Espanya es va configurar com Estat, a partir del segle XVIII. Els reis podien ser sobirans de diferents territoris amb distintes lleis, costums i llengua, fet que no definia que aquells territoris regits per facultat reial haguessin de formar un Estat únic en el sentit que avui l’entenem. El rei, signe de poder, sempre es rodejava dels poderosos que li eren addictes. I vet aquí que, a les Corts Generals del Regne d’Aragó, les actes s’escrivien en català perquè era la llengua de la cort i dels rics senyors del regne. Quan el rei ho fou de Castella i d’Aragó, els poders que l’envoltaven foren castellans i així s’imposà la supremacia del castellà als territoris que era sobirà. Això no implicava la unió dels regnes però sí, a partir de darreries del segle XVI, la voluntat d’imposar la llengua i costums castellanes arreu de la península.
A Castella, es conceptuava que “el rey es ley” i el que manava als súbdits ho havien d’obeir, mentre que a Catalunya els legisladors eren els jurats dels braços del General i el rei només ho ratificava i signava. Des de la unió reial entre Isabel i Ferran, coneguts pels Reis Catòlics, que no unió territorial perquè els regnes van ser mantinguts independents fins el 1714, la supremacia del castellà s’imposà sobre el català. Nasqué legalment amb el Decret de Nova Planta el 1717 quan a l’Audiència Reial de Barcelona s’obligà a argumentar i a escriure en llengua castellana. Paral·lelament es clausuraren les set universitats catalanes existents, i s’obligà la nova universitat de Cervera a aprendre exclusivament el castellà, prohibint el català. Ja abans del 1714, existeixen constàncies evidents de la imposició; els bisbes que eren elegits pel rei, i no pel Papa, ja requerien escriure els llibres parroquials en aquest idioma que els capellans no complien perquè no el coneixien. Un altre exemple el tenim en la frase del literat Francisco de Quevedo que digué: ”Mientras haya catalanes, habrá guerra y enemigos”. O la que va imperar quan el rei Carles III, a darreries del segle XVII, prohibí l’ensenyament del català a les escoles. La catalanofòbia dels segles passats es repeteix ara quan Vox, al Congrés, ha proposat que tots els espanyols han de saber parlar el castellà i a més als funcionaris se’ls ha de dirigir en aquest idioma. Si fa no fa, el mateix que imposà la dictadura de Franco.
Aquests exemples vénen al cas quan als catalans se’ns considerà espanyols, i se’ns imposà la seva llengua. Uns cop per la força de les armes i altres per les lleis impositives i repressives. Els catalans, que ens qualifiquen com espanyols, no disposem dels mateixos drets lingüístics. Sortosament, encara que obligats, som coneixedors d’ambdues llengües i gaudim de més facilitat per aprendre’n d’altres, eixamplant les nostres possibilitats culturals. La població actual catalana som bilingües el 90% gràcies a la immersió lingüística i monolingües un petit tant per cent. Però a l’escola, durant segles, no se’ns permeté ser iguals quan només podíem estudiar el castellà i els mestres ens deien que parlar en català era un acte de feblesa, mala educació o dialectalisme. Ara, en democràcia, tampoc no se’ns considera iguals quan alguns funcionaris monolingües, per dirigir-nos-en ho hem de fer en la seva parla. Vet aquí la supremacia del castellà, ara dit espanyol, sobre la nostra llengua pròpia i mil·lenària. Massa vegades encara se’ns contesta despectivament, “hábleme usted en español”. I vet aquí que el castellà es parla més que el català.
L’Anna Erra, alcaldessa de Vic, en la seva intervenció sobre el tema lingüístic al Parlament, va ser mal interpretada. Potser desafortunada afirmant que ens havíem de dirigir en català a persones pel seu aspecte o pel seu cognom. Però hi coincideixo quan afirmà que sempre ens hem de dirigir en català al nostre interlocutor, i a tot cas, canviar de llengua si no se’ns comprèn. Ens hem de defensar davant l’agressió d’excloure la nostra parla, imposant-nos-en una altra. L’ús social del català és l’única forma de servar culturalment la riquesa que representa. El català és la llengua pròpia i mil·lenària de Catalunya i som nosaltres, els que ens hauríem de dirigir sempre en català als emigrants nou vinguts i al funcionariat, com a signe d’igualtat i respecte a la democràcia. Altrament adobem les imposicions i reviscolem els agressius temps dictatorials d’un Estat “supremacista” que ens menysté i no ens vol comprendre.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari