La crisi sanitària del coronavirus s’està emportant milers de vides, està colpejant fortament a l’economia global i amenaça amb derivar en una crisi econòmica i social de gran magnitud. Una situació que està posant al descobert les polítiques austericides que van desmuntar els sistemes públics de salut.
El Covid-19 està fent saltar pels aires els convencionalismes del model de globalització neoliberal amb un intervencionisme dels estats sense precedents. No obstant, destaquen la improvisació de països com Itàlia, l’Estat espanyol o els Estats Units, entre d’altres, que no han après dels errors dels seus predecessors a l’hora de fer front a una crisi sanitària que els ha desbordat. En aquest sentit, sobresurt el fracàs de la Unió Europea (UE) en la gestió de la crisi, quedant palès –un cop més– que el club europeu només és una unió d’interessos al voltant del mercat únic. Un fracàs concretat en el tancament autònom de fronteres, l’aplicació de polítiques descoordinades entre socis i la imposició de mesures unilaterals dels diferents països, que agreugen la crisi existencial de la pròpia UE.
L’Organització Mundial del Comerç adverteix que la pandèmia derivarà en una crisi econòmica global pitjor que la de 2008. La incertesa econòmica i financera s’ha traduït en milers de noves persones aturades, en centenars de milers d’afectades per expedients temporals d’ocupació, en una major precarització dels treballadors autònoms i en un augment de la fragilitat dels col·lectius més vulnerables. És en situacions de crisi com l’actual que les elits aprofiten la por generalitzada per a aprovar reformes impopulars que agreugen les desigualtats i retallen les llibertats individuals i col·lectives si, al seu torn, la ciutadania no és conscient i reacciona per a transformar el moment de crisi en una oportunitat per posar la vida –de les persones i del planeta– al centre del sistema econòmic. És el que la periodista Naomi Klein va teoritzar en el seu llibre “La doctrina del xoc”. Així mateix, darrere de l’eufemisme de “disciplina social” s’amaga el totalitari “control social” que ofereix una suposada seguretat a canvi de llibertats. És aquí on no hem de confondre el necessari aïllament social durant el temps que consideren oportú els experts sanitaris, mèdics i científics amb la militarització de la vida social com a resposta.
Només la responsabilitat personal, la solidaritat col·lectiva i la cooperació entre països, governs i pobles posaran fi al Covid-19 i faran possible una reactivació econòmica a través d’un pla de xoc social que rescati les persones, les classes populars i treballadores, els autònoms i les petites i mitjanes empreses. Un nou Pla Marshall –des d’una perspectiva mediambientalment sostenible i socialment justa– que, malauradament, la UE no està en disposició de liderar. Una intervenció per a transformar i superar l’anterior “normalitat” que és la causant d’aquesta crisi.
*JESÚS GELLIDA és politòleg i investigador social.
Fes el teu comentari