Avui comença un camí molt incert pel món dels autònoms del cinema documental també. La nostra realitat ja era dura, depenent de subvencions de la Generalitat, de TV3, de què la gent anés a les sales … el primer i el segon punt ja es va acabar amb lo “corralito” de 2008 i ara amb tota una societat confinada a casa (A refugi de les bombes biològiques). La temporada… el futur per molts d’artistes sembla abocat a Internet, a les xarxes, als filtres de les plataformes de continguts digitals…
Tots aquells que defensem els espais de cultura i les taquilles per seguir realitzant continguts, volem fer una reflexió, almenys. (Perdó, el món de la cultura/audiovisual és un campi qui pugui de fa temps sense massa drets, ni costats) …a nivell individual en faig una de reflexió:
Com podrem explicar les nostres històries de proximitat universals si fem triomfar la tendència individualista de consum de continguts on line? Ens en recordarem de compartir emocions en una sala fosca junts socialitzant quan tot això acabi?
De moment, els realitzadors independents, autònoms que creem cinema, espectacles musicals (com la majoria d’autònoms d’altres sectors…), sense facturar, hem de fer front a la seguretat social, el pagament d’impostos IVA i IRPF, a més de mantindre l’estructura de cadascuna de les nostres micro empreses; és a dir, pagar els professionals que treballen pels projectes que estem impulsant, les despeses de gestió, l’habitatge, menjar tots los dies…
El lloguer de l’oficina no ens el cal pagar, sabem des de fa dècades el que és el teletreball, sabem fer-nos de comptables, en el meu cas, fer-me de guionista, productor, de càmera, director, muntador i distribuïdor a la vegada, a més de cantar l’ou cinematogràfic… amb molt de gust amb Los Sirgadors i Segula Films, també cuino prou bé.
Potser els senyors de l’IBEX 35 volen fer-nos desaparèixer per donar pas als seus monopolis homogeneïtzadors? El meu cinema, la meua veu mai estarà al servei dels polítics bocamolls, ni al de les corporacions que representen.
Volen esclaus, ignorants i fanàtics del soroll dels “grans germans”, partits, capelles i capelletes… queda clar. Volen zombis sense consciència social, que tant se’ls en foti el que passe fora del cercle, al barri, al poble, als països devastats per les guerres comercials de la cobdícia, ara ja a casa nostra. Això sí, sempre se’ns poden facilitar noves maratons de caritat per Nadal, per allò de treure la mala consciència, no fos cosa que se’ns indigestés el consumisme.
I els bancs? Vam ser nosaltres qui els vam rescatar al 2008, i ara què faran, a part d’estrènyer el llaç, limitar-nos el crèdit o directament deixar-nos sense poder fraccionar l’ofec… va! Indecents, que se us veu venir de molt lluny. I els vostres treballadors? Com els operaris de les gasolineres o els peatges de les autopistes acabaran, per molt que s’esforcin a guanyar punts venent els vostres productes de destrucció massiva de l’economia familiar. Ara seria l’hora que tornessin tot el que l’Estat socialdemòcrata els va donar. Quin xantatge més maquiavèlic.
I les grans fortunes? Les elèctriques passant-nos factura, els grans terratinents netejant-se la imatge mentre els carros dels supermercats s’omplen fins als topes, mentre continuen controlant els mercats dels petits pagesos, ramaders i pescadors, destruint el medi ambient amb la seva addicció a l’energia fòssil movent mercaderies de forma absurda, però molt rentable especulació (fiscal). Per aquí igual guanyem alguna cosa, amb lo cotxe tancat al garatge, no espera… però el seu CO2, els vaixels, els camions no han parat de moures, són de primera necessitat, amb xofers esclavitzats, autònoms com jo, però que han de fer front la lletra del camió, això sí, sense zones de descans obertes, sense water on cagar-se en tot i la amb la carmanyola preparada pel viatge que ens ha de salvar de la gana.
I ara mos vénen amb lo virus de l’ego disfressat de nous herois d’uniformes blaus, verds o marrons… de militars donant-nos ordres, de metges públics suplicant els mitjans que els van retallar altres metges, els privats, o eren els mateixos? Mascaretes a preu d’or, sabons alcohòlics a preu de licors nobles, respiradors en cadena a la SEAT, hospitals de campanya, pistes de gel mortuòries, taüts envasats al buit, el negoci de la mort en vida.
l’individualisme salvatge s’emmiralla en els col·lectius públics, amb sous estables, pagats pels senyors contribuents per salvaguardar la nostra vida. I què he de dir dels mestres, professors, universitats, tots com jo, confinats i disfrutant del teletreball, es pot fer classe des de casa i amb peücs, quina modernor.
l’Home és un llop per l’home, deia un filòsof i l’individualisme reduït a l’individu ens porta a l’egocentrisme. Sóc artista en crisi permanent. Sñe molt bé del que parlo, és difícil de gestionar, encara més per un polític amb poder intermitent.
Em quedo a casa sí… tot anirà bé i quan la guerra biològica ens ho permeti, o quan se’ns acaben los euros… sortiré a comprar al súper, a filmar, a cantar noves cançons, a recuperar cinemes, teatres, places per la gent que dóna valor a la nostra feina dirigida a la necessària salut interior, moral, espiritual.
Que és la cultura si no pot ser un bàlsam per l’ànima?
Una vocació frustrada? Un desig per compartir prohibit?
Veritat que no?
Lo meu uniforme és la pell, lo meu antídot, la solidaritat, el meu retrovirus l’amor a la vida, un seguit d’imatges sonores en moviment melòdic sortint de les cordes vocals, el llapís, del projector de la sala de fer cine.
Una reflexió inclosa en el film “El Periple, la vella llum d’Europa”.
*MARIO PONS MÚRIA és cineasta.
Fes el teu comentari