconfortant. Vés amb compte que siguin papallones per amor i no per alguna cosa que hagis menjat.

“AMOR A PRIMERA VISTA”: Encara segueixo en la disjuntiva de si existeix o no, però del que sí estic segur és que l’estímul més important és la vista, sense fer de menys a la resta dels sentits. Actualment, però, la tecnologia i les xarxes socials han fet que moltes vegades el primer contacte entre dues persones sigui virtual, i que sense tenir estímul olfactiu, auditiu o fins i tot visual, es pugui desencadenar l’enamorament.

“T’ESTIMO AMB TOT EL MEU COR”: Realment amb tot el cor, o voldràs dir “T’ESTIMO AMB TOT EL MEU SISTEMA LÍMIBIC!” Malgrat el romàntic que sona, tots els nostres sentiments, pensaments i somnis provenen de l’activitat cerebral i química. En el nostre cervell, un sistema de comunicació, conformat de diverses estructures interconnectades, que es coneix com a sistema límbic, responsable d’experimentar tota la gamma d’emocions que es presenten en la nostra vida.

“L’AMOR ÉS CEC”: La culpa és de la INACTIVACIÓ d’altres regions cerebrals com l’amígdala cerebral i l’escorça cerebral frontal i prefrontal que s’associen a la por, la tristesa i a l’establiment d’un judici crític de la conducta i les intencions de les persones, que es relaciona amb el fet que quan estem enamorats tot, o gairebé tot, ens sembla ideal o perfecte en la nostra parella.

“EL CULPABLE ÉS CUPIDO”: No, t’ho creguis!!  Les molècules de l’AMOR, són les culpables. Hi substàncies íntimament lligades a aquest sentiment. Aquestes substàncies són algunes hormones com la vasopressina i l’oxitocina, neurotransmissors (molècules encarregades de la comunicació entre les neurones “com la dopamina i la serotonina, i els opiacis endògens (molècules produïdes en el nostre cervell, relacionades amb les sensacions de plaer i la disminució del dolor, com les endorfines i les encefalines).

Si hi ha molècules d’amor…. podríem elaborar porcions d’amor o tenir la cura per al ‘mal d’amors’? Segurament alguna vegada has escoltat o fins i tot comprat perfums o desodorants que contenen les famoses feromones. Les feromones, són substàncies volàtils que produïm a la pell, com les sudorípares, i estimulen el sistema de l’olfacte, i s’ha demostrat que produeixen diferents respostes fisiològiques positives i vigoritzats com canvis en la respiració, freqüència cardíaca, etc. Donades les diferents sensacions de plaer que provoca l’amor, quan patim alguna decepció o acabem una relació, es produeix una absència de totes aquestes emocions i sensacions positives i agradables o que ens porta al “MAL D’AMORS”. Si la guspira de l’amor s’acaba i apareix la ruptura, cal acceptar la realitat i en aquests casos el millor remei davant d’una ruptura és passar per un període de dol per la pèrdua de l’ésser estimat i després… ENAMORAR-TE DE NOU!

L’enamorament dura uns mesos i després es passa a un estat més conscient i crítica de la realitat, en el qual comencen a valorar les diferents característiques de la parella: és quan podem definir si la relació és realment fiable, plaent i reconfortant. S’ha proposat que una relació que recentment s’inicia, hi ha una gran quantitat d’estímuls i situacions noves que causen en l’altra persona interès, plaer i una bona dosi d’aprenentatge. Però, després de cert temps, els estímuls deixen de ser nous l’aprenentatge disminueix i comença la monotonia. No hi ha cap poció màgica… El secret perquè el desig i l’atracció perduren està en variar les activitats i conductes que es presenten en una relació de parella, basar la seva relació en la comunicació eficaç, la confiança, la intimitat, la celebració de moments importants, el compromís i l’espontaneïtat.

“Aprenem a estimar no quan trobem la persona perfecta, sinó quan arribem a veure de manera perfecta, a una persona imperfecta” (Sam Keen filòsof nord-americà). 

*TONI PONS és farmacèutic i professor.