‘No hi ha responsables del coronavirus, però sí de la seva gestió’, per Núria Rodríguez

No és casual el col·lapse d’alguns del nostres hospitals,  si recordem que  les retallades a la sanitat pública catalana va sacrificar un terç de la plantilla. No és conseqüència de l’atzar que el personal sanitari no dispose de material de protecció adequat o que no disposem dels suficients testos per la detecció del virus, si amb la última crisi, van aprimar un pressupost sanitari  ja molt infra finançat . No és un descuit, que malgrat que el decret de l’estat diu que posaran al servei de la sanitat pública la sanitat privada, no s’haja intervingut  el personal i infraestructures de la sanitat privada catalana. No és mala sort que a les residències de la gent gran hagen hagut males praxis perquè s’ha optat per la privatització i això implica manca de transparència i control públic.  No és mala pata que els grans empresaris amb guanys milionaris, hagen acomiadat a la seva plantilla sota el paraigües de la legalitat. No és producte d’una catàstrofe natural, que les treballadores de la cura sota l’amenaça del coronavirus es troben en una situació de vulnerabilitat absoluta, més encara les dones immigrades que no tenen papers. És perquè polítics de tots els colors han ignorat totalment les seves demandes, perquè no han legislat per reconèixer els seus drets. Si hi ha dones en situació de violències masclistes durant el confinament i els recursos per acompanyar i reparar són insuficients, és perquè ja ho eren abans del confinament. No és casualitat que treballadors i treballadores hagen de tornar a la feina malgrat el perill de contagi, ni que hagen de recuperar les hores no treballades pel confinament. Corrupció, retallades, atur, reforma laboral, repressió i ara què toca?

Aquesta és una crisi de cures, vivim en una societat on el centre no és la vida de les persones sinó els diners. I ara, en una situació on cal posar la vida al centre, no se’n sortim perquè el que hem fet fins ara és tot el contrari. Aquest sistema, capitalista i patriarcal, no ens serveix perquè no és capaç de garantir el nostre dret més apreciat, la vida i la vida dels nostres éssers estimats. Potser ara, el que estem vivint ens ensenye que cal canviar el rumb. Ho veiem un cop més en la nostra societat civil, capaç d’autoorganitzar-se per donar serveis a la vida, a la cura dels altres. Fabricant mascaretes o recollint i repartint menjar entre les persones que ho necessiten. Tota la meva estima cap a la nostra societat, que altre cop ha estat a l’alçada de les circumstàncies. 

Però també he de dir que, malauradament,  tot no anirà bé. I no anirà bé perquè ja no va bé, perquè hi ha persones mortes, perquè hi ha personal sanitari que ha estat  contagiat, possiblement,  per no tenir el material de protecció necessari. Quan els éssers estimats d’algunes han hagut de deixar la vida soles, sense companyia. Sense poder acomiadar-se, no podem dir que tot acabarà bé. 

No puc deixar de recordar les hores de telenotícies, ni els milers de titulars que durant una dècada ens van acompanyar, i encara ara, de  casos de corrupció. Els mateixos que alhora retallaven i privatitzaven els serveis públics en nom de la crisi i l’eficiència en la gestió. Especialment la sanitat. Uns governs, estatal i generalitat, que davant un crisi econòmica ferotge que va deixar a nombroses famílies sense recursos ni per garantir-se un habitatge, aigua, llum i gas, van prioritzar pagar deutes a bancs abans que finançar serveis públics i prestacions socials, com ara la renda bàsica. Uns governants, que van deixar a l’estacada a les classes populars precaritzant les nostres condicions de vida,  mentre les grans empreses i bancs sortien reforçades de la crisi.

Indignada perquè de nou, davant una crisi, aquest cop sanitària, els governs optem per les mateixes polítiques. Facilitant les coses a les gran empreses i perjudicant, a autònomes i treballadores. No és de rebut que es demane a la població el seu confinament i que després se’ls envie a treballar. S’hauria de garantir a les persones que ho necessiten la renda bàsica. No és de rebut que les ajudes públiques  a  persones autònomes i petites empreses les gestionen els bancs. No pot ser que l’estat no siga capaç de garantir ni el material necessari de protecció al personal sanitari, que no siga capaç d’aconseguir suficients test de detecció del virus. Si no és capaç ni de garantir aquests mínims, per a què volem aquest estat?

Haurem de continuar aplaudint al nostre personal sanitari  però el millor homenatge és que disposen de tot allò necessari per la seva protecció i la cura de les persones malaltes. Alhora però cal també  que comencem a agafar les casseroles i mostrem que la majoria, les treballadores, la gent normal no volem tornar a pagar altra crisi. Cal mostrar el nostre rebuig a les mesures social totalment insuficient que han aprovat des de Madrid i que Catalunya no està contrarestant. Però sobretot,  cal que com a societat ens replantegem seriosament com volem que siga el nostre futur. Perquè si no apostem decididament per un canvi de sistema, el que ens depara el capitalisme i patriarcat, és més del mateix i cada cop amb pitjors condicions de vida per a la gran majoria. 

*NÚRIA RODRÍGUEZ SERRANO és membre de l’assemblea de la CUP Tortosa.