‘Un gest d’agraïment necessari a l’espècie bovina: l’abolició dels correbous’, per Helena Escoda

Els bòvids ens van donar la cura per erradicar el virus que més estralls ha causat a la Història de la Humanitat, pel que ja és hora de començar a mostrar el nostre agraïment a les vaques i els toros en lloc d’explotar-los i maltractar-los cruelment, així com ja és hora de replantejar-nos la nostra relació amb la resta d’animals del Planeta.

Amb la irrupció de la COVID19 hem rebut un avís molt clar. La corba comença a aplanar-se i podem iniciar la desescalada del confinament. La quarantena ha alterat les nostres vides, tant pels qui han hagut de parar i confinar-se, com pels qui treballen en serveis essencials i han ofert a la societat el millor de si mateixos.

Malgrat les circumstàncies excepcionals, l’obligació de romandre confinat a casa, mentre ens resignàvem davant l’arribada de notícies devastadores, ha fet aflorar diverses iniciatives ciutadanes solidàries, així com debats profunds sobre com replantejar el modus vivendi de la humanitat de cara al futur. Les xarxes socials i la premsa s’han omplert de reflexions al respecte.

La majoria d’aquests debats s’han generat a partir de diferents qüestions prèviament latents. La reorganització laboral amb la finalitat d’adaptar-la a formes més conciliadores amb la vida personal i a un desenvolupament més sostenible, atès que l’emergència sanitària, com si s’hagués aliat amb l’emergència climàtica, ha fet possible una posada en marxa del teletreball i un gran descens de la contaminació ambiental.

Un altre assumpte en el qual s’ha posat l’èmfasi és en les conseqüències nefastes derivades de la manca de previsió i l’infrafinançament que arrossega la sanitat pública catalana. La necessitat d’inversions econòmiques són tan necessàries com urgents, donat que els experts ja han advertit que aquesta pandèmia no serà pas l’última i tampoc podem posposar l’adveniment de la crisi climàtica.

El confinament també ens ha permès disposar de més temps per reflexionar i pensar en el futur. Un punt de reflexió molt rellevant és el possible origen de la COVID19, el qual podria trobar-se al mercat de la ciutat de Wuhan, un de tants altres mercats humits, nomenclatura que deriva precisament de la sang que corre a dojo quan els animals hi són escorxats in situ. Uns mercats que esdevenen un important focus de patògens i que, per molt lluny que es trobin de casa nostra, no deixen de representar un perill per la humanitat sencera.

Les hipòtesis que sostenen l’origen zoonòtic del virus han generat moltes reflexions sobre la urgència en un canvi de paradigma en relació al tracte que dispensem als animals no humans, ja que si ens remetem a altres antecedents històrics relatius a altres epidèmies mundials, entendrem que el gran nombre d’aberracions que l’espècie humana ha comès contra les altres espècies i el medi ambient han comportat conseqüències desastroses.

Un antecedent històric d’epidèmia zoonòtica que no podem obviar és el de la coneguda com a grip espanyola, que no va originar-se a Espanya. Entre 1918 i 1920, aquesta pandèmia va causar entre 20 i 100 milions de morts arreu del món i fou descrita com “l’holocaust mèdic més gran de la història” o la pesta negra del segle XX. L’origen de la grip humana el trobem en els virus d’ocells silvestres aquàtics, que després de contagiar l’aviram domèstic, a través d’aquest el virus va infectar també als humans. A voltes, a través de les aus silvestres el virus infecta de nou l’aviram confinat en pèssimes condicions en granges industrials, un camp adobat per produir mutacions que poden resultar en nous brots de grip també per als humans. La grip espanyola fou causada per una soca d’InfluenzavirusA, subtipus H1N1, inusualment virulenta. Segurament, el virus es va originar a conseqüència de diversos fenòmens de recombinació entre virus humans, porcins i aviars ocorreguts durant els anys previs a la gran pandèmia.

Amb relació al present, molts països d’arreu del món encara avui viuen sovint els estralls d’epidèmies com la malària, el dengue, l’ebola, etc., però històricament el virus que més s’ha acarnissat amb la humanitat sencera ha sigut el de la verola. Cap altra malaltia altament contagiosa ha causat més fatalitats. Fins al segle XX, una de cada deu persones va morir a causa de la verola. Això no obstant, aquest és l’únic virus erradicat completament per vacunació des de l’any 1980.

Quan i com la verola va infectar l’espècie humana encara és un dels grans enigmes de la ciència, però sabem segur que dels quatre virus que causen la infecció en humans un és el de la verola bovina. Parlar de la història de la verola implica, per una banda, parlar d’epidèmies extremadament mortíferes i rostres marcats per sempre, però per l’altra, també implica parlar del descobriment de la primera vacuna, ja que la paraula vacuna prové del llatí vacca, perquè va ser precisament gràcies als bòvids i a l’observació dels animals que es va poder inventar la vacuna i així deslliurar-nos de la virulència del gran monstre víric.

L’any 1796, a la vila de Sudbury, al sud de l’Anglaterra rural, hi va arribar el Dr. Edward Jenner, un metge format a la Universitat d’Oxford. El primer que li va cridar l’atenció al Dr. Jenner fou la bellesa de les cares dels habitants de la vila, ja que a diferència dels habitants de les ciutats industrials aquests no tenien les devastadores marques de verola que podien arribar a desfigurar el més bell dels rostres.

Jenner de seguida va intuir que hi havia d’haver alguna explicació racional per la qual els habitants de les zones rurals no eren tan vulnerables al temut virus que causava estralls en aquell aleshores. Els munyidors de vaques li van explicar que com que les vaques també patien la verola de forma lleu d’alguna manera els munyidors quedaven protegits. Els camperols de les zones rurals solien fer inoculacions amb el virus amb l’objectiu de generar immunitat, però les formes poc segures feien que les possibilitats d’èxit fossin escasses.

Reflexionant sobre això, Jenner va concloure que el contacte amb virus de la verola bovina protegia les persones de contraure el virus humà en un futur. Per posar en pràctica la seva hipòtesi, el 14 de maig de l’any 1796 va portar a terme un experiment amb un nen de 8 anys, en James Philips, al qual li va inocular de forma segura una petita quantitat de pus agafat d’una lesió provocada per verola bovina. En James també es va posar malalt però en pocs dies es va recuperar. Uns mesos després, Jenner va fer la prova de foc, va decidir inocular-li, aquest cop sí, una petita quantitat de virus de verola humana. Afortunadament, en James no es va posar malalt i el Dr. Jenner va poder demostrar la seva hipòtesi, la qual va exposar al llibre: An inquiry into the and effects of the vaccine (1798).

El terme vaccí prové del llatí variola vaccinia, adaptat de vaccinus, que vol dir vacca (vaca). Vaccine en anglès, vacuna en català. La definició de l’OMS per a vaccí és “qualsevol preparació destinada a crear immunitat contra una malaltia estimulant la producció d’anticossos. Gràcies a l’esforç de Dr. Jenner, al petit James i, sobretot, a les vaques, la vacunació es va divulgar i aplicar immediatament arreu del món. Els bovins ens van ajudar a derrotar el més letal dels monstres vírics, sense cap necessitat d’experimentar amb animals. L’observació de la lògica natural va portar a la solució del mal.

Des del neolític, període en què es van produir els primers processos de sedentarització i domesticació d’animals, la crueltat que la humanitat exerceix sobre la resta d’espècies no ha parat d’incrementar. Com a resposta natural, l’homínid que s’autodenomina Sapiens Sapiens ha contret múltiples infeccions zoonòtiques, així i tot, encara no ens hem plantejat seriosament endreçar aquesta qüestió tan fatídica. Els bòvids, una de les primeres espècies a patir el procés de domesticació, han esdevingut una de les espècies més explotades, tractades sense compassió per «treballar llaurant» la terra, «treballant-la» com el qui més, «treballant-la» fins a morir… i per sort nostra, els seus fems són el millor fertilitzant per augmentar la productivitat dels cultius. Tot i això, els hem tractat com bèsties de càrrega, ens han transportat, hem utilitzat els seus cossos per a poder menjar carn, tenir llet i làctics i hem fet roba i eines de la seva pell i ossos. Els hem tractat sempre com els nostres esclaus.

El deute que els humans tenim amb els bòvids és incalculable i impagable. El cert és que els animals, i sobretot els bous i les vaques, sempre han patit els nostres abusos i inclemències mentre ens enriquíem amb el seu treball. Tot i que ens ho han donat tot, fins i tot la vacuna contra la malaltia més letal de la història, els continuem dispensant un tracte degradant, tant a les granges, com als escorxadors, com en l’exportació d’animals vius, etc. però el que és més trist de tot, també els hem utilitzat com a blanc de les festes populars i nacionals més embrutidores per oferir entreteniment de baixa qualitat. Enguany, l’emergència sanitària també ha obligat a suspendre els correbous i les curses de braus; abolir aquestes festes cruels hauria de ser el primer gest d’agraïment cap aquesta espècie que ens va ajudar a combatre la pitjor epidèmia que ha conegut mai la humanitat.

Durant aquestes setmanes, el confinament dels humans ha deixat imatges insòlites de ciutats desertes envaïdes per un silenci fantasmagòric. La frenada de les activitats antropogèniques ha permès donar una treva al nostre Planeta i que alguns animals silvestres s’acostessin a nuclis urbans intentant recuperar el què els humans els hem usurpat. Hem pogut veure imatges tant de felins o elefants imponents com de xais divertint-se jugant a la roda d’un parc infantil amb la mateixa innocència que els infants més purs. Aquest ha sigut un avís molt clar de la natura per tal que ens comencem a plantejar seriosament la fi del malson antropocèntric i ens comencem a reconciliar amb la resta d’espècies.

*HELENA ESCODA és historiadora, antrozoòloga, autora d’assaig i portaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.